Cristina Clemente: així és la família de la guionista de 'Com si fos ahir'

BarcelonaLa Cristina és guionista, dramaturga i directora de teatre i viu al barri del Guinardó, a Barcelona, amb la seva parella, l’Aniol, que treballa en l’àmbit de l’educació en el lleure. Avui m’han convidat a sopar amb el Beren i l’Adela, els seus fills de deu i tretze anys respectivament. La Cristina i jo treballem juntes a l’equip de guió de Com si fos ahir, tot i que ens coneixem des de l’any 2008 quan vam coincidir treballant a El cor de la ciutat.

Només arribar em confessen que han endreçat el pis per tenir-lo presentable. La casa és càlida i acollidora i té una terrassa molt espaiosa que permet que l’Huracà i la Glopa, els dos gossos, puguin tenir prou espai per esbargir-se. La Cristina no tenia especial interès en tenir gos, però uns cosins en van adoptar un i els van dir que hi havia altres cadells que buscaven família. L’Adela i el Beren no van dubtar a reclamar-ne un, i l’Aniol tampoc perquè sempre ha tingut gossos. La Cris es va veure en minoria i va acceptar el repte de grat. El cadell era l’Huracà, un gos afectuós i enèrgic, que fa honor al seu nom. El 2023 va arribar la Glopa d’una forma inesperada i trista quan va morir el pare de l’Aniol. El gos i l’avi vivien en una urbanització i la Glopa no estava acostumada a la ciutat. La família va comptar amb l’ajuda de Carmen Abarca, una altra companya de l’equip de guió de la sèrie i una animalista convençuda que va donar-los tota mena de consells. La Cris comenta amb humor, que ara, quan arriba a casa després de quinze dies treballant a Madrid pels seus projectes teatrals, com a mínim algú la rep amb alegria i entusiasme.

Preadolescència, autonomia, límits i exageracions

Amb l’Adela i el Beren ens coneixem de trobar-nos a les estrenes de teatre de la seva mare (aquest any ha tingut en cartellera Dones de ràdio i Lapònia, a Barcelona). I també perquè són lectors, s’han llegit alguns dels meus llibres i m’han fet saber que els agraden molt. Durant el confinament vaig enviar-li a l’Adela El llenguatge secret (Edebé) quan encara no estava publicat i, des de llavors, continua llegint-me. I també el Beren, amb qui vam coincidir a una trobada amb escolars a Barcelona arran del llibre Amics monstruosos (Animallibres) i vaig gaudir fent que pogués presumir de conèixer-me i fent-nos una foto junts. De fet, la Cris em diu a cau d’orella que el Beren estava especialment content que avui compartís sopar amb tots ells i que el meu últim llibre, el primer de la col·lecció Liana (Cruïlla) també ha triomfat a casa seva. Tots dos són vitals, curiosos i propers. L’Adela té un punt més comediant i divertit que la preadolescència encara ha accentuat més. Li pregunto pel primer any d’institut. Respon entusiasmada. I el Beren també sembla content perquè l’Adela li obri camí i ja demana d’anar sol a l’escola l’any que ve. El centre és a prop i hi van amb una línia d'autobús en què tothom es coneix, i l’Aniol i la Cris s’estan plantejant dir-li que sí.

Li pregunto a la Cristina que és molt patidora, com porta el fet que els fills comencin a tenir aquesta autonomia de moviments. Em respon que està centrada en no passar les seves pors als fills i que ho està aconseguint. I que està farta que s’exagerin els perills que poden afectar nens i joves. Sí, passen coses, però val la pena confiar en els fills. Tant ella com l’Aniol parlen molt amb l’Adela i el Beren dels riscos de les xarxes i també del que pot passar al carrer. I a partir d’aquí pensen que toca ser al seu costat però sense ser invasiu. Llavors m’expliquen la vegada que es van alarmar perquè l’Adela havia començat a parlar amb un grup de gent desconeguda a través de Discord. L’Adela els va mentir dient-los que eren de l’escola, perquè temia que els pares no ho veiessin bé. L’experiència va ser bona per a tots. Per a l’Adela per entendre que mentir no era la solució, al contrari. I per a la Cris i l’Aniol perquè van descobrir que es tractava d'un grup de nenes i nens aficionats a Harry Potter i en un entorn prou segur i amable, a banda d’interessant a nivell educatiu i de promoció de la lectura. I els va fer pensar que no cal demonitzar internet així com així.

Art i esport

Felicito l’Aniol per la truita de patates i el gaspatxo del sopar. L’Aniol és el cuiner oficial i quan la Cris va molt carregada de feina perquè se li encavalquen els lliuraments de guió amb l’escriptura o la direcció de les seves obres de teatre, tant a Barcelona com a Madrid, és ell qui assumeix el pes de la logística familiar. Els desplaçaments o les estades fora de la Cris també els serveixen per a retrobades familiars fantàstiques que els tornen a unir d’una manera especial.

Després els pregunto per les activitats extraescolars. Em diuen que procuren que tinguin una activitat física i també, com no podia ser d’una altra manera, que descobreixin quina activitat artística els agrada més. El Beren fa parkour i rugbi i el curs que ve hi afegirà cant. L’Adela havia fet bàsquet, però ara fa dansa i també teatre. I està il·lusionada amb el taller d’escriptura que començarà al setembre. Li pregunto a la Cris si li agrada que l’Adela tingui interès en l’escriptura i em diu que sí, fins al punt que va deixar-li llegir per primera vegada el text d’una nova obra de teatre que ha escrit a quatre mans amb Marc Angelet, el seu còmplice habitual i un altre dels nostres companys de guió del Com si fos ahir.

Acabem el sopar rient i recordant batalletes de quan la Cris i l’Aniol es van conèixer perquè anaven a escoles properes tot i que “rivals”. I em diuen que se senten una família comediant, amant de la ironia i de l’humor. Ho confirmo i hi afegeixo que també són acollidors i uns amfitrions fantàstics.