“No hem de donar exemple”
La pràctica del zen no és només una forma de meditació, és una actitud davant la vida, una actitud que consisteix a deixar fluir les coses, a fer-les sense esforç. No es tracta de buscar un resultat, sinó de deixar que aparegui.
Sovint com a pares no podem fer altra cosa.
Pot semblar que el zen consisteix a mantenir la ment en un estat de buidor, però de fet és un estat d’alerta i en això s’assembla molt a la manera com anem en bicicleta perquè, sense deixar d’estar alerta, oblidem que estem en estat d’alerta. Deixem que allò que ens envolta entri en nosaltres sense passar pel pensament.
La bicicleta serveix per educar.
Un aspecte del zen és la sensació d’estar fent el que és correcte. Quan anem en bici per la ciutat contínuament estem compartint l’espai i, si respectem els semàfors, els cotxes, la gent que va a peu, les voreres... al final ens sentim millor, i aquesta sensació de fer el que és correcte la transportem fàcilment a altres aspectes de la nostra vida.
Anant en bici s’ensenyen moltes coses.
Sí, però no crec que la feina dels pares sigui donar exemple. No és una cosa que nosaltres donem, és una cosa que els nens agafen. És diferent. No hem de fer les coses perquè les vegin els nostres fills, això seria actuar. Hem de fer les coses que estimem i deixar que els nostres fills facin.
Els teus fills ja són grans. ¿Encara aneu en bici junts?
Sí. A vegades anem al bosc i ens endinsem per llocs on no hi ha camins. Juguem a reconèixer la major quantitat de matisos en el color verd, a escoltar tots els sons, a reconèixer fins a la més petita de les sensacions que sentim en els nostres cossos. Després de fer aquest ritual, tornem a casa amb una gran sensació de plenitud.
Sent nen, què vas descobrir dalt de la bicicleta?
Jo tenia molts germans amb qui ho compartia tot: l’habitació, la roba, els llibres. Quan em van comprar una bici vaig sentir per primer cop que hi havia una cosa que només era meva, que si no la cuidava jo no la cuidaria ningú. Va ser un símbol molt poderós de llibertat.
La bici és per a un nen el que la moto és per a un jove.
La bicicleta em va servir per començar a tenir la sensació de transgredir el que estava permès. Em permetia anar a llocs on mai hauria gosat anar a peu, llocs perillosos. Aquest esperit de trencar les pautes marcades que vaig descobrir amb la bicicleta em va servir molt quan vaig començar a fer de periodista, perquè en el periodisme també hi havia uns terrenys en què vaig voler sortir del camí habitual.
¿Mai vas deixar d’anar en bici?
Durant un temps vaig canviar-la per la vespa. Però quan als anys 70 em vaig exiliar a París i Londres i no tenia diners, la vaig recuperar. Anar en bici em semblava una manera de gaudir d’aquelles ciutats fantàstiques. Era una llàstima ficar-me sota terra per anar en metro, a part de car.
Són ciutats plujoses.
Vaig aprendre que si em quedava la roba xopa tampoc era cap problema, que la roba s’asseca. Tot té solució. Mira, una de les coses més boniques que he viscut ha sigut agafar la bicicleta ben d’hora per tornar a casa, després d’haver anat a una festa i d’haver passat la nit a casa d’algú. És una sensació d’una bellesa incomparable.
Pedalar és d’aquelles coses que, com caminar o ballar, ens fa feliços.
La bicicleta genera amor per la senzillesa. Ens ajuda a ser conscients de l’aquí i de l’ara. Això pot semblar una obvietat, però realment ho fem molt poc, ens n’oblidem. Sempre estem projectant la ment cap al futur i cal saber fer tornar la ment al present.
