A partir de quina edat es poden quedar sols a casa?

BarcelonaArribem a casa després de l’escola i quan ja tenim les rutines del vespre a mitges, ens adonem que ens hem oblidat de comprar pa. Haurem de tornar a vestir, posar sabates, jaquetes… i baixar tots de nou al carrer. I si el deixo sol un moment? 

A qui no li és familiar aquesta situació? És en aquests moments que molts pares i mares es comencen a plantejar si el seu fill pot quedar-se sol. Saber-ho no és fàcil perquè, com tot procés evolutiu, depèn de cada infant. Per Miguel Muñoz Ibáñez, psicòleg sanitari i terapeuta familiar sistèmic al centre Vincles, és un tema controvertit perquè no hi ha una edat definida, sinó que depèn de la maduresa, el desenvolupament i l’autonomia de l’infant. Això sí, cal tenir en compte que en certes edats és inviable perquè deixar sense atenció els nens, per exemple, menors de set anys pot ser una negligència. En aquesta edat difícilment poden tenir estratègies i autonomia que els donin seguretat, però el psicòleg apunta que les eines es poden començar a treballar perquè un temps després, entre els nou i els deu anys, es pugui provar si l’infant pot quedar-se “petits moments” sol a casa. Això sí, Muñoz és molt clar amb el rerefons d’aquesta decisió: començar a deixar el nen o nena sol a casa no ha de respondre a una “necessitat impulsiva” dels progenitors, sinó a un treball al voltant de l’autonomia, la confiança i l’autoestima perquè els fills agafin aquesta nova competència i arribats el moment, puguin respondre sense problemes. 

Com podem saber si estan preparats per quedar-se sols? 

Per poder-se quedar sol una estona, per curta que sigui, un infant ha de ser capaç de cuidar-se sol, és a dir, tenir certa capacitat de supervivència. Muñoz descriu aquestes “estratègies mínimes” com la capacitat de saber reaccionar si passa alguna cosa: avisar un veí de confiança, trucar al 112 si hi ha algun incident… Per tant, recomana sempre preparar els infants amb aquests recursos abans de deixar-los sols, “anticipar-se” al màxim i practicar amb temps perquè el dia que hi hagi un imprevist, hi hagi prou confiança per dur-ho a terme. Si es tenen aquestes mínimes pautes per gestionar la situació, Muñoz creu que nens i nenes poden començar a quedar-se sols a casa cap als nou o deu anys, sempre que siguin petites estones que es poden anar fent més llargues amb l’edat. 

I si ho demanen? 

Muñoz creu que és positiu quan un nen o nena demana quedar-se sol. Poder-ho fer els fa sentir grans i no fer-ho pot “invalidar la seva confiança i desenvolupament”. “La sobreprotecció i la por dels pares tampoc no és bona”, diu Muñoz. 

El pas a la secundària, el punt d’inflexió?

Normalment, l’entrada a l’institut suposa un canvi en la logística familiar. Van sols a classe i, per tant, tenen més autonomia al mateix temps que van creant els seus espais i, per això, cap a 5è o 6è és positiu que ja s’hi trobin. En aquest sentit, Muñoz també creu que val la pena anticipar-se per fer aquesta evolució amb èxit perquè, tot i que no és habitual, es pot donar la situació que arribats al moment, no els faci gràcia. 

El risc de les tardes llargues

L’autonomia que es guanya amb la secundària topa, sovint, amb la conciliació familiar. “Un horari compatible amb ser a casa a les quatre de la tarda és una utopia”, diu Muñoz, conscient del context que viuen les famílies. Alerta, però, que deixar sol l’adolescent totes les tardes fins a l’hora de sopar pot suposar un problema emocional. “No és desemparament, però s’està descuidant el vincle i la cura familiar”, afegeix. En aquesta línia, proposa buscar extraescolars que agradin per fer que estigui sol tan sols una part de la tarda.

I de nit, quan? 

Per Muñoz, la nit no és diferent que el dia en el sentit que el repte és el mateix: tenir les eines per reaccionar en cas que passi alguna cosa. Entén, però, que té una connotació diferent i, per tant, no deixaria sol un nen de dotze anys, però potser es podria provar amb un adolescent al voltant dels setze anys. En aquest cas, Muñoz proposa que les primeres nits els pares no marxin “gaire lluny” per si han de tornar. 

Senyals per preocupar-nos?

A vegades hi ha infants que diuen voler-s’hi quedar, però després ho passen malament. Muñoz diu que en aquests casos poden mostrar angoixa quan tornen els pares o patir regressions, com ara tornar-se a fer pipí. En aquests casos, Muñoz aposta per fer un acompanyament per ajudar a vèncer pors i treballar la seguretat.