Pares i fill: Construir el vincle des del minut zero

El cervell de la mare i del pare canvien quan neix la criatura. En el cas de la mare, els canvis venen donats per la revolució hormonal de l’embaràs, mentre que per al pare cuidar el nadó i interrelacionar-s’hi, un cop ha nascut, li provoca un canvi que l’induirà a protegir-lo.

Si comencem per l’embaràs, cap al cinquè mes, quan la mare sent els moviments del fetus, apareix l’oxitocina, l’hormona de la felicitat, que “és la clau per generar i produir el vincle” entre la criatura i la mare. Ho explica la psicòloga Cristina Cortés Viniegra en el llibre ' Mírame, siénteme' (Desclée de Brouwer). Però no és exactament que el fetus es bellugui, la mare el senti i llavors l’estimi. “Quinze dies després que l’embrió estigui implantat a l’úter comença a comunicar-se amb els teixits de la mare perquè es facin els canvis físics i psíquics”. El fetus busca ser tolerat i acceptat immunològicament des dels inicis. “Comencen llavors els canvis hormonals en el cervell i en la resta del cos de la mare i, per tant, es desencadenen els canvis psicològics i emocionals perquè es produeixi el vincle”, escriu Cortés. Així doncs, és un procés que comença des del principi de la gestació i que encara es reforçarà amb el part i amb la lactància.

Estimada Oxitocina

“L’oxitocina no és una molècula que equivalgui a l’amor, sinó un component important d’un sistema neuroquímic complex que permet que el cos s’adapti a situacions altament emotives”, afirma la psicòloga Cristina Cortés. De manera que el cervell humà s’omple de “sensacions promogudes per les hormones; després el còrtex s’esforça per interpretar aquests missatges primaris d’amor, i és així com es desenvolupa una narrativa al voltant de les experiències viscerals”.

EL PODER DELS SENTITS

Ara bé, a partir del part, entren en acció els sentits, que és el que provoca el canvi del cervell de la criatura i també el de la mare i del pare. “Les interaccions visuals, facials i corporals entre el nadó i la mare” són l’estímul que continua fent vincle. L’oxitocina, coneguda amb el nom de l’hormona de l’amor, encara hi té un paper important, sobretot durant la lactància, període durant el qual també se segrega.

La investigadora Cortés també revela els canvis emocionals que viuen els pares: “Com més participin en la cura i en la interrelació afectiva amb el nadó, més es produeixen els canvis en els cervells dels homes”. De fet, “els homes mostren més activació en els circuits sociocognitius”, afegeix Cortés. Dit en altres paraules, “el contacte amb el nadó els indueix a tenir conductes de protecció i relació”.

En aquest punt, Cortés subratlla les estratègies i les conductes de vincle dels nadons, que no deixen de ser els seus comportaments habituals: succionar, somriure, balbucejar i fins i tot plorar. Cadascun d’aquests comportaments busca interactuar amb l’entorn. En canvi, “una gestació traumàtica pot comprometre aquest repertori de conductes que persegueixen el vincle amb el cuidador”, diu Cortés.

I EN LES FAMÍLIES ADOPTIVES O ACOLLIDORES?

Quan no hi ha hagut una relació biològica prèvia, en el cas de famílies adoptives o acollidores, cal crear el vincle. Cortés indica que en el cervell de la criatura que ha sigut separada sobtadament de la mare hi ha una pèrdua primària. De manera que les famílies hauran de reparar-la per crear un vincle nou: “No els proposo cap exercici concret, perquè el seu dia a dia està ple d’intents de connexió i reconnexió amb els seus fills”. Però és clar que cada una de les criatures adoptades o acollides necessiten “unes cures de vincle que reparin l’experiència anterior”.

En el procés d’aquesta cura que fan les famílies adoptives o acollidores, la psicòloga remarca que per sortir-se’n la dificultat és social: “D’una banda, les famílies estan sotmeses a un estrès enorme, perquè és difícil tenir el temps i l’energia suficients per dedicar-se als fills”. A més, “no comptem amb polítiques socials adequades que facilitin la dedicació”. I passa molt sovint que “els nostres fills acaben estant atesos per múltiples pantalles, de TV, de videojocs, de màquines o de mòbils que no fomenten la interacció, la comunicació cervell a cervell amb feedback corporal, amb comunicació visual, cara a cara i amb contacte emocional”, afegeix Cortés.

D’altra banda, la psicòloga defensa “el sentit comú innat de la dona per cuidar, estimar i relacionar-se amb els fills”. Cortés explica en el llibre el que la ciència ha investigat sobre com es crea el vincle, per posar paraules en tot allò que les mares i els pares fan de manera natural.

UN CAMÍ D’APRENENTATGES

La importància del vincle entre les criatures i els cuidadors té un últim significat, que és la seguretat com a persona: “A mesura que creixin, seran capaços d’obrir-se al món i de crear relacions sanes i pròximes amb la resta de persones de manera natural. Gràcies a les relacions que han establert amb els seus pares, i com a reflex de la forma que han sigut vistos, sostinguts i animats, han tingut la sort d’interioritzar creences autoreferenciades del tipus «Mereixo ser estimat», «Soc capaç de resoldre problemes», «Tot i que les coses surtin malament, jo en soc capaç», «Puc equivocar-me» o «Estic salvat»”, conclou Cortés Viniegra.

Els mamífers més immadurs

SEGONS EL LLIBRE ‘MÍRAME, SIÉNTEME’ (DESCLÉE DE BROUWER), DE LA PSICÒLOGA CRISTINA CORTÉS VINIEGRA

• Els nadons són molt menys madurs que la resta dels mamífers per culpa de l’evolució, que ha portat els humans a ser bípedes. Aquest fet ha comportat un estrenyiment del maluc per poder mantenir l’equilibri. I per això l’humà neix amb un crani petit.
• Com que els nadons són dependents i estan desprotegits, les cures i l’atenció que rebran seran determinants. I tan essencial serà la cura física com l’emocional per al seu desenvolupament cerebral.
• Entre totes les hormones es creu que l’oxitocina promou accions úniques com ara la facilitació del naixement, la lactància, la conducta maternal, la regulació genètica de creixement del còrtex cerebral i el manteniment del subministrament de sang al còrtex. I totes han estat determinants per al desenvolupament de l’encèfal humà. Dit en altres paraules, el cervell del nadó és tan immadur i, per tant, tan vulnerable, que la biologia s’encarrega que se’n tingui cura satisfactòriament. D’aquí l’oxitocina, coneguda com l’hormona de l’amor, que “promou les conductes maternals i paternals”.
• Així doncs, el clima de benvinguda i la disponibilitat dels cuidadors garanteixen el desenvolupament físic, emocional i social del nadó.