El salt a la paternitat

“Si les mares heu fet el salt al món laboral sense abandonar la criança, els pares també hem de fer el salt per entrar a la criança sense haver de deixar la vida professional. I no per agafar-ne el relleu, sinó per compartir-la”. Així de contundent es mostra Adrián Cordellat, periodista i autor del blog 'Un papá en prácticas', que al Facebook té al voltant de 16.000 seguidors.

L’Adrián fa més de 5 anys que va començar a escriure aquest blog perquè viu a Madrid, lluny de la seva família i amics, i era la manera de poder compartir les seves experiències com a pare amb la gent que estima. Faltaven tres mesos perquè nasqués la seva primera filla. Ell ja tenia molt clar que volia ser un pare molt present, implicat i corresponsable de la criança. Afirma: “El paper del pare ha de ser el mateix que el de la mare, excepte en les coses que no podem fer, com ara donar el pit o parir, esclar”.

Segons la doctora en antropologia Bruna Álvarez, “perquè els pares formin part de la criança dels fills ho han de saber fer, ho han de poder fer i ho han de voler fer”. El fet de saber-ne depèn molt de l’educació que hagin rebut, però la majoria dels pares que passen dels 40 tenen pocs números d’haver tingut un model de criança compartida a casa, explica. De fet, molts homes reconeixen que van aprendre a fer les tasques domèstiques amb la seva primera parella i no perquè a casa els n’haguessin ensenyat.

PODER FER DE PARE

Álvarez va fer una tesi doctoral sobre la maternitat i la paternitat vinculades al món laboral i s’ha adonat que “tot i que continua vigent una mirada tradicional dels homes com a aportadors econòmics, hi ha moltes transformacions i canvis”. En el món laboral, però, reconeix que en els últims 10 anys els pares que han demanat reducció de jornada bàsicament són funcionaris que tenen la feina molt assegurada.

És el cas de l’Enric. És professor d’institut i quan va néixer el segon fill va estar un any d’excedència sense sou i després va fer reducció de jornada del 50% fins que el nen va tenir 10 anys. Al principi la gent es posava les mans al cap i li preguntaven com s’ho podia permetre, però ell se sentia “superfeliç”. Cuidava del nen i el portava a la feina de la mare perquè li pogués continuar donant el pit, i també s’ocupava de l’altre fill que tenien i de les tasques domèstiques.

La logística familiar, gran càrrega mental

Segons Bruna Álvarez, antropòloga que es dedica a la recerca de temes relacionats amb la maternitat, som en un procés de transició. Els pares volen tenir un paper més actiu i és un molt bon símptoma que cada vegada hi hagi més pares a les portes de les escoles portant i recollint els seus fills i que, fins i tot, vagin després a fer un cafè. Ara bé, “la responsabilitat màxima de la criança dels fills continua recaient en les dones”. Assegura que la càrrega mental és una reivindicació molt forta de totes les dones que han participat en els seus estudis. Adrián Cordellat reconeix que, tot i la seva gran implicació, la càrrega mental encara és més de la seva dona: “Encara que hem fet passos i que jo no he tingut aquest model de pare, intento a poc a poc assumir-la. No es tracta d’acompanyar el teu fill al pediatre, sinó de recordar-te que hi ha d’anar”.

L’Adrián s’ha pogut implicar tant en la criança dels seus fills perquè majoritàriament ha treballat pel seu compte, perquè quan treballava com a cap de comunicació d’una associació i va demanar una reducció de jornada per poder anar buscar el seu fill a escola el van acomiadar. Álvarez corrobora que aquest tipus de situacions es donen força: “Quan els homes volen assumir les tasques de criança i es volen demanar reduccions de jornada ho tenen més difícil que les dones perquè no és habitual. Hi ha moltes pèrdues de llocs de feina i per això molts ni ho intenten, i els que ho fan es troben amb moltes limitacions”.

Per a l’antropòloga Bruna Álvarez, a les dones se’ls suposa “una expertesa en determinades coses domèstiques” que acaba provocant molts conflictes i, fins i tot, ruptures. Hi està plenament d’acord Pablo Quiroga, terapeuta individual i de parella del centre GRAT de Barcelona: “Hi ha pares que busquen el seu lloc, però, per la família que han tingut, moltes vegades no tenen antecedents de com posicionar-se de manera diferent davant la paternitat”. Ara bé, “també hi ha dones que mantenen aquesta mirada que la casa és el terreny de la dona i que l’home no acaba de fer-ho bé”, afegeix Quiroga. De fet, hi ha homes que es queixen d’haver d’acceptar la manera de fer de la seva dona. L’antropòloga posa un exemple del cas d’un home que a la seva parella no li agradava com estenia la roba perquè ho feia com la seva mare, que era qui n’hi havia ensenyat, fins al punt que ell va deixar de fer-ho. “Hi ha una certa resistència a acceptar les opinions dels pares com a vàlides”, assegura Bruna Álvarez, i, a més, s’hauria de reflexionar si les coses que tradicionalment han fet els homes, com ocupar-se del cotxe, el bricolatge o la gestió econòmica, haurien de ser considerades com a tasques de cura de la família.

REIVINDICAR-SE

El Xavier és pare d’un nen adolescent i d’una nena de 6 anys i reconeix que hi ha tota una generació d’homes de més de 40 anys que han hagut de trencar amb l’educació rebuda i, tot i així, “hi ha coses que arrosseguem”. En el seu cas, “l’entrega de la mare amb el seu primer fill era tan bèstia que tenia la sensació que hagués fet el que hagués fet no n’hi hauria hagut prou”. Tot i que ell no sentia aquesta mena de “bogeria”, sempre ha participat molt de la criança i de les tasques domèstiques. Tots dos eren autònoms i això els permetia combinar-s’ho de manera molt equilibrada.

Actualment, com que la mare dels seus fills treballa en una empresa i no té tanta flexibilitat horària, el Xavier s’encarrega de portar-los sempre al metge, d’anar a les reunions escolars, d’ocupar-se’n si estan malalts... I, com ell, ho fan molts altres, com l’Adrián, tot i que sent que en alguns moments encara s’ha de reivindicar com a pare perquè quan va al pediatre el metge li explica les coses a la mare de la criatura en comptes de mirar-los a tots dos o, de vegades, fins i tot la seva mare, quan ha de preguntar quina roba li pot comprar als seus nets, s’adreça a la seva dona i no a ell. Tot i així, està convençut que a poc a poc això anirà canviant a mesura que els vegin més a les sales d’espera dels pediatres i a les reunions de l’escola dels fills. Queda camí per recórrer, però la cursa ha començat.

La implicació com a font de conflicte

El periodista Adrián Cordellat veu que hi ha molts pares que es pensen que estan implicats amb els fills perquè els dissabtes al matí els porten al parc perquè la mare pugui desconnectar una estona, i que si ho pensen segurament és perquè ja estan fent molt més del que van veure fer als seus pares. Com a terapeuta, Pablo Quiroga veu moltes parelles en les quals el conflicte arriba precisament quan les mares expressen la falta d’implicació dels pares. Però no pel fet d’expressar-ho, sinó per la manera. Ho solen fer en forma de queixa o de retret i, en comptes de fer que el pare s’activi, se senten atacats o s’enfaden i s’acaben generant conflictes importants. Recomana que la comunicació entre la parella sigui fluïda i al més respectuosa i empàtica possible. De vegades, afegeix, hi ha pares als quals se’ls fa difícil parlar de les seves necessitats personals i, fins i tot, pensen que no és legítim reclamar-les perquè el primer de tot és el fill.