Criatures 23/09/2021

Acceptar-los tal com són

De vegades els fills no són com els havíem imaginat. Cal assumir-ho i estimar-los com són

5 min
Els fills són imaginats i, per tant, construïts emocionalment en les ments dels prepares.

No són tal com ens els imaginàvem abans que nasquessin ni tal com voldríem que fossin. Més val assumir-ho. Reconèixer que el nen és més tímid, que la nena és menys tranquil·la del que ens agradaria, o a l'inrevés, i que no els canviarem. Que són com són. Que són així. I estimar-los sense lletra petita.

Per què voldríem, de vegades, ser pares de fills lleugerament diferents? Respon Gemma Pou Arnau, psicòloga del Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) de Lleida i també de Balma: "Sempre he pensat que el període gestacional és molt llarg, sobretot quan el vius en primera persona, però realment dura molt més de nou mesos. El desig de ser pares i mares, imaginar-te com serà el teu fill o filla i totes les expectatives que hi vas posant, ve de molt abans. Podríem dir que hi ha com una gestació mental prèvia a la biològica. Els fills són imaginats i, per tant, construïts emocionalment en les ments dels pre-pares. Per tant, potser sense voler-ho, anem creant fills ideals que no s’assemblen de res als reals".

La psicòloga sanitària i entrenadora personal certificada Cristina Vidal Marsol dirigeix PsiCo Lleida. "Generar expectatives sobre com desitjaríem que fossin els nostres fills és inevitable; sobretot si són expectatives àmplies com ara que sigui una persona sana i feliç –explica–. El problema el tenim quan estrenyem el camí i limitem el marge d’elecció dels nostres fills, i ho fem perquè generem expectatives anteposant les nostres necessitats i els nostres desitjos per davant del respecte a la seva personalitat i subjectivitat. Per exemple, quan els instem a triar un ofici perquè acompleixin allò que nosaltres no vam poder fer o allò que considerem que té prestigi social, o bé quan no n’acceptem l’orientació sexual o la identitat sexual".

Generar expectatives sobre com desitjaríem que fossin els nostres fills és inevitable.

¿Hem de deixar de voler que siguin d’una altra manera? ¿Ens n’hem de sentir culpables? Gemma Pou considera que "deixar de sentir seria reprimir i, per tant, no és gaire recomanable. És important saber detectar què no ens agrada del nostre fill o filla, i a continuació preguntar-nos si potser és alguna característica o tret de personalitat nostre que, per descomptat, quan l’hi veiem reflectit, no ens agrada. Molt sovint tenim l’esperança que els nostres fills puguin ser el que ens hauria agradat ser. I, de la mateixa manera, esperem que no heretin aquelles característiques nostres que no ens agraden o que ens fan sentir incòmodes. Em refereixo a aspectes a nivell més superficial, com pot ser una professió, però també a nivell emocional: «M’agradaria que no fos tan tímid (com jo)»".

Cristina Vidal planteja: "Hem de reflexionar sobre si el que volem és, en realitat, el que volen els nostres fills. I si no és així, hem de recuperar el nord. El nord és l’expectativa que siguin sans i feliços. Si recuperem el nord, podrem entendre que, si no respectem determinades decisions com ara el que volen estudiar, probablement no seran feliços. Ningú neix ensenyat: fins i tot els pares hem d’aprendre a estimar i, per tant, no té sentit sentir-nos-en culpables. Ser pare o mare és un aprenentatge constant. El que sí que hem de fer és sentir-nos part de la solució i estar oberts a escoltar, respectar i, en resum, conèixer els nostres fills. Els fills no són una extensió nostra, sinó persones independents amb dret a viure la vida que desitgin".

El fet evident és que són com són: que ni la fabulació ni la voluntat dels progenitors els canvien. Una dissonància que desconcerta i que pot arribar a fer mal, fins i tot. Cristina Vidal ho detalla: "Determinades decisions que prenen els nostres fills poden ser doloroses quan creiem que s’estan equivocant o, senzillament, que no estan triant un camí fàcil". I apunta que cal respectar-les: "Nosaltres, els pares, podem convertir aquesta dissonància en acceptació o demanar ajuda si no ens en sortim. Podem fer-ho si entenem que ni podem ni hem de controlar-ho tot, i que la voluntat dels nostres fills és tan important com la nostra. I s’ha de tenir en compte. La dissonància, si no els escoltem, la tindran ells perquè no podran fer i ser la persona que volen, i això els generarà patiment i infelicitat perquè se sentiran atrapats caminant per un camí que no han escollit".

Sí que hi ha una certa capacitat d’incidència, però és acotada. "Acceptar l’altre tal com és pot ser difícil –diu Gemma Pou–, però és un treball personal en el qual té molt a veure el respecte, l’empatia i, sobretot, l’autoconeixement. Podem canviar o modificar mals comportaments, però no podem tenir com a objectiu canviar el caràcter o la personalitat dels nostres fills perquè, sense voler-ho, podríem despertar-los sentiments de rebuig i d’inseguretat".

Es tracta de ser-hi sempre, però amb tacte i amb mesura. Vidal sosté: "Més que modelar-los, que és un terme que invisibilitza la seva personalitat (pedra angular), hem d’educar i acompanyar. Com? Escoltant-los molt i per mitjà del diàleg, estimulant-los el pensament crític, la capacitat de reflexionar i no obrar impulsivament. Com? Fent-los pensar en les conseqüències de les decisions que ens plantegen, les renúncies que impliquen determinades opcions, i instant-los a responsabilitzar-se de les decisions que prenen, a ser conseqüents. Hem de poder facilitar als nostres fills totes les opcions que tinguem a l'abast (estudis, feina, etc.), però són ells els qui es mouran en aquests nous escenaris i esbrinaran si estan fent una cosa que poden sostenir o no. Els hem d’escoltar".

I alliberar-nos del desig que siguin "com els altres" (normals), de les ganes de polir-los suposades imperfeccions. "Normal és normatiu?", es pregunta Cristina Vidal, i assegura: "Les normes han canviat, la diversitat existeix i hi ha lloc per a tothom. Caldria definir què volen dir per a aquest pare o aquesta mare les paraules normal o imperfecte. Perquè ningú és perfecte; si ho fóssim, considero que perdríem la humanitat".

Gemma Pou hi coincideix: "La normalitat no és igual per a tothom; per tant, crec que, més que parlar de la normalitat, hauríem de poder parlar de la felicitat. Coincidim si dic: «Si el meu fill és feliç, jo soc feliç»? No hi ha fills imperfectes: només hi ha mil maneres de reaccionar davant d’una situació concreta, i, quan les reaccions que veiem no concorden amb els nostres ideals morals o ètics o amb les nostres expectatives, el primer instint és de rebuig. Per tant, és molt important treballar les nostres limitacions emocionals i mirar de no traslladar-les als nostres descendents; només així podrem acceptar l’originalitat, la individualitat o el tret característic del nostre fill, i que, d’altra banda, fa que sigui excepcional i irresistiblement únic i irrepetible". Fem-ho.

Claus per a l'acceptació

 Cristina Vidal:

"Prendre consciència que les fantasies sobre els nostres fills poden influir en el desenvolupament emocional. I que estimar d’una manera sana vol dir tenir cura, conèixer i respectar"

"Tenir en compte que l’ambient afectiu és determinant per potenciar les seves capacitats innates i naturals"

"Ser afectuosos, fer-los sentir valuosos, reforçar positivament allò que fan bé, escoltar-los i acompanyar-los"

Gemma Pou:

"Els fills ideals no existeixen; els bons fills, sí, però no són els que havíem somniat"

"Estimem-los i acceptem-los tal com són. Costa, però, quan puguem acceptar aquell comportament que no ens agrada i acollir-lo com a un tret característic, els ajudarem en la construcció de la personalitat i els acompanyarem en el creixement personal"

stats