Així fa de mare
Família 02/10/2023

María Couso: "Surt al carrer i mira quants pares hi ha al parc gronxant els fills mirant el mòbil"

Pedagoga, mestra i mare del Dani i l’Adri, de 10 i 5 anys. Especialista en psicopedagogia clínica i neuroeducació, imparteix cursos sobre desenvolupament lectoescriptor i TDAH. Publica l’excel·lent manual 'Cerebro, infancia y juego. Cómo los juegos de mesa cambian el cerebro' (ed. Destino). Web: playfunlearning.es, Instagram: @play.funlearning

3 min
María Couso

BarcelonaA casa tenim uns sis-cents cinquanta jocs de taula. Amb tanta varietat pensaràs que no repetim mai; doncs no. Hi ha setmanes que podem fer tres o quatre partides al dia d’un mateix joc. És com si entréssim en bucle. Al gran li agraden els jocs de pensar, els d’estratègia. Al petit li encanten els que tenen timbres, els jocs en els quals has de treballar el teu control inhibitori. A vegades, de l’eufòria que sent en inhibir l’impuls em diu: "Que nerviós que estic, mama!"

Què més hi descobreixes veient-los jugar?

— El joc permet revelar coses que m’ajuden a fer-los créixer. Per exemple, el petit és molt inquiet, no li agrada esperar i el joc ens permet treballar-ho. Jugar és com fer alhora el diagnòstic i el tractament.  

 ¿Són millors els jocs de taula que els de carrer?

— No hi ha uns jocs millors que d'altres. Cada un és òptim per a unes determinades habilitats. Els jocs de carrer són bons per a la motricitat gruixuda i la mobilitat. Un joc de taula és principalment cerebral. No em moc de la cadira però el meu cervell executa contínuament accions amb els seus vuitanta-sis mil milions de neurones. Hi estic entrenant funcions executives com la memòria de treball, en la qual vaig emmagatzemant informació, al mateix temps que estic sotmès a estímuls que em podrien fer perdre el fil del joc. El joc ens focalitza en allò que volem aconseguir i ens obliga a prendre decisions.

 Afirmes que és més important l’atenció que la intel·ligència.

— Jo comparo l’atenció amb la taula de mescles d’un DJ, amb desenes de botons que permeten regular la intensitat dels centenars d’estímuls que ens envolten. L’atenció regula aquests estímuls, baixant el nivell d’uns per apujar el d’altres. Per tant, és el canal d’entrada al nostre cervell de tota la informació. Vivim en un món amb una dificultat d’atenció permanent, estructural. Surt al carrer i mira quanta gent camina amb el mòbil a la mà, o quants pares hi ha al parc gronxant els fills mirant el mòbil. Hi ha moltes persones que van a un concert i en lloc de gaudir-lo se’l miren a través de la pantalla del mòbil. És una epidèmia. Tot l’entorn ens convida a perdre l’atenció.

 I com ho combats, tu, això?

— A casa meva no hi ha videojocs ni tablets. Només es mira la televisió i de maneres acotades que, en aquest moment, ja són autogestionades pels mateixos fills. El meu fill gran està perfectament integrat en un grup de companys que juguen amb videojocs però amb qui comparteix altres aficions com el bàsquet o l’skate.

 ¿I en les famílies on ja hi ha pantalles?

— Cal limitar-ne el temps. En el cas de fills petits, parlar de temps és difícil i calen recursos on es pugui veure el pas del temps, com ara rellotges de sorra. A l’adolescència tot es torna més difícil perquè s’incrementa l’alliberament de dopamina, cosa que fa créixer el risc d’addicció. Però en el nostre dia a dia, procurem que els ritmes siguin lents, que hi hagi interacció entre nosaltres, escoltant-nos, deixant de fer coses per poder-nos veure. Fins i tot una cosa tan senzilla com veure plegats el telenotícies pot ser màgica.

 Cert. Seguir l’actualitat també és un joc.

— No oblidaré mai un dia que el petit, que només tenia tres anys, se’ns va plantar davant per explicar-nos qui era i què havia fet Donald Trump.

 En què poses l’èmfasi, ara mateix, com a mare?

— Que els meus fills tinguin valors ètics i morals. No vull dir que només desitjo que siguin feliços perquè soc conscient que cal transitar per tots els estats d’ànim per no ser uns analfabets emocionals. En allò que es proposin, vull que siguin autònoms i competents. Sempre els estic preguntant: "Què en penses d’això que ha passat? Tu què hi faries?"   

 He deixat per al final la paràbola dels cinquanta euros.

És una història que em va explicar el meu pare, fa més de dues dècades, quan jo estava patint bullying i alguns tipus d’abusos sexuals. Ara jo l’explico als fills i als alumnes. Imagina un bitllet de cinquanta euros. Imagina que algú hi escup, que el rebrega, que el tira a terra i el trepitja. Tant se val, continua valent cinquanta euros. Aquest bitllet som cadascú de nosaltres. Per mal que ens facin, continuem tenint el mateix valor.

 

stats