Tribuna Oberta
Família 16/06/2020

Ella

Un escrit que vol ser un homenatge als avis i les àvies, grans damnificats per la covid-19

Roser Rovira
4 min
Un escrit que parla del vincle que establim amb les àvies

L'escriptora Roser Rovira ha escrit una relat breu amb què recorda la seva àvia, colpida per algunes veus que s'han sentit durant la pandèmia del covid-19 en relació a com calia tractar la gent gran. Rovira afirma que els seus avis són el record més fantàstic que té de la seva infantesa, alhora que assegura que el pitjor de ser expatriada (viu als Estats Units) és la relació que es perden els seus fills amb els seus avis. "Els avis, la gent gran, són un regal –diu l'escriptora–. Són serenor, són fer les coses sense pressa, donant importància a les coses que en tenen". Per tot plegat ha fet aquest escrit, Ella. Ella era la seva àvia. "No hi ha dia que no la recordi. La gent gran és important. Molt. I hem d'aprendre a valorar-los". Aquí teniu aquesta carta d'amor a l'àvia.

"Vaig obrir la porta amb la targeta, i vaig començar a caminar pel passadís llarg de parets blanques i terra blanc. Mentre avançava, vaig fixar la vista al fons, en la filera de seients recolzats contra la paret de la banda dreta d’aquelles parets llargues que a mi se’m feien massa infinites.

La vaig veure. Ella estava asseguda, com sempre, en un d’aquells seients decrèpits i envellutats d’un marró dubtós. Vaig somriure. Mentre m’hi acostava, vaig pensar que ja no tenia res de l’exuberància d’aquella Ava Gardner de poble, que passejava esplèndida pels carrers mil·lenaris, guarnida com una estrella de cinema, encara que fos per anar a comprar mitja dotzena d’ous. El cabell crepat perfectament pentinat i d’un negre intens s’havia convertit en una mata de cabells diluïda i de color gairebé blanc, pentinada maldestrament cap enrere. Els ulls intensos de mirada segura i penetrant, perfectament resseguits i pintats, ara dibuixaven un mar de dubtes i neguits interiors que no sabien aflorar. El nas característic, en l’actualitat prenia cada vegada més força, en aquella cara demacrada i de galtes xuclades. Els llavis, que en èpoques anteriors tenien el color de vermell passió de forma permanent, ara no estaven pintats, tremolaven lleugerament, i amagaven una dentadura postissa que costava de posar. Les bruses de seda i colors extremats s’havien canviat per una brusa rosa, un jersei de llana gruixuda i un xal de ganxet. Les faldilles de tub de color vermell que marcaven unes natges formoses s’havien substituït per uns pantalons de llaneta que evidenciaven una pèrdua muscular important. I les sabates! Aquelles sabates de taló que, com deia Punset, semblava que posaven les dones a dalt de pedestals, s’havien canviat per unes espardenyes de llana de petits quadrets, brutes i desgastades.

Aquella Ava Gardner de poble ja no hi era. Aquella dona que s’arreglava fins a l’extenuació, i provocava l’admiració, tant d’homes com de dones, aquella senyora que anava al centre del poble portant un vestit jaqueta ampul·lós, d’on en penjava una flor de roba de la solapa, i que es deixava adular per la gent que es trobava al carrer, ja no existia. S’havia canviat per una dona esquifida, amb poca força, i sempre vestida amb moltes capes de roba que la protegien d’un fred intens que els altres no notàvem.

M’hi vaig atansar i vaig vinclar l’esquena per fer-li un petó a la galta.

Ella va sortir del seu món blanc. O negre. Va alçar la vista, i li vaig notar la cara de sorpresa.

–Hola, maca! –em va dir, amb un lleuger tremolor a la boca, guaitant-me, sense massa interès, amb aquells ulls del color de l’arc de Sant Martí.

Ara totes les persones que l’envoltàvem ens dèiem “maca”. Les cuidadores, les infermeres, les companyes, els familiars. Totes i cada una de les persones que l’envoltàvem havíem perdut la nostra identitat. Érem una figura que apareixia, cada dia nova, a davant seu, sense recordar que havíem existit en èpoques anteriors, ni en dies anteriors, on la memòria encara es capbussava a dins dels records.

–Hola, reina! –li vaig contestar jo, amb un ampli somriure, tot fent veure que no notava aquella petita punxada de dolor, quan li endevinava als ulls que no tenia ni la més mínima idea de qui era jo.

Em vaig asseure al seu costat, i li vaig agafar la mà. Em fascinava aquella mà de pell de paper de fumar, clivellada de venes i d’ossos, i d’on semblava que havia desaparegut, també, tota la massa muscular. Vaig estar una estona contemplant aquella mà que m’havia preparat dotzenes d’aigües de farigola, que m’havia pelat incomptables pomes, que m’havia fet pessigolles fins a l’extenuació. Ja sabia que la mà, talment com la resta del cos de la seva mestressa, no recordava cap ni un dels records més tendres de la meva infantesa. Vaig contemplar-li la cara, sense que ella se n’adonés. Ella mirava cap endavant, sense curiositat. Contemplava la paret blanca sense mirar-la, tenia la ment perduda en un laberint del qual no podia sortir. Després d’una bona estona admirant aquella cara que no tenia res a veure a la de l’Ava Gardner, vaig dirigir la mirada també cap a la paret blanca, intentant localitzar el punt exacte on ella s’havia perdut. Sense trobar-lo, vaig tancar els ulls. Sense voler-ho em vaig endormiscar. Amb la meva mà a dins de la seva. Em vaig despertar al cap de cinc minuts. O potser havia estat una hora. Vaig obrir els ulls i vaig mirar el meu entorn. La paret blanca a davant meu. Vaig tombar el cap. Ella era allà, amb la mirada impassible, cercant sense buscar aquell punt infinit. Vaig mirar la seva mà. Encara estàvem enllaçades. Vaig somriure. Em vaig atansar cap a la seva cara, i li vaig fer un altre petó a la galta. Ella es va girar cap a mi i, sense emoció, em va dir:

–Hola, maca!

–Hola, reina! –li vaig contestar jo.

I em vaig deixondir al seu costat. Sense paraules, alienes al món exterior, em vaig deixar embriagar per un estat de placidesa que feia temps que no sentia. De calma, de tranquil·litat. De dolçor. Perquè estava al costat d’ella."

Roser Rovira és escriptora

stats