'Soc així': la lliçó de vida d'una jove amb anorèxia

GironaFa dos anys que no es veu en un mirall i ni tan sols reflectida en un aparador. Quan va a la perruqueria demana que l'hi apartin. Tampoc sap quant pesa (ni hi té gens d'interès) i fins fa poc no entrava al supermercat i desconeixia quina era la seva talla de pantalons. A més, tenia prohibit portar-ne dels que es corden amb botó. Paula Turon, de 27 anys, va caure en el món dels trastorns alimentaris durant la pandèmia. Està diagnosticada d'anorèxia. De la seva etapa més fosca en tot el llarg trajecte que està fent per recuperar "la seva vida", n'ha sortit el llibre Soc així (BABIDI-BÚ), amb què vol conscienciar nens i nenes a partir de 5 anys que les persones són molt més que una imatge.

Quan va esclatar el covid i va arribar el confinament més estricte, la Paula treballava de mestra a Londres, on vivia amb la parella i una amiga. "Vaig entrar en una època en què res em satisfeia i vaig començar a agafar el control del que era al meu abast: els horaris, fer esport i què menjar". Va començar a córrer -"feia molts quilòmetres" es limita a dir- i a enganxar-se als perfils d'Instagram coneguts com a realfooding (menjar real, que evita els ultraprocessats). De mica en mica va anar eliminant productes de la seva alimentació i va començar a perdre pes fins que amb el temps va acabar utilitzant roba de talla de nena de 10 anys. Però en cap moment es va plantejar que tenia un problema amb l'alimentació: "N'era zero conscient, de fet explicava a tothom que m'estava aprimant perquè tenia ansietat i perquè em preparava per córrer una marató".

L'estiu del 2020, quan es van obrir les fronteres, va anar a veure la família a Llagostera i allà es van disparar totes les alarmes. "Encara no tenia un pes extrem i com que em veien que sortia molt a córrer i menjava, crec que ells mateixos es van acabar autoenganyant fins al punt que la meva mare es pensava que tenia un tumor", recorda. Però les seves dues germanes no es van creure el relat i unes setmanes després una d'elles la va visitar a Londres. "El meu cos havia canviat completament (li sortien blaus a la mínima, li queien els cabells, se li havia retirat la regla, sempre tenia fred...) i es va escandalitzar i va trucar a la meva germana gran". Amb l'excusa que a l'octubre tornava de visita a Llagostera, les germanes li van demanar una cita amb un psicòleg de la Clínica Bofill de Girona i la van mig enganyar dient que era per tractar els problemes d'ansietat. "Després d'explicar-li el que deia a tothom, el metge em va dir que el que jo tenia era anorèxia", recorda. La Paula li va tirar la cavalleria per sobre i li va dir que no la coneixia de res i que feia judicis sense cap mena de fonament. Però de seguida el psicòleg la va fer reflexionar preguntant-li per què no menjava certs aliments si es veia tan prima.

El consell de l'especialista, en aquell moment, va ser que ingressés a la clínica, però ella s'hi va negar del tot i li va dir que li donés una pautes que ella seguiria estrictament des de Londres. La promesa va durar dues setmanes. La seva parella es va convertir en el seu cuidador les 24 hores del dia els set dies de la setmana i a ella va començar a sortir-li una ràbia interna que no podia controlar i va tornar a mentir per fer esport. "Un dia tirava el bol de cereals a terra, l'altre cridava... vaig tornar a triar la malaltia per sobre de la gent que més m'estimava", lamenta.

Conscient que no es trobava bé, va començar a buscar ajuda a Londres. "Vaig trobar un centre on anava plorant perquè no podia amb la meva vida, però la seva resposta va ser que no podia ingressar-hi perquè no estava prou malament perquè no havia tingut cap intent de suïcidi". Com que no volia perdre la vida que tenia a Londres, va continuar buscant ajuda. Al final, al mateix centre li van dir que, si volia, la podrien ajudar a partir del juny del 2021 (era el desembre del 2020) fent una hora de teràpia per Zoom a la setmana. "L'únic que pensava era que com volien que m'aguantés dreta fins al juny! Ja no era capaç ni de menjar"".

Per Nadal va tornar a casa i una amiga la va agafar i li va dir que reaccionés que havia d'afrontar la situació. Va ser quan la Paula va admetre que volia fer el tractament, però que no podia prendre la decisió i necessitava que ho fes algú altre. Després de tancar totes les carpetes que tenia obertes a Londres, el març del 2021 ingressava al centre de dia, a Catalunya. "Al principi va ser complicat", admet. Feia gairebé deu anys que vivia fora de casa i de sobte es va trobar a casa dels pares, controlada 24 hores al dia fins i tot per anar al lavabo. "No triava ni quan volia beure aigua", recorda. La seva vida consistia en anar de casa a l'hospital, on passava 8 hores i on "l'obligaven" a explicar tot el que li passava. "Connectar amb les meves emocions era el que més odiava del món", assegura. I en aquest punt és quan va escriure el llibre.

A mig camí

Gairebé nou mesos després va passar el que es coneix com la fase dos de la malaltia, en què ja només va quatre dies a la setmana i quatre hores diàries a l'hospital i en què ha començat a assumir més responsabilitats amb l'objectiu que quan acabi aquest camí pugui dur una vida normal. Ara ella és la que es prepara l'esmorzar, els àpats principals encara l'hi donen fets la família o la parella, pot sortir a sopar amb els amics -que també han rebut instruccions-, torna a gestionar la part econòmica, ha trobat feina en una escola, ja pot portar pantalons amb botons i ha anat a viure amb la parella. A més, ha visitat Londres, on es va retrobar amb els seus antics companys de feina. "Havia d'afrontar aquesta situació: un dels mestres em va abraçar i em va dir: «Quan vas marxar pensava que et moriries»".

Té clara la resposta de quan va saber que creuava una línia vermella: quan vas amb el pilot automàtic posat i fas les coses que tens pautades dia a dia, però ets incapaç de sentir emoció perquè ets un robot. I afegeix: "És una malaltia impossible de gestionar-la sola, només se supera en equip". De moment, la Paula ja ha recorregut la meitat del camí.