Criar en comunitat

La criança és un període molt intens, en tots els sentits. La família viu amb molta il·lusió l’arribada d’un nou membre i cadascú ho viu amb les seves pròpies expectatives, sovint ben diferents de les de la resta. Tothom té ganes de contribuir, i això és bonic perquè ens recorda que som una comunitat, que la criança és cosa de pares/mares però també de la resta de la comunitat/família. Tanmateix, com que som una societat en què ens hem oblidat de què vol dir conviure en comunitat, no sabem fer-ho gaire bé. Un exemple d’això és que, sovint, pares i mares reben molts comentaris de tot l’entorn, alguns benintencionats, però d’altres no tant o fins i tot judicis. I aquest context pot generar esgotament, frustració o desconfiances.

Per viure una criança compartida i positiva entre tota la família, una cosa rellevant per a pares i mares és aprendre a posar límits i saber gestionar els consells. Criar i educar en família/comunitat no vol dir no posar límits i que tothom faci i digui el que vulgui. Així com posar límits o no acceptar segons quins consells, no vol dir no voler criar col·lectivament ni voler-ho fer sols. Tothom és necessari i tothom és benvingut quan es fixen unes regles del joc compartides i curoses.

La gràcia de la criança compartida és que tothom hi aporta el seu granet de sorra, acceptant que hi ha diversitat en les maneres d’educar i que això enriqueix l’infant, que tothom es pot sentir satisfet del seu rol i que compartir el procés ens ha d’alleugerir el pes que pot tenir la criança. Hem de reivindicar el rol que té cadascú en la criança, celebrar-ho, agrair-ho i gaudir-ho. Què faríem sense la saviesa i experiència dels avis, els capricis dels tiets i el suport de les amistats?

Però per treure el màxim profit de la criança compartida hem de saber gestionar els possibles conflictes. I per avançar-nos-hi, podem tenir en compte una sèrie de punts que trobareu a continuació.

Aquest petit test és una manera divertida d’aprendre a donar consells durant la criança, ja que és una de les situacions que genera més frustració i malentesos a les famílies, i és una cosa que volem evitar! Perquè, al cap i a la fi, tots volem gaudir del bebè/infant i de la seva criança amb la nostra família i comunitat. Som-hi!

Abans de dir el teu consell, comentari o fins i tot judici...

• Podries felicitar pel que s’està fent bé en comptes d’aconsellar sobre el que creus que no s’està fent prou bé?Sí → Llavors, fes-ho i potser ja no cal donar el consell! No tenim per costum felicitar-nos pel que fem bé, o posar en valor tots els esforços que es fan! La criança és dura i tothom ho fa tan bé com pot! Posem-hi amor i cuidem-nos!Sí, però igualment he de donar el consell → D’acord, passa al següent punt!
• T’han demanat la teva opinió o consell? No → Pregunta si els pots donar el consell abans de fer-ho i pregunta-ho de manera curosa, sense segones intencions. Potser no els va bé en aquell moment i no ho rebran bé. O simplement estan bé com estan, encara que a tu no t’ho sembli. Sí → Dona el consell de manera assertiva i sense jutjar. Fes-ho primer posant en valor les coses positives que s’estan fent. Però, ep!, si després d’escoltar el consell no et fan cas, no jutgis, al cap i a la fi és un consell. No fer-te cas no és res contra tu, simplement no els va bé. No cal que ho vagis comentant amb altra gent, trenques la relació de confiança.
• El consell es podria transformar en una pregunta? No → Mentida podrida, tot es pot formular com una pregunta! Si realment vols ajudar, et suposarà un petit esforç, d’acord? Pensa-hi bé perquè de ben segur que ho pots dir com una pregunta i no com una certesa. Així doncs, passa al següent punt.Sí → Quan el que ens mou a aconsellar és una voluntat real d’ajudar, ens podem parar a pensar com ajudar, ja que hi ha moltes maneres de fer-ho, no només aconsellant. ¿I si formulem una pregunta que ens permeti seure, xerrar i escoltar les necessitats de qui volem aconsellar? Probablement li anirà millor poder compartir per què fa el que fa i establir un diàleg entre iguals per trobar la millor manera de sortir-se’n. Ara bé, compte amb com formulem les preguntes! La pregunta no pot ser un judici implícit, de l’estil “Per què fas això?” o “Per què no ho fas d’aquesta altra manera?” Això no serveix! Pensa en preguntar una cosa tipus “Què necessitaries per tenir més temps per a tu mateix?” o “Què et cal en aquest moment?” A partir de la resposta, és quan podem oferir-nos per ajudar sabent què necessita l’altre i és llavors quan podem dir com ho faríem nosaltres. I fins i tot així, l’altre pot dir que no li funciona el que li proposem, o que “gràcies, però no cal”, i no passarà res! Haurem tingut un moment bonic d’ajuda i comprensió mútua i això reforçarà el nostre vincle i una criança compartida de manera positiva. Al cap i a la fi, és el que desitgem, oi?

Elisabet Puigdollers Mas és consultora feminista a Obliqües.org