Brasil, una indústria d'escoles privades

Sao PauloLa fractura social que esquinça el Brasil, un dels països amb més desigualtat del planeta, alimenta un apartheid econòmic en el qual els infants en són cronològicament els primers protagonistes o víctimes depenent del cantó on els hagi tocat néixer. Un dels indicadors que exposen les dificultats financeres, estructurals o temporals, és haver de matricular els fills a l’escola pública, d’on en fuig tothom que té mínimament recursos.

“Fas tots els esforços inimaginables per pagar una escola privada, si cal et vens el cotxe o t’endeutes”, explica a l’ARA, la Cibele Teixeira, de 39 anys, consultora i mare de la Giulia, de 7 anys, i el Pedro Henrique, de 4, que ho justifica dient que "només així pots garantir un futur professional pròsper als teus fills".

Per culpa del finançament deficitari endèmic, l’educació pública fracassa en l’objectiu d’oferir continguts de qualitat. Perpetua l’escletxa social en lloc de ser-ne un trampolí d'igualtat d’oportunitats. Els centres públics ofereixen dos torns (de les 7 h a les 14 h i de les 13.15 h a les 21.15 h) per doblar la capacitat de les infraestructures. Per llei, durant l’horari lectiu, els estudiants fan dos àpats gratuïts o, fins i tot tres, els més petits. En alguns casos, és l’única alimentació assegurada al llarg del dia. També se’ls proporciona tot el material escolar i l’uniforme (inclou sabatilles esportives). Aquesta és una eina clau per crear sentit d’igualtat i evitar discriminació i vexació per l’origen social.

Encara que hi hagi extraescolars, l’educació en dos torns (que també es repeteix a l’escola privada, però amb l’objectiu de multiplicar la facturació dels centres) provoca que, els infants passin un dels dos períodes del dia (matí o tarda), fora de l’escola. És un maldecap, perquè és impossible la conciliació amb la jornada laboral. Qui no té recursos acaba deixant els fills a la mà de Déu: sols a casa o, com a mal menor, tutelats pels germans grans. En canvi, per a la classe mitjana i alta, significa augmentar els costos. "Pagues mensualitat, uniforme, material i extraescolars, una de les quals sempre és l’anglès", indica Teixeira. "Qui acaba sent el responsable de portar els meus fills amunt i avall és la dona que m’ajuda a casa, que cuina, neteja i també els cuida fora de l’horari lectiu", afegeix.

Aquesta figura femenina, de baixa renda i que té els fills sovint sols a casa per fer-se càrrec dels altres, adquireix una importància cabdal per a l’infant perquè, de dilluns a divendres, hi conviu més hores que amb els mateixos pares i crea lligams afectius. "Tu treballes amb jornades laborals llarguíssimes per tenir els recursos necessaris per pagar l’educació dels teus fills i gairebé no els veus. Ens passa al meu marit, que és arquitecte, i a mi, que soc consultora en una companyia nord-americana, però també a tots els nostres amics", apunta.

Centres amb reconeixement social

Són aquestes famílies, les situades per sobre de la fractura social, les que alimenten la indústria de les escoles privades (reben al voltant del 20% dels infants del país), amb una forquilla de preus d’entre 100 euros les més econòmiques de qualitat molt baixa, fins a més de 3.000 euros mensuals les més cares. Són escollides per les famílies, no per la metodologia, ni pel projecte pedagògic, ni per ser confessional o no. El que es busca són centres, amb reconeixement social, que s’explicita amb els uniformes amb l’escut i el nom del centre imprès en els xandalls. Des de l’educació infantil, ja tenen la mirada posada en la selectivitat, amb la pressió implícita que ja suposa per a l’infant, que moltes vegades afronten un volum de continguts impropis per a la seva edat. En aquests centres, a diferència de les escoles públiques, difícilment hi ha alumnes afrodescendents. És un món de blancs per a blancs.

“És cert que exigim que els nostres fills accedeixen a les universitats públiques –que són absolutament gratuïtes– i d’un gran prestigi perquè és d’on les principals empreses capten els estudiants per als programes de pràctiques. I aquest és el camí natural per acabar sent contractats després”, exposa Teixeira. La història es repeteix generació rere generació. “Els meus pares van fer un gran esforç pagant a la meva germana i a mi una escola privada fins a l’educació secundària i espero poder fer el mateix amb els meus dos fills”, diu la consultora. “La diferència que veig en comparació amb el que va ser la meva formació és que ara al Brasil, per sort, hi ha una gran oferta d’escoles bilingües en anglès i és en un d’aquests centres on estudien els meus fills. Vull que entrin a la universitat parlant-lo fluidament, i després que estudiïn una tercera llengua, potser l’espanyol”, finalitza.