El contracte de 18 punts perquè el teu fill faci un bon ús del mòbil

BarcelonaSi educar sempre ha estat difícil, el mòbil va arribar per augmentar encara més aquesta complexitat. Un dels debats més intensos gira al voltant de l’ensenyança del seu ús correcte. Hi ha famílies que opten pel control parental, un aplicatiu digital que està instal·lat en l’aparell dels pares i en el dels fills alhora, que en mesura les hores d’ús. Ara bé, hi ha altres famílies que consideren que amb el mòbil cal fer acords, com es fan amb qualsevol altre tema, per exemple, l’hora de tornar a casa quan surten. Entre un extrem (el control parental) i l’altre (fer acords) hi ha el jove, que ha d’aprendre a fer anar una eina digital que li pot causar addicció i també malestar i benestar emocional, perquè es pot sentir lluny i a prop de les amistats.

Als Estats Units l’escriptora Janell Burley Hofmann ha escrit el llibre iRules. Reglas raonables para una família sana y tecnológica (Ediciones Rialp), en què recull el contracte que va escriure a un dels seus fills quan li va donar el mòbil. El contracte té divuit punts [vegeu-lo a baix] en què li explica entre altres fets que sempre que no compleixi el que li demana li prendrà, perquè, al capdavall, el telèfon és seu. El més essencial del contracte és que cada un dels punts és una lliçó de vida, i que tant es podrien aplicar a l’ús d’un telèfon com al dia a dia dels joves. Per continuar, Burley Hofmann assegura que, en les xerrades que fa per a famílies sobre aquest tema, sap que el contracte s’ha convertit en un punt de partida perquè cada casa afegeixi unes regles o en tregui d'altres. “La idea és que les regles es basin en els valors i la filosofia d’educar que hi ha en la família”, escriu en el llibre iRules. A més, especifica que l’educació en el bon ús del mòbil es pot enllaçar amb corrents com l’slow food o l’slow living. “L'slow tech parenting promou una educació que busca un equilibri entre la tecnologia i la interacció humana; les famílies s’involucren en una forma d’educació activa que integra la tecnologia amb les relacions interpersonals”.

D'altra banda, els aplicatius que permeten els controls parentals, alguns dels quals són prestacions dels mateixos telèfons, deixen que les famílies controlin la quantitat d’hores que els fills poden dedicar a les xarxes socials, com ara Instagram o TikTok. Si les famílies consideren que dues hores són suficients, el control parental les inhabilitarà i no deixarà que es facin servir. Ara bé, com passa de vegades, feta la llei, feta la trampa, de manera que molts joves aprenen a inutilitzar el control parental sense que les famílies se n’adonin.

Això no vol dir que els controls parentals no serveixin per a res, perquè també es podria dir el mateix dels contractes d’ús, a l’estil de l’escriptora nord-americana Burley Hofmann. Cada jove és diferent, i, per tant, a cada un li pot anar millor una opció o una altra, perquè, al cap i a la fi, educar en l’ús del mòbil és com educar en qualsevol altre assumpte de la vida. Creure que no és necessari explicar res del seu ús vindria a ser com desistir en la tasca educativa.