Pares i mares (massa?) ufanosos

“Em vaig prometre no caure en el joc de fer de pare ufanós”, canta Lluís Gavaldà al dolç Valset d’Els Pets, i hi reconeix, desarmat, rendit als encants de l’angelet, que no se n’ha sortit pas. I què? Tots ens hem trobat, algun cop, davant del delicat compromís d’haver de respondre -se suposa que sincerament- la temuda pregunta d’un amic, familiar, col·lega, conegut, veí: “Ja has vist l’última foto del nen?” O, pitjor, l’última galeria d’imatges (moltes) o l’últim vídeo (llarg), que sempre seran els penúltims, òbviament. Oh, no!, en vindran més. La primera vegada ens fa gràcia; la segona, no tanta; la tercera, la quarta, l’enèsima, són un infern. Ep! Això en el benentès que el nen no sigui el propi, esclar: en aquest cas, el nostre punt de vista serà diametralment oposat i els pesats serem, potser, nosaltres.

Que si tenir fills et capgira com un mitjó. Que si no tornes a ser el mateix mai més. Que si el bebè en qüestió sí que és realment únic i especial, tan diferent dels altres. Que si bla-bla-bla. Una vegada, una altra i mil més, tots ens hem vist obligats a escoltar que la paternitat canvia la vida (l’escala de valors, l’ordre de prioritats), a presenciar el relat de la nova rutina familiar, a saber-ne anècdotes diverses (però monotemàtiques: ja no hi ha cap altre tema de conversa possible). Tothom s’ha sentit forçat a fer veure que tot plegat li interessa. I potser aprecia l’amic, familiar, col·lega, conegut, veí, però aquest afecte no inclou, per força, la prole. ¿En fan un gra massa, els pares ufanosos, quan exhibeixen el formós infantó a tort i a dret, en parlen, en presumeixen... Es passen? Fan el ridícul?

EL CENTRE DE L’UNIVERS

El fill d’un mateix sempre és, objectivament (o no gaire), el més bell, intel·ligent i simpàtic de la creació. Quan dues parelles amb fills coincideixen, no fan, pensen ni parlen d’altra cosa: el nen, el nen, el nen; cada un ho fa de les proeses i particularitats del propi, dos monòlegs intermitents. Més enllà de la parentalitat, de la criança, la resta del món desapareix: s’esfuma, s’esfondra. El cadell humà esdevé l’eix de les vides dels progenitors. D’alguns, si més no. Folls d’amor parental, víctimes cofoies d’una dolça obsessió, addictes -enganxats- a un narcòtic encegador, els papes perden el món de vista. Voler-ho mostrar i demostrar és ben lògic. Comprensible. Saludable. Vantar-se d’un fill -enorgullir-se’n en públic-és raonable i, quasi, obligatori, però, ¿hauria de tenir, com tot, un límit?

¿En quin punt comencem a ensenyar-los i a parlar-ne massa? Quan comença a ser malaltís, ridícul, excessiu? Com podem detectar-ho? I per què passa, això? Què ho fa? Els psicòlegs Rubén López Gascón i Jana Niño Rebollo, de l’espai de psicologia Àgora, de Barcelona, assenyalen “els canvis socials i culturals” recents i el seu impacte en “el concepte de maternitat/paternitat”, que, afirmen, “ens obliguen a redefinir-nos i ampliar les perspectives”. La prioritat som, ara, nosaltres mateixos: “Actualment posterguem la maternitat a l’autorealització com a element cultural prioritari. Per primera vegada, podem decidir si tenir fills o no sense l’estigmatització social. També podem decidir amb qui i com tenir-ne (parella, [família] monoparental, parella homosexual, etc.)”. I així ens va.

Criar com a obsessió

La paternitat va mal encaminada quan és l’únic que dóna sentit a l’existència d’algú. Els psicòlegs adverteixen que “l’obsessió malaltissa per la criança dels fills pot provocar conseqüències en els adults i en els mateixos nens. Ens trobarem amb adults que, com que abandonen tots els altres aspectes de la seva vida (feina, amics, aficions), esdevenen persones soles, poc realitzades, amb mancances i frustracions, i que quan els seus fills creixen i marxen (en el millor dels casos), es troben perduts”. I la canalla? “Els fills de pares que es dediquen exclusivament a ells -avisen Rubén López Gascón i Jana Niño Rebollo, de l’espai de psicologia Àgora- poden esdevenir infants amb poques capacitats per resoldre problemes, amb pors, dificultats en creativitat, pocs recursos personals i, en definitiva, poca autonomia”. Compte, doncs: criem sense oblidar els altres vessants de la vida. Provem-ho, almenys.

En la societat de consum, asseguren López Gascón i Niño, les criatures són un producte més: “Els fills no cobreixen una necessitat en la vida productiva de la família, sinó que impliquen una enorme despesa”. I hi ocupen un lloc diferent: són fills que ens hem pogut plantejar tenir o no, que ens ha costat molt tenir o que hem deixat per al final”. I que compartim: “Si, a tot això, hi sumem la irrupció de forma abrupta de les xarxes socials i del fet que comporten vendre la nostra vida en un instant, en una fotografia, o exposar-nos diàriament als altres, els fills esdevenen el producte que hem de vendre”. Resultat: “Tots aquests canvis provoquen que presumir dels nostres fills s’hagi convertit en esport nacional. I si hi afegim el fet que, en l’actualitat, jutgem els pares i les seves capacitats parentals pel comportament dels seus fills, ja tenim el trencaclosques creat”. I la troca, embolicada.

Ser un pare o una mare així o aixà també dependrà del que hàgim viscut a casa, apunten els psicòlegs. “Cal esmentar -subratllen- que la maternitat i paternitat provoquen una muntanya russa psicològica i emocional tant en l’àmbit individual i de parella com en el familiar. Això implica grans canvis, nous rols i llocs que s’han d’ocupar”, conclouen. Ep: però no pas viure per (a) la criatura tot el dia: “L’inici evolutiu de l’ésser humà requereix una dependència absoluta, que implica, dels pares i mares, una atenció exclusiva per atendre les seves necessitats. Això no implica, però, que hagi de ser així durant la resta de la seva maduració, evolució i criança”. És més: “La unitat familiar es beneficiarà dels avantatges de no centrar únicament la vida dels adults en la criança dels seus fills”.

ENVAIR EL SEU ESPAI

I si hi caiem, però? “Quan l’adult està centrat exclusivament en la criança del seu fill, envaeix l’espai propi del nen, alhora que s’anul·la a ell mateix com a individu”. I afegeixen: “Els infants, per desenvolupar-se saludablement, necessiten l’acompanyament d’un adult que els cedeixi espai per a l’autonomia i l’autoafirmació. Alhora també necessiten i es beneficien dels petits espais de frustració, carència i/o pèrdua (ben acompanyats i adequats a la seva edat) perquè puguin crear recursos propis”. Diguem no, per tant, a la sobreprotecció: “Les mares i els pares han de ser capaços d’entendre i acceptar que el seu fill no és una extensió seva; és un ésser individual i diferenciat. Per tant, a mesura que el nen creix i es desenvolupa, els pares han de tenir espais propis (feina, amics, aficions), per tal de donar la possibilitat al seu fill de crear-se com a individu”. Oxigen.

Com? “La forma més sana de poder evitar aquests escenaris és fomentar i promoure aquests espais propis”, aconsellen López Gascón i Niño, i matisen: “Cada família, parella, pare o mare necessitarà una orientació diferent per poder sortir d’aquesta situació, ja que cadascun hi haurà entrat per motius diferents”. Que era a fi de bé? Esclar! “S’entén que quan algú s’aboca exclusivament a la criança dels seus fills, ho fa pensant que és el millor per a ells. Però, tot i que necessitem pares presents i conscients per assumir el difícil paper de la criança, també necessitem pares i mares que sàpiguen trobar espais diferenciats i que entenguin que això és beneficiós per als fills i per a ells”. Un negoci rodó en què tothom hi guanya.

Algunes pistes per evitar-ho

¿Com podem evitar ser uns pares (massa) ufanosos, exhibicionistes d’una paternitat obsessiva? Els experts responen amb prudència: sent conscients que correm el risc de caure en solucions úniques o en reduccionismes absurds. Per evitar-ho, alguns consells:

• Cal tenir espais propis d’oci en parella i individuals (sortir a sopar, quedar amb amics, etc.).
• Cal practicar esport i mantenir una vida física activa.
• Cal invertir temps en una activitat de realització personal, com les aficions o la feina.
• Cal mantenir una vida sexual activa.
• Cal tenir espais de cura personal com, per exemple, practicar ioga, relaxació o mindfulness.
• Cal preservar una xarxa social d’amistats que permeti desconnectar de la vida parental.
• Cal compartir, en la mesura del possible, la criança amb persones externes a la unitat familiar.
• Cal compartir la criança amb la família extensa, si és possible.
• Cal crear la tarda/nit sense nens.
• Viatges: petites escapades amb parella o amics.