Com acompanyem els nostres animals de companyia?

“A veure, Cruz, com tens les dents. Bé, bé! Ara examinem les orelles i els ulls, i ja ho tenim”, diu Joan Llebaria, mentre Eva Villanueva, la seva companya de feina, aguanta la gosseta per les potes i la panxa. L’Eva també és la propietària de la Cruz, una pinscher que farà 10 anys al novembre, i que és dolça i espavilada com ella sola. Llebaria ens rep a la Clínica Veterinària Mataró, de la qual és soci propietari. Abans d’entrar en el tema central del reportatge ens fa una reflexió: “Humanitzar els animals és, per a mi, una falta de respecte cap a ells. Els has d’estimar, sí, però no els pots educar com si fossin uns nens. Tampoc són joguines. Són una responsabilitat, amb majúscules. Sobreprotegir-los o no posar-los els límits que necessiten pot desembocar en trastorns psicològics greus o en agressivitat”. 

Llebaria considera pejorativa la paraula mascota, i prefereix anomenar-los animals de companyia. "La gent hauria de dur els animals a la clínica, com a mínim, un cop a l’any. Cada vegada hi ha més consciència que la seva salut ha de tenir un seguiment. Així i tot, com en tants temes, som a anys llum d'altres societats més avançades. Quan ens porten els gossos per vacunar-los ho aprofitem per fer-los una revisió general, i sovint hi trobem problemes incipients”, diu.

Uns problemes incipients que, en el millor dels casos, tenen solució. Però potser no hi ha res a fer. Al contrari de les persones, l’eutanàsia amb els animals fa anys que es practica. Es fa a través de la sedació i d’un anestèsic. És una solució dura, que implica adults i petits. “Els nens i nenes han de conèixer la realitat que els envolta. L'envelliment és un procés natural, com ho són les malalties i la mort. Conèixer l'estat real i què els passa als seus animals els ajudarà a suavitzar i entendre la seva absència en un futur”, comenta Llebaria.

El veterinari és partidari de la presència dels més joves a la consulta: “Resulta positiu per a ells, i fins i tot els permet resoldre preguntes que puguin tenir. Personalment m'agrada explicar-los les diferents situacions clíniques dels animals amb un llenguatge planer, però sense mentides, igual que ho faig amb els adults. Sovint em sorprenen amb les seves reflexions. La mort del seu animal és probable que sigui la primera que viuran. Els prepara per a futures morts que hauran de gestionar. Amagar-los la mort, mentir al respecte o inventar històries esperpèntiques per evitar que s'enfrontin de manera directa a aquest cop emocional és privar-los d'una valuosa lliçó vital”. 

¿Un veterinari ha de tenir, doncs, un fort component de psicòleg? “Totalment! Saber entendre les persones és bàsic per poder fer bé la meva feina amb els seus animals de companyia”, respon Llebaria. Parlem d’aquest assumpte amb el psiquiatre i psicoterapeuta Eduard Sedó: “Patir i agonitzar per morir no té cap sentit, i hi ha casos en què el sacrifici és el millor per als mateixos animals. Hem de pensar en ells”. Com Llebaria, Sedó afirma que “la pèrdua no ha de ser un tema tabú, en cap edat": "Afortunadament, les criatures tenen una capacitat per entendre i aguantar les males notícies que ni ens imaginem. Ens molts casos poden recuperar-se de la defunció del seu gos o gat més de pressa que els adults. Però no és el mateix la maduresa d’un infant de 6 anys que la d’un adolescent de 14. Cadascun ha de rebre d’una manera diferent la informació sobre el procés de degradació del seu animal que, finalment, el conduirà a la mort. Fins als 8 anys, una criatura creu que la mort és reversible. A partir d’aquesta edat ja és conscient que és irreversible”, conclou.