Jordi San José: "Em rebutjava perquè segurament havia patit maltractaments a mans d’un home i jo l'hi devia recordar"

La creació d’una família reconstituïda requereix, per part de les dues persones adultes que la creen, dosis enormes de serenitat, de suport mutu, de paciència, de temps, de deixar molt clar i amb formes comprensibles per als fills que hi ha el mateix amor cap a ells en la nova situació familiar. El temps afavoreix l’acceptació de les noves famílies reconstituïdes, especialment si l’entorn familiar i d’amics hi ajuda. En molts casos, tot s’acaba posant al seu lloc, però no sempre.

En el llibre reculls anys d’experiència com a docent. Com actuaves davant d’uns pares en procés de separació?

— Intentava plantejar l'acceptació de la realitat en benefici dels nens i les nenes. Acceptació és la paraula clau. I cal anar desgranant tot el que això implica, com no parlar malament de l’altre progenitor, no comprar l’afecte dels fills amb més capricis o regals, no regatejar en el règim de visites, escoltar de debò els fills i interessar-se quan expliquen coses que han fet amb la seva nova família. Pel bé del nen o la nena i també per enfortir una família reconstituïda, cal treballar sempre per mantenir l’amor cap al pare o la mare de la família inicial.

Quan deixes de ser docent, la teva esposa i tu comenceu a ser una família d’acollida.

— Vam començar fa cinc anys, i des de llavors hem acollit cinc criatures. Tres van anar a famílies adoptives i dues a famílies d’acollida permanent. Ara en tenim una sisena. Ens ho vam plantejar quan va néixer la primera neta. Ella naixia envoltada d’amor i la Cèlia i jo sabíem que molts infants no tenen gens de sort quan neixen. Jo m’acostava a la jubilació i volia continuar sent socialment útil. Vam parlar amb una altra parella que acollia infants i vam iniciar un procés de formació i validació que va durar ben bé deu mesos.

I acolliu una primera nena, de pocs mesos.

— Des del principi va ser molt gratificant. Esclar que vam haver de tornar a llevar-nos de matinada per donar biberons i canviar bolquers, però vèiem créixer aquella nena exactament com havien crescut els nostres fills o les nostres netes.

Vosaltres acolliu una criatura durant un temps limitat, mentre es busca una família adoptiva. Però hi manteniu contacte, després?

— Sí. De fet, la nostra família s’ha ampliat de manera natural amb la incorporació de les famílies que han acabat adoptant o acollint els infants que vam tenir en els primers mesos de vida. Cada dos anys, per exemple, fem una trobada en què ens reunim la nostra família biològica amb les famílies dels nens i nenes que hem acollit, de manera que tots ens veiem créixer a tots i celebrem que durant uns mesos vam compartir intensament les nostres vides.

Quines condicions calen per ser família d’acollida?

— Cal passar un procés de validació de l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció). En aquest procés es valora l’estabilitat emocional i econòmica de la família d’acollida. Ho fan amb multitud d’entrevistes i reunions, incloent-hi visita al domicili per comprovar l’adequació de la llar i els espais on creixerà el nadó. També s’entrevista familiars propers per comprovar que hi ha un acord de tota la família amb l’acolliment. Un cop superat el procés de validació, va passar poc temps fins que va arribar la primera nena, ja que hi ha una manca de famílies d'acollida.

Com a pare d’acollida, què ha resultat especialment dur?

— En el segon acolliment vam rebre una nena de quinze mesos que havia patit violència. A mi em rebutjava d’una manera absoluta, apartant-me les mans quan la volia vestir o canviar. Ho feia amb una força sorprenent. Les primeres setmanes van ser duríssimes. La criatura volia estar amb la meva dona. Segurament havia patit maltractaments a mans d’un home i jo l'hi devia recordar.

Esgarrifa, tot això que m’expliques.

Va arribar a casa nostra molt temorosa, prima, trista, grisa. Passat el temps, quan va anar amb la seva nova família, ja era una nena alegre, feliç, lluminosa. Ara té cinc anys i quan em veu ve corrent i se’m tira als braços cridant: "Padrí!" Haver canviat el rumb de la vida d’una nena tan preciosa té, per a la meva dona i per a mi, un valor enorme, enorme.