Es dispara l’ús de rellotges GPS per a infants com a alternativa al mòbil

BarcelonaBarcelona, Sant Cugat i la demarcació de Girona són les zones on viuen la Neus, el Xavi, la Ruth i l’Oriol. Tot i els quilòmetres que els separen, tenen en comú que els seus fills, que estan entrant a l’adolescència, porten al canell un rellotge que permet geolocalitzar-los i que puguin fer o rebre trucades de les persones que les famílies hagin autoritzat prèviament. Però no només ells han optat per aquest dispositiu: en els quatre casos, la majoria de companys de classe dels seus fills o amics també el porten.

Els pares controlen el rellotge, en la majoria de models, a través d’una aplicació que s’instal·len en el seu mòbil. “Cada cop que el meu fill truca, m’arriba un missatge que em diu amb qui ha parlat i l’estona que ho ha fet. A més també tinc l’opció de bloquejar totes aquestes funcions, en el nostre cas, per exemple, les té desactivades durant l’horari escolar”, explica el Xavi, que és pare d’un nen que estudia primer d’ESO.

Tot i que Amazon mai dona dades sobre números de vendes de productes, l'èxit d'aquests rellotges és evident. Només cal anar a la pestanya dels rellotges intel·ligents per comprovar que entre els 100 més venuts n’hi ha set que tenen aquestes característiques. Un dels tres que té més èxit, i que costa 47,99 euros, detalla que el nen o nena pot afegir, amb el vistiplau de les famílies fins a quinze contactes per xatejar en qualsevol moment. A més, en cas d’emergència, si es prem el botó de SOS durant uns segons trucarà als tres números escollits per aquests casos fins que algú contesti i, alhora, els pares podran verificar en tot moment la ubicació dels seus fills i, si surt del que s’hagi limitat com a “zona segura”, se’ls notificarà de forma immediata.

“Teníem clar que no tindria mòbil als 12 anys. Això sumat al moviment que hi ha hagut l’últim any per endarrerir la compra del primer dispositiu fins als setze anys i al qual s’ha adherit el centre escolar on estudia el meu fill, ens ha refermat la nostra decisió”, explica el Xavi. Tant ell, com la Ruth, la Neus i l’Oriol reconeixen que un dels principals motius per comprar aquests dispositius és per la seva pròpia tranquil·litat. Tots tenen fills o filles d’entre deu i dotze anys que fa poc que han començat a anar a escola o a extraescolars sols, alguns d’ells tenen recorreguts de fins a una hora amb transport públic. “Soc superpatidora, el vam comprar sobretot per mi i també perquè si a la meva filla, que ara ha començat l’ESO, li passa alguna cosa, em pugui trucar. Per exemple, l’altre dia va agafar els ferrocarrils en direcció contrària i em va trucar perquè li digués on estava i com podia tornar”, explica la Ruth, mare d’una nena de dotze anys. En cap moment es va platejar adquirir un mòbil sense internet. “Encara que no sigui un smartphone, tinc la sensació que si fas aquest pas obres la porta al fet que et demani un mòbil amb més funcions”, explica.

La filla de la Neus i el fill de l’Oriol encara fan primària, però han començat a anar a extraescolars sols. “Vam voler donar-li una eina que li permetés mantenir-se en contacte amb nosaltres en cas que es trobi amb alguna situació inesperada o necessiti consultar-nos alguna cosa, sense exposar-la als riscos associats a un telèfon mòbil complet, com l’accés a xarxes socials”, explica la Neus, mare d’una nena que estudia sisè. “A més de donar-nos tranquil·litat com a pares, li permet gestionar situacions noves que potser no sabria resoldre”, afegeix.

Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, creu que aquest tipus de dispositius estan pensats bàsicament per minimitzar les pors de les famílies. “Posar-li un GPS em sembla una falta de confiança cap al menor, el que cal és donar-li els recursos necessaris per moure’s en la societat on vivim perquè acabi sent autònom. Les famílies hem de fer un esforç i assumir que s’estan fent grans i dotar-los a poc a poc d’autonomia i, en aquest sentit, què dona més autonomia que les anades i tornades a l’escola sols explicant-los prèviament on poden anar o a qui poden demanar ajuda si els passa alguna cosa, sigui a una escola o a una botiga?”, pregunta.

Els dubtes del GPS

Precisament, la funció de tenir geolocalitzat el menor va generar un debat a casa de l’Oriol, pare d’un nen de deu anys. “Personalment ho considero una mala funció i no l’activo mai perquè crec que no hem de saber a cada minut on són els nostres fills, el que m’agrada és que em pugui trucar si li passa alguna cosa”, argumenta. L’Oriol va optar pel rellotge perquè és més difícil de perdre que un mòbil sense internet. “Un telèfon, a més, és l’entrada a les pantalles i obre finestres per tenir jocs i altres brosses”. De fet, el seu fill l’ha integrat com una eina que només pot fer trucades i que es posa els dies que ha d’anar sol per la ciutat. “La idea és que li duri molt de temps i que faci de mur de contenció a l’entrada del telèfon i les xarxes socials. El nostre objectiu és aguantar fins als setze anys, ja veurem si ho aconseguim”, apunta.

La psicòloga insisteix en la importància de començar a donar-los autonomia els últims cursos de primària. “Sorprèn que molts pares no firmin els fulls d’autorització perquè a 4t, 5è o 6è surtin sols de l’escola, això fa que quan arribin a l’ESO, els menors es trobin amb canvis d’horaris i hagin de passar de blanc a negre, fet que és comprensible que generi por a les famílies”, apunta. A més, també recorda que el camí cap al mòbil durant l’adolescència és “inevitable” i que, en cas d’optar per dispositius com el rellotge o un telèfon sense internet, el més aconsellable és plantejar-li al menor que és una eina perquè les famílies estiguin tranquil·les: “Se li pot explicar que, com que veiem que el salt de primària a l’ESO és important i els pares tenen por que pugui passar alguna cosa quan van sols, se li dona el dispositiu”, apunta. “Els fills han de comprendre les nostres pors, però hem de mirar de no trasllada’ls-hi”, conclou.