Acompanyament familiar i èxit escolar

En general, pensar que la implicació de pares i mares en l’educació dels fills té una influència positiva sobre el rendiment acadèmic és una idea intuïtiva i també atractiva. Tant, que administracions educatives, mestres i famílies l’han reconegut com un component clau per a l’èxit educatiu. Aquesta és una de les motivacions que encapçalen l’últim estudi de 'Què funciona en educació?' que han presentat la Fundació Jaume Bofill i Ivàlua, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques.

Jaume Blasco, llicenciat en ciències ambientals i màster en administració pública per la Robert F. Wagner School of Public Service de la Universitat de Nova York, és investigador de les polítiques públiques, especialment les que tenen a veure amb l’educació, la família i l’ocupació. És també l’autor de l’informe '¿Els programes per fomentar la implicació parental en l’educació serveixen per millorar el rendiment escolar?',en què indaga l’evidència científica que la implicació parental millori el rendiment escolar i influeixi en els rendiments.

Però, ¿de què parlem quan parlem d’implicació parental? Des d’una perspectiva general, podríem dir que la implicació parental és la vinculació i el suport de pares i mares als processos d’aprenentatge dels seus fills. La classificació més freqüent distingeix diversos tipus d’implicació. En primer lloc hi ha la implicació a casa, que inclou activitats per encoratjar a aprendre com preguntar com ha anat l’escola, supervisar el temps de lleure i estudi, i crear espais, ambients o rutines, i la valoració i projecció de les expectatives sobre els assoliments educatius. També hi podem incloure promoure activitats i jocs lúdics i educatius, moments de lectura conjunta o activitats formatives per ampliar lèxic o distingir paraules, o fer activitats conjuntes com visitar biblioteques o museus.

Un altre tipus d’implicació seria la parental a l’escola, que es refereix a la participació de pares i mares en les activitats de l’escola, ja sigui amb jornades de portes obertes, col·laborant en espais de docència, participant en tallers a l’aula o organitzant-ne, ajudant en les sortides i excursions, fent voluntariat, assistint a les festes i funcions escolars o implicant-se en la governança de l’escola a través de les AMPA.

Finalment, cal distingir la comunicació família-escola, és a dir, la relació entre mestres i mares i pares per connectar el que passa a l’escola amb el que passa a casa i compartir el desenvolupament i l’aprenentatge de l’infant. Parlem, per tant, de les visites abans de començament de curs, de les sessions orientatives, de converses informals, de reunions formals i de comunicacions, ja siguin per correu, escrites o per telèfon.

LA FAMÍLIA, ACTOR EDUCATIU DE PRIMER ORDRE

Blasco parteix de la base que la família “és un actor educatiu de primer ordre, corresponsable amb l’escola i l’infant mateix dels processos d’aprenentatge”. Per tant, és deduïble que allò que facin pares i mares tingui una influència considerable sobre el rendiment educatiu dels fills. Però es pregunta: ¿quines evidències hi ha que realment sigui així? I, si és així, ¿quin tipus de pràctiques parentals influeixen sobre quin tipus de rendiment? I, finalment, per dur-ho a la pràctica, ¿quina mena de programes poden pal·liar situacions en què la qualitat o el nivell d’implicació no sigui l’adequat?

Aquestes mateixes preguntes han motivat que, en les últimes dècades, molts investigadors hagin publicat estudis sobre això. La sorpresa és que les conclusions no sempre fan pensar que la implicació sigui sempre positiva, cosa que s’explica perquè “la definició d’implicació parental és ben lluny de ser clara i unívoca”.

A més, cal considerar que sovint aquests programes d’implicació parental són intervencions promogudes per escoles per estimular la implicació dels pares i ajudar a desenvolupar habilitats per contribuir a l’aprenentatge dels fills. Discernir si aquests programes són efectius també és part d’aquesta anàlisi, que, a més a més, també distingeix entre implicació espontània i implicació induïda. “La implicació es dona més o menys de manera espontània”, assegura Blasco, però, “com més baix és el nivell socioeducatiu, menys es produeix, probablement per la poca percepció de capacitació, i això és un símptoma de transmissió de desigualtats que cal corregir”. Aquí és quan entra la implicació induïda, que pot ser “amb una mena de pauta, com ara que si hi ha un conte de lectura a la motxilla es pugui explicar com pot compartir-se el moment per despertar l’hàbit lector”.

Del tipus d’implicacions espontànies que milloren els resultats d’aprenentatge, les que tenen un efecte més positiu són estar a sobre del rendiment acadèmic, la implicació a casa i les actituds o els comportaments subtils (com un bon ambient a casa o la comunicació d’expectatives). En canvi, ajudar a fer els deures o supervisar els nens quan els fan té un efecte dèbil, o fins i tot negatiu, perquè desmotiva i genera tensions.

Per contra, els programes més induïts d’implicació, com tallers adreçats a motivar i ensenyar habilitats perquè pares i mares donin un suport més efectiu, acaben tenint un impacte significatiu. En aquest cas, s’extreu que aquest tipus de suports es donen, sobretot, durant l’etapa d’educació infantil, quan en etapes de secundària podrien tenir uns efectes més substancials, perquè és quan, moltes vegades, aquesta implicació parental decau. En tot cas, l’estudi apunta que aquest tipus de programes de suport funcionen en infants i famílies de qualsevol nivell socioeconòmic i de qualsevol nivell educatiu.

És aquí quan tota la comunitat educativa té molt a fer-hi perquè les famílies, amb tota la seva diversitat, valorin la capacitat d’influència que tenen en els processos d’aprenentatge dels seus fills.

TREBALLAR EN EQUIP

Eulàlia Formiguera, presidenta de l’AMPA de l’Escola Pau Casals de Rubí, alerta que “el primer que cal tenir en compte és que quan parlem de famílies parlem d’un concepte plural en què cada una és, gairebé, indestriable d’una altra”, i “d’acompanyaments també n’hi ha molts, des de més encaminats als aprenentatges, al progrés i a la metodologia, fins a d’altres més centrats en hàbits, actituds i relacions entre adult i infant”. Per a Formiguera, “cal aprofitar aquest desplegament conscient per teixir un vincle directe amb l’entorn en què no només sigui l’escola qui pensi com pot ser aquest acompanyament, sinó tota la xarxa que hi ha implicada”.

Per a Àngels Grado, professora de l’Institut Angeleta Ferrer i Sensat de Sant Cugat del Vallès, la clau passa per entendre que “família i escola són claus en l’educació d’infants i adolescents, cadascuna amb el seu rol i treballant en estreta col·laboració per assolir l’èxit acadèmic, personal i social”. Per a ella, contribuir a augmentar la implicació passa per “canviar la mirada” i deixar de pensar que “uns i altres són contrincants”. “Si no entenem que juguem al mateix equip i no fomentem el vincle entre família i escola apareixen les desconfiances, els prejudicis, el poc temps i la manca de comunicació”. Amb aquest objectiu, en aquest mateix institut s’ha creat la coordinació 'Família, escola i valors' per impulsar la participació de les famílies en l’educació secundària “amb idees noves i engrescadores, com el replantejament de la jornada de portes obertes, la creació d’una coral i la celebració de festes o concursos”.

A la pràctica, per motivar aquest tipus de programes “de motivació i capacitació per a la implicació parental”, Jaume Blasco recomana línies d’actuació basades en activitats concretes, breus i focalitzades en l’aprenentatge, semblants a la tutoria, activitats orientades a fer que pares i mares ajudin els fills a aprendre a llegir (sobretot en l’etapa de primària), activitats que afavoreixin la creació de rutines per fer els deures i atendre dubtes a demanda del fill (i evitar “verificar si els fan o no”) i activitats que fomentin la socialització acadèmica en família durant l’etapa de secundària per acompanyar aquesta transició i creixement. I per acabar, pensar sempre que els programes de motivació “s’adrecen a les famílies amb menys habilitats per a la implicació espontània i per això han de ser flexibles per adaptar-se al màxim a jornades laborals variables, s’han de fer en espais acollidors i s’ha de generar empatia”.