Com triem pediatre?

Els pediatres són els professionals sanitaris que acompanyen els nens i les seves famílies, els que tenen cura de la part mèdica i emocional de les criatures. A més dels problemes de salut que puguin sorgir, es tracta d’un acompanyament integral que va més enllà dels controls de pes i alçada, sobre un creixement adequat, un desenvolupament neurològic correcte, les vacunes que toquen a cada moment o l’adaptació als canvis alimentaris, sobretot els dos primers anys de vida.

Com a usuaris de la sanitat pública tenim poc marge de maniobra, tot i que María Ángeles López Vílchez, cap del servei de pediatria de l’Hospital del Mar de Barcelona i professora associada de la UAB, recomana que hi hagi un bon diàleg entre família i equip pediàtric. “No tothom té empatia, però és important que sigui una relació propera, que la família pugui plantejar els seus dubtes i rebi una resposta respectuosa que preferiblement s’adeqüi a la seva manera de fer i portar la família”, proposa López Vílchez. Si anem a la privada trobarem un llistat de metges vinculats a la nostra mútua. Professionals que no coneixem i dels quals no trobem referències sobre la seva formació o experiència. Per això, López Vílchez insisteix que demanem referències a gent propera i, a partir d’aquí, escollim el que resulti més pràctic per facilitar la logística.

Quan el Leo (6) va néixer, els seus pares, l’Ana i l’Olivier, van decidir que el durien a la mateixa pediatra que els seus nebots: “La meva germana estava contenta amb una doctora de la mútua, era a prop de casa i de la feina. Pel nostre gust era massa quadriculada: si als 15 mesos no camina, malament; de seguida receptava antibiòtic… No ens agradava gaire i vam buscar una alternativa”, explica l’Ana. I és que, com indica la pediatra Hortènsia Vallverdú, ja ha passat a la història la medicina paternalista en què el pacient fa el que els metges diuen i prou: “Les famílies necessiten sentir-se escoltades i respectades. Els professionals hem d’entendre que hi ha diferents maneres de fer, i el nostre paper és el d’acompanyar-los, sense oblidar que la responsabilitat final de l’infant correspon a la família. La meva obligació és acompanyar, informar i argumentar des del respecte, sense pressions, retrets ni culpabilitzacions”, comenta la pediatra.

Els temps canvien i les necessitats també

Els pacients de la sanitat pública tenen diferents nivells sòcio-educatius i les cultures varien, fets que condicionen el seu enfocament: alguns busquen “una solució ràpida” a problemes concrets de salut, però “cada cop més les famílies valoren una visió global de l’infant”, matisa la pediatra Hortènsia Vallverdú. Admet que el fet d’estar anys en un mateix centre permet conèixer les famílies, encara que no sempre poden fer el seguiment que voldrien, ja que hi ha molta mobilitat de personal, cosa que és un inconvenient per als sanitaris. Tot i això, el tipus d’atenció depèn de fins on vol arribar el professional i fins on vol implicar-se la família.

En el procés de buscar un nou professional, coneguts de l’escola del Leo van recomanar a l’Ana i a l’Olivier una metgessa homeòpata. Llavors el nen acabava de passar una pneumònia i van optar per fer un tractament homeopàtic de fons, però van deixar de seguir les pautes i va coincidir que es mudaven a una altra ciutat: “Era poc pràctic tenir la pediatra tan lluny. A més, va coincidir que tant el Leo com la seva germana Jana (2) no van tenir complicacions més enllà de refredats i alguna grip. Ara anem al CAP a fer les revisions rutinàries i poca cosa més, estem satisfets”, comenta l’Olivier. Mai han visitat dues consultes en paral·lel, la pública i la privada, ni tenen intenció de fer-ho.

PEDIATRES RESPECTUOSOS

Com a acompanyant maternal (doula) especialitzada en lactància, Judit Guirado econeix que una de les preguntes més habituals que li fan és si coneix algun pediatre respectuós que hi entengui de lactància: “Em sobta que hi pugui haver pediatres sense les dues coses. Conèixer i estar actualitzat en temes de lactància materna és ineludible per a un bon professional, a causa de l’alt impacte que té en la salut dels infants. El respecte per l’enfocament de criança hi ha de ser sempre, i el poder de decisió és dels pares i mares. En tot cas, el pediatre no ens ha de fer sentir malament i ens ha de donar una informació rigorosa de manera objectiva i sense judicis de valor. Ha de ser el nostre aliat”, explica Guirado, que considera que és important que la família senti que té poder de decisió. “Massa sovint la visita al pediatre és com anar a passar la ITV. Pes, alçada, vista, oïda... Si la família acaba contestant el que sap que volen sentir sense sortir de la línia del que està ben vist o establert, és una oportunitat perduda”, apunta la doula.

Quan li demanen referències, Guirado facilita canals d’informació i els acompanya en la recerca de professionals que puguin encaixar amb la seva demanda. Conscient de la pressió assistencial que tenen metges i infermers pediàtrics, amb poc temps per visita i la dificultat que suposa, creu que alguns aconsegueixen aquesta connexió amb més fortuna que d’altres. “El més important és saber què busques, què necessites i què encaixa amb tu. Hi ha diferents estils de criança i tots poden ser bons. El que cal és que hi puguis confiar”, conclou Guirado.

Criteris per triar o seguir amb un equip pediàtric

Cada família té unes necessitats diferents, però haurien de tenir en compte els següents requisits: .- Confiança en el pediatre i la infermera pediàtrica. .- Accessibilitat al centre i al personal sanitari. .- Sentir-se escoltat, respectat i segur. La Núria és psiquiatra i mare. Creu que algun cop deu haver anat al centre d’assistència primària (CAP) amb els fills, el Marc (7) i la Laia (5), però molt poc. Des del principi tenien clar que els durien a un pediatre de la privada. “Tenim una metgessa que coneixíem d’abans i ens n’havien donat bones referències. Vam pensar que era una bona opció per tenir visites amb menys presses”. El balanç és positiu, tot i que reconeix que si no es coneguessin, ara que els nens són més grans, possiblement anirien només al CAP. Valoren la rapidesa amb què els pot rebre, que tenen confiança en ella com a professional i que és respectuosa. “Mai ens hem sentit jutjats ni ens ha atès des de la por”, afegeix la Núria.

L’experiència de Vallverdú és que a mesura que els petits creixen van menys sovint a la consulta perquè no es posen tan malalts, hi ha menys revisions i els pares consulten menys, però igualment el metge ha de fer un acompanyament d’aspectes com l’aprenentatge i les relacions socials.

I tu, com has triat pediatre?

Mònica i Albert. Un fill d’11 i una filla de 5 anys. Els porten al mateix pediatre al qual anava la Mònica de petita. Aquest estiu es jubila i aniran al CAP.

Marta i Joan. Una filla de 9 anys. Mai han dut la nena al CAP. Quan va néixer els van oferir l’equip pediàtric de la mateixa clínica, els van recomanar una pediatra, i fins avui.

Sílvia. Dos fills, d’11 i 7 anys. Sempre ha dut els nens al CAP i n’està contenta. No es planteja dur-los a la privada.

Glòria i Marc. Un fill de 9 mesos. Trien la privada perquè volen una atenció personalitzada i amb poc temps d’espera, sobretot si cal visitar un especialista. Han triat pediatre després de demanar consell a l’equip ginecològic que els duu l’embaràs.