Andrés Neuman: "Molts homes tenim por de ser pares"

BarcelonaLa paternitat m’intimidava molt i justament per això intuïa que seria una experiència enriquidora. Crec que en aquesta por que molts homes sentim de ser pares hi influeix el fet d’estar envoltats de relats tòxics o violents sobre la paternitat, com el pare que castiga, el pare absent, el pare heroi i poca cosa més. Però cap d’aquests models es basa en el reconeixement de les pròpies vulnerabilitats. Mentre cuidem les criatures, en realitat són elles els nostres mestres. Sovint em sento un deixeble del meu fill.

En el llibre vols dibuixar una manera nova de ser pare.

— Abans del naixement del nostre fill, jo era un d’aquests homes que creia que li agradaven els nens "a partir d’una certa edat", és a dir, l’edat de la parla i de la raó. Mai vaig imaginar que podria experimentar una relació tan intensa amb una criatura preverbal i suposadament preracional.

Què més t’ha desconcertat?

— El potencial afectiu de l’escatologia, que és un tipus de coneixement en el qual no ens solen educar als homes. Soc una persona aprensiva, així que em va sorprendre tractar amb tanta afinitat i tendresa els excrements de la nostra criatura o descobrir que no em fa cap fàstic que em vomiti a sobre amb una punteria perfecta. M’està regalant un procés de desaprensió.

Durant un temps, tot es torna emocional.

— Però a banda de descobrir noves emocions, el fet de ser pare també fa que reapareguin una gamma àmplia d’emocions que crèiem perdudes. Tornem a la infància i tornen els nostres morts. Ho visualitzo com un piano, del qual coneixem les notes que hem escoltat per separat. Però la nova vida que significa ser pare fa que totes les notes ressonin intensament alhora. El resultat tant pot ser un acord sublim com un de caòtic, un so commovedor o aterridor.

En el llibre dediques molt espai a explorar l’embaràs.

— Als homes no ens han ensenyat a viure un període tan valuós i revelador com és el període que va de la gestació a la primera criança, per això em fascinava la possibilitat d’escriure sobre allò que sent el pare durant la gestació, com va construint una espera que és també l’oportunitat de crear un vincle, d’anar assimilant la nova vida i replantejar-se la pròpia identitat.

Descrius tot el procés amb un entusiasme i una felicitat il·luminadora.

— Els pares no podem arribar a sentir la gestació tal com la senten les mares, però estic convençut que si treballem des de la proximitat, la tendresa i la cura diària, els homes podem arribar a forjar un vincle molt més intens i físic del que la tradició ens ha atorgat. Això és el que explica el llibre, com les limitacions o la mala traça poden transformar-se en emoció. Un nadó és un experiment poètic amb potes. O com diu el llibre fent broma: un "avantguardista amb bolquers".

Descriu-me una meravella diària.

— Em crida l’atenció com ha canviat la manera de passejar pel carrer o d’estar a casa. Creus que coneixes bé casa teva o el teu barri fins que una criatura et regala l’oportunitat de reiniciar la mirada. Com moltes altres criatures, la nostra està obsessionada amb les fonts, així que sortim de casa i caminem buscant aigua, i celebrem cada font trobada com un gran esdeveniment.

Em descuidava de preguntar el més obvi. Com dorm?

— Bé. Sempre li he cantat cançons perquè dormís. Era un sistema infal·lible fins que un vespre no va funcionar. Desesperat, se’m va ocórrer descriure-li un paisatge usant les poques paraules que reconeixia: lluna, arbre, taronja, ocell. Sorprenentment, es va adormir de seguida. I l’endemà va tornar a dormir. Així que es pot dir que he identificat el moment precís en què el llenguatge verbal s’ha infiltrat en el seu inconscient.

Abans deies que "tornen els nostres morts".

— M’impressiona com els morts marxen i tornen per parlar-nos a cau d’orella. En determinades circumstàncies, com ara un naixement, la seva absència torna a créixer de cop. Vaig perdre la meva mare de molt jove i creia que tenia fet aquest dol, però la impossibilitat de poder mostrar-li el meu fill va reobrir la ferida. El llibre resumeix això en una frase: "Em tornes a deixar orfe un altre cop, fill meu, per pur amor".