Acompanyar-los davant l’experiència televisiva

Qui hagi vist la sèrie infantil Pocoyó es deu haver adonat que el protagonista aprèn mitjançant l’experimentació, l’esforç i la superació. O que a la Patrulla Canina el treball en equip i la companyonia són essencials per dur a terme una missió. ¿Però hem obert prou els ulls per adonar-nos que en un clàssic com Tom i Jerry els conflictes sempre es resolen a través de la violència i la venjança? ¿O que en la majoria dels episodis de Doraemon hi ha assetjament cap a la persona més dèbil, i que a Shin Chan s’hi potencia la falta de respecte cap a la família? Quins valors i contravalors aprenen els més petits mentre veuen les seves sèries preferides?

“Una de les sèries que més veuen els nostres infants, sobretot a partir de P3, i que els entusiasma, és la famosa Peppa Pig. Si penses quin contravalor aporta aquest personatge, t’adones que tot ho aconsegueix a base de plors. Aquests models són els que els nostres infants imiten i repeteixen”, assenyala Maria Victòria Gómez, vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec) i directora del projecte 'Sèries infantils. Una aproximació d’anàlisi pedagògica'.

L’estudi, elaborat pel grup de treball Joc i Joguina del Copec, parteix del supòsit que els infants que veuen sèries sense control dels pares o tutors poden tenir més dificultats en les relacions socials i en el rendiment acadèmic. Per això, posa en relleu la importància que la família els acompanyi en la visualització d’aquestes ficcions per l’impacte que tenen en el seu desenvolupament i comportament. “Els pares confien en les pantalles i en les sèries, i pensen que tot allò que està veient el seu fill és bo i no li farà cap mal. Però quan fas un visionat profund i ho analitzes, veus que hi ha moltes coses a dir. Els pares han d’estar presents en tot moment per detectar els valors i contravalors que mostren aquestes sèries”, explica Anna Ferré, coordinadora del projecte i del grup de treball.

ACOMPANYAMENT EDUCATIU

L’estudi del Copec s’ha dut a terme mitjançant uns qüestionaris a famílies i mestres, amb preguntes tancades, i unes entrevistes, de caràcter obert, a infants i professionals de l’àmbit comercial del joc i la joguina; així com a través de l’anàlisi de 16 ficcions infantils classificades per a edats de 0 a 12 anys. Aquesta anàlisi constata que aproximadament un 70% dels enquestats miren les sèries infantils amb els seus fills de forma periòdica i dialoguen amb ells sobre les situacions que viuen els personatges. Al mateix temps, han respost que alguna vegada prohibeixen algun fragment als seus fills pels valors que aporta. “És important que els pares els acompanyin per poder introduir alguna falca educativa que contraresti els contravalors que veuen a la pantalla, així com afavorir que els nens tinguin un control del temps que dediquen a veure aquestes sèries. Ni la tauleta, ni l’ smartphone, ni la televisió poden ser la nostra mainadera electrònica”, planteja Gómez.

El CAC fomentarà l'esperit crític audiovisual a les escoles

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) posarà a disposició de les escoles públiques i concertades un programa d’educació en comunicació perquè l’alumnat aprengui el llenguatge audiovisual, així com el de les xarxes socials, i en pugui fer un ús responsable i crític. “Facilitarem materials didàctics per treballar els audiovisuals a les aules, fonamentalment en quatre àmbits temàtics -informació, entreteniment, publicitat i bones pràctiques comunicatives-, amb pautes perquè puguin ser integrats en el currículum i en el treball competencial”, explica Roger Loppacher, president del CAC. El programa, previst per al curs 2017-2018, s’emmarca en un conveni de col·laboració entre el CAC i el departament d’Ensenyament, i els destinataris són els alumnes del cicle superior de primària i d’ESO. A més, posarà a disposició de les famílies recursos educatius que els serveixin de suport en qüestions relacionades amb el consum dels audiovisuals i per mitjà d’internet entre els infants i els adolescents. “Formar una ciutadania crítica i activa en la seva relació amb les pantalles i els llenguatges audiovisuals té una importància cabdal. Han de tenir a l’abast eines per no ser únicament receptors passius”.

En aquest sentit, l’orientador familiar Ramon Moix afirma que no som prou conscients de la vulnerabilitat dels infants davant la pantalla. “Si no sabem què miren, en desconeixem l’abast. Ells són petits, per això pensem que els problemes i les circumstàncies també són petites i no hi dediquem prou temps. Però d’això ens n’adonem quan ja són adolescents”, reflexiona.

“El que sabem del consum televisiu és que cada vegada és més individual i ocult, sense control familiar. A més, des de l’anàlisi dels continguts, les sèries són molt ambigües i mostren valors molt competitius, consumistes i agressius”, assenyala José Manuel Pérez Tornero, doctor en ciències de la comunicació i director del grup de recerca Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons el seu parer, hi hauria d’haver una política d’educació mediàtica que s’impartís des de primària i que esdevingués crítica amb els mitjans en general. “Hauríem de potenciar una lectura crítica de discursos. Ara que el món està preocupat per la informació falsa i el discurs de l’odi, és un tema capital”, diu.

A LA RECERCA DE REFERENTS

L’estudi del Copec també assenyala que la falta de control parental davant la pantalla pesa en el rendiment escolar dels alumnes, per actituds inadequades degudes a les poques hores de descans o a la imitació de les conductes dels personatges d’aquestes ficcions. Un 46,1% dels docents consultats en aquest treball consideren que aquestes actituds repercuteixen en la relació amb els companys i mestres (agressivitat, superficialitat i poca companyonia), mentre que un 10% afirmen que es tradueix en poca atenció i poca memòria en els aprenentatges. La resta respon que es donen les dues situacions alhora. “Intel·lectualment no rendeixen prou els seus talents naturals perquè fa la impressió que estan aclaparats de tanta pantalla i no processen. No donen el millor de si, però és culpa nostra perquè és una falta d’ordre. Posar ordre suposa exigència, que, al seu torn, suposa temps”, aprecia Moix.

“Si s’ha fet un treball d’acompanyament, l’infant agafa seguretat i confiança en ell mateix. Amb les converses amb la família aconsegueix capacitat per expressar-se oralment, obrir-se i ser creatiu, perquè, al mateix temps, estem treballant les seves habilitats cognitives, de pensament crític i de reflexió”, explica Ferré.

“La feina prèvia és clau. És com quan uns pares volen tenir confiança en el fill adolescent. Si no n’han tingut abans, més tard és complicat. El que volen els fills, sobretot, és tenir referents, i els n’hem de donar nosaltres quan som amb ells”, conclou Moix, que coincideix amb Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), quan assegura que els infants i adolescents utilitzen les sèries no només com a entreteniment, sinó per aprendre models de conducta i valors socials: “Segons un estudi elaborat conjuntament per la Universitat de Girona i el CAC sobre les preferències televisives dels adolescents catalans, aquest sector de la població consumeix les sèries perquè hi veu reflectida la seva vida quotidiana, amb les seves petiteses i les seves grandeses. Això suposa que les sèries constitueixen una finestra que utilitzen els adolescents per conèixer el que fan els altres, tant els de la seva generació com els adults”.

Sèries i joguines. De la pantalla a la llar

El Copec posa de manifest que la majoria de les joguines que demanen els infants tenen relació directa amb les sèries que veuen. Segons les dades que diverses empreses de l’àmbit comercial han facilitat en aquest estudi, durant l’últim any la Patrulla Canina ha sigut la joguina amb més demanda, seguida de Frozen i els materials del Mic. “Les joguines que es vinculen a una sèrie d’animació d’èxit tenen molta penetració de mercat. La mateixa exhibició de la sèrie ja és un aparador extraordinari”, apunta Antonio Naranjo, cluster manager de Kid’s Cluster. ¿Però els valors d’aquests jocs coincideixen amb els que transmeten les ficcions? “Si estan ben recollits en un llibre d’estil, es traslladen de la sèrie a la joguina. De vegades hi ha aberracions, com ara trobar-se un joc sexista amb personatges d’una ficció en què no s’hi havien plantejat els rols de gènere”. Un 62% dels entrevistats diuen que els pares solen acompanyar els fills a l’hora d’escollir un joc i que marquen bastant els fills en la presa de decisions. A mesura que es fan grans, però, decideixen menys. “Si els pares poguessin dedicar el temps òptim a compartir el lleure amb els fills, prendrien decisions òptimes sobre els productes o els serveis que els compren”, afirma Naranjo. Segons el seu parer, passar temps amb els infants quan miren la televisió serveix per valorar si el model en què es fixen és el que volen que s’escampi a casa quan s’apagui el televisor. “Al cap i a la fi, les sèries no són bones ni dolentes; el que és dolent és que l’infant creixi sol”, sentencia.