Tribuna oberta
Família 14/08/2020

Criar en comunitat

Per viure una criança compartida i positiva, cal posar límits i gestionar els consells

Elisabet Puigdollers Mas
5 min
La gràcia de la criança compartida és que tothom hi aporta el seu granet de sorra

La criança és un període molt intens, en tots els sentits. La família viu amb molta il·lusió l’arribada d’un nou membre i cadascú ho viu amb les seves pròpies expectatives, sovint ben diferents de les de la resta. Tothom té ganes de contribuir, i això és bonic perquè ens recorda que som una comunitat, que la criança és cosa de pares/mares però també de la resta de la comunitat/família. Tanmateix, com que som una societat en què ens hem oblidat de què vol dir conviure en comunitat, no sabem fer-ho gaire bé. Un exemple d’això és que, sovint, pares i mares reben molts comentaris de tot l’entorn, alguns benintencionats, però d’altres no tant o fins i tot judicis. I aquest context pot generar esgotament, frustració o desconfiances.

Per viure una criança compartida i positiva entre tota la família, una cosa rellevant per a pares i mares és aprendre a posar límits i saber gestionar els consells. Criar i educar en família/comunitat no vol dir no posar límits i que tothom faci i digui el que vulgui. Així com posar límits o no acceptar segons quins consells, no vol dir no voler criar col·lectivament ni voler-ho fer sols. Tothom és necessari i tothom és benvingut quan es fixen unes regles del joc compartides i curoses.

La gràcia de la criança compartida és que tothom hi aporta el seu granet de sorra, acceptant que hi ha diversitat en les maneres d’educar i que això enriqueix l’infant, que tothom es pot sentir satisfet del seu rol i que compartir el procés ens ha d’alleugerir el pes que pot tenir la criança. Hem de reivindicar el rol que té cadascú en la criança, celebrar-ho, agrair-ho i gaudir-ho. Què faríem sense la saviesa i experiència dels avis, els capricis dels tiets i el suport de les amistats?

Però per treure el màxim profit de la criança compartida hem de saber gestionar els possibles conflictes. I per avançar-nos-hi, podem tenir en compte una sèrie de punts que trobareu a continuació.

Aquest petit test és una manera divertida d’aprendre a donar consells durant la criança, ja que és una de les situacions que genera més frustració i malentesos a les famílies, i és una cosa que volem evitar! Perquè, al cap i a la fi, tots volem gaudir del bebè/infant i de la seva criança amb la nostra família i comunitat. Som-hi!

Abans de dir el teu consell, comentari o fins i tot judici...

Podries felicitar pel que s’està fent bé en comptes d’aconsellar sobre el que creus que no s’està fent prou bé?Sí → Llavors, fes-ho i potser ja no cal donar el consell! No tenim per costum felicitar-nos pel que fem bé, o posar en valor tots els esforços que es fan! La criança és dura i tothom ho fa tan bé com pot! Posem-hi amor i cuidem-nos!Sí, però igualment he de donar el consell → D’acord, passa al següent punt!

T’han demanat la teva opinió o consell? No → Pregunta si els pots donar el consell abans de fer-ho i pregunta-ho de manera curosa, sense segones intencions. Potser no els va bé en aquell moment i no ho rebran bé. O simplement estan bé com estan, encara que a tu no t’ho sembli. Sí → Dona el consell de manera assertiva i sense jutjar. Fes-ho primer posant en valor les coses positives que s’estan fent. Però, ep!, si després d’escoltar el consell no et fan cas, no jutgis, al cap i a la fi és un consell. No fer-te cas no és res contra tu, simplement no els va bé. No cal que ho vagis comentant amb altra gent, trenques la relació de confiança.

El consell es podria transformar en una pregunta? No → Mentida podrida, tot es pot formular com una pregunta! Si realment vols ajudar, et suposarà un petit esforç, d’acord? Pensa-hi bé perquè de ben segur que ho pots dir com una pregunta i no com una certesa. Així doncs, passa al següent punt.Sí → Quan el que ens mou a aconsellar és una voluntat real d’ajudar, ens podem parar a pensar com ajudar, ja que hi ha moltes maneres de fer-ho, no només aconsellant. ¿I si formulem una pregunta que ens permeti seure, xerrar i escoltar les necessitats de qui volem aconsellar? Probablement li anirà millor poder compartir per què fa el que fa i establir un diàleg entre iguals per trobar la millor manera de sortir-se’n. Ara bé, compte amb com formulem les preguntes! La pregunta no pot ser un judici implícit, de l’estil “Per què fas això?” o “Per què no ho fas d’aquesta altra manera?” Això no serveix! Pensa en preguntar una cosa tipus “Què necessitaries per tenir més temps per a tu mateix?” o “Què et cal en aquest moment?” A partir de la resposta, és quan podem oferir-nos per ajudar sabent què necessita l’altre i és llavors quan podem dir com ho faríem nosaltres. I fins i tot així, l’altre pot dir que no li funciona el que li proposem, o que “gràcies, però no cal”, i no passarà res! Haurem tingut un moment bonic d’ajuda i comprensió mútua i això reforçarà el nostre vincle i una criança compartida de manera positiva. Al cap i a la fi, és el que desitgem, oi?

Elisabet Puigdollers Mas és consultora feminista a Obliqües.org

stats