Educar  en el xantatge
ELISENDA SORIGUERA

Educar en el xantatge

Educar en el xantatge / GETTY

El xantatge és una eina que pares i mares acabem fent servir amb més freqüència del que voldríem. Què suposa utilitzar-lo a llarg termini? Com podem substituir-lo? Parlem sobre aquesta pràctica i les seves conseqüències

Els pares no només utilitzem el xantatge en moments de desesperació o cansament acumulat, sovint ho fem d’una manera inconscient i quotidiana: “És una pràctica molt habitual, i més a les cases que no pas a les escoles. El trobem en diferents variants i gradacions, però el xantatge emocional és inherent en el nostre dia a dia, tot i que pot passar desapercebut. Es dona a casa perquè és un context on existeixen moltes relacions i microrelacions basades en l’amor, i el xantatge és una derivació natural i mal entesa d’aquest amor”, expliquen Sergi Pérez i Paola Andolz, que són mestres de primària i pares del Jan (7 anys), el Leo (6 anys) i l’Abril (3 anys).

La paraula xantatge pot sonar exagerada: “Molts pares negarien que el practiquen fins que en sentissin exemples... Aleshores potser sí que assumirien que ho fan. Després segurament tendirien a justificar-se per utilitzar-lo. És el que passa quan descobrim que el que estem fent no és tan fantàstic com creiem”, comenten aquests pares establerts a Collbató. Una situació que radiografien fruit d’una realitat social: “Vivim en una cultura de l’esbufec constant. A causa de la falta de temps, tendim a tenir poca paciència i una acumulació de cansament. Tenim jornades laborals, socials i de parella que poden resultar esgotadores, i quan arribem a casa busquem tranquil·litat. Les reserves estan sota mínims, i volem evitar noves confrontacions. A més, a vegades ens sentim culpables com a pares per haver passat poc temps amb els nostres fills, i en aquell moment la prioritat és agradar-los i fer-los contents. Això passa davant de poder-los educar amb més fermesa”.

L'ús del xantatge no només l’exerceixen els pares amb els fills. Els nens l'aprenen ràpidament i també el posen en pràctica

Però l’ús del xantatge no només l’exerceixen els pares amb els fills, sinó que és un mecanisme que els nens aprenen ràpidament i també posen en pràctica: “És bidireccional. En moltes ocasions és com un pols per marcar el territori, per manipular l’altre i aconseguir un benefici. El «no t’estimo» del nen al pare perquè no li compra la joguina que vol”, expliquen la Paola i el Sergi com a exemple.

DE PARES A FILLS

¿Quins tipus de xantatge podem radiografiar dels pares cap als fills? Responen Mar Tosas de Molina (psicòloga infantil i d’adults) i Núria Ollé Garcia (psicòloga infantil): “Sovint observem la culpabilització, en què l’estimació cap als infants acaba sent una moneda de canvi. El «Si no et portes bé, els pares ja no t’estimarem». Li generem un sentiment de culpabilitat en lloc de fer que se senti responsable dels seus actes”, expliquen.

Però n’hi ha de més tipus: “També trobem els suborns de l’estil «Et dono un caramel si m’acompanyes al súper». És important no confondre els suborns amb els premis. Les recompenses que es donen a l’infant quan ha fet alguna cosa que se li demana o de forma espontània són una manera de reconèixer el seu esforç i afavoreixen que aquesta bona actitud es repeteixi. Per exemple: «Si et menges la verdura que no t’agrada, al final podràs triar les postres». Aquesta manera de fer acostuma a ser eficaç, per bé que s’ha d’evitar que els infants s’acostumin a fer les coses només a canvi de premis materials”. En aquestes ocasions val la pena que l’adult expliqui a l’infant el motiu pel qual és necessari que mengi verdura: reconèixer l’esforç que està fent i explicar-li que els pares entenen que hi hagi coses que no li agradin.

És molt més eficaç una advertència en què s’informa de les conseqüències lògiques que el xantatge

En aquesta mateixa línia també ens podem trobar amb un xantatge que es tradueix en amenaces exagerades. Exemples? “Si no reculls les joguines no jugaré mai més amb tu”, o “Si no et portes bé, regalarem la tele”. Responen les psicòlogues: “Aquest tipus d’amenaces no són gens útils i acaben fent perdre la credibilitat dels pares. Són poc específiques amb el que s’espera de l’infant, exagerades en la conseqüència i difícils de mantenir pels progenitors”. I aporten un consell: “És molt més eficaç una advertència en què s’informa de les conseqüències lògiques: «Si no et rentes les dents, et sortiran càries»”.

SOLUCIÓ IMMEDIATA

El xantatge és molt habitual perquè funciona de manera immediata: quan es comprova que rutlla, és molt fàcil caure en la repetició sistemàtica. “El que suggerim a les famílies és anar posant límits o fent pactes”. Abans d’arribar a l’extrem de basar-nos constantment en amenaces i xantatges, cal fer un canvi de xip: “És oportú estar atents a les actituds positives que mostren espontàniament i valorar-les, com per exemple que pari la taula sense demanar-l’hi abans, ajudar els germans a fer els deures, fer-se el llit, portar la roba bruta al seu lloc... Quan l’infant se sent mirat i reforçat pel que ha fet, i veu que els seus pares estan contents, també sent que està fent el que s’espera d’ell i això augmenta la probabilitat que ho repeteixi, i augmenta la seva autoestima i el sentiment de capacitat”, afirmen les psicòlogues.

COM HO REDRECEM?

Si volem redreçar-ho, primer cal que parem màquines i pensem com hem arribat fins aquí. “¿Li estem donant opcions per escollir? ¿No tenim temps per parlar i negociar? ¿Els diem als nostres fills que estem contents quan fan les coses bé i que ens agrada molt quan això passa? ¿Fem responsables els nostres fills dels seus actes? ¿Som consistents amb els límits? ¿Les amenaces són massa desproporcionades?”, s’interroguen Ollé i Tosas.

Són preguntes que serviran per analitzar com ens relacionem amb els nostres fills i valorar què cal canviar: “Qualsevol canvi en la nostra manera de fer pot provocar una reacció, per tant pot ser que augmenti la seva mala conducta un cop intentem posar un límit. La nostra posició ha de ser ferma. També és important poder formular les frases en afirmatiu”. I afegeixen: “Un cop l’adult ha pogut fer aquesta anàlisi sobre com es relaciona amb els seus fills i intenta canviar-ho, és probable que, com que els nens són grans observadors i copien i aprenen el que veuen, incorporin els canvis que els seus pares han fet”.

Una idea molt similar a la que recalquen la Paola i el Sergi: “Cal ensenyar-los a respectar les normes i complir amb les seves obligacions de manera més sana. Per convenciment o a través de la bona pràctica que pugui suposar l’exemple, però no per por, per evitar una amenaça o un càstig. També hauríem de distingir un xantatge més greu o emocional, que sí que caldria evitar, i un de més lleu o permès, que de manera puntual o habitual fem servir. La manera de parlar també és important, el com ho presentes. És diferent dir «Si no t’acabes la verdura després no tindràs iogurt», que afirmar «Va, vinga, acaba-t’ho, que després ve el iogurt»”.

Cal ensenyar-los a respectar les normes i complir amb les seves obligacions de manera més sana

De tant repetir als nostres fills que si no es vesteixen ràpidament per no fer tard a l’escola no els deixarem veure la tele a la tarda, aprenen el mecanisme. I tot torna, de manera que ningú se sorprendrà si a la tarda el nen li reclama al pare que, si vol que es banyi sense queixes, abans li ha de donar xocolata. “Les repercussions de fer xantatge als nens passen per la manipulació i la falta de respecte, i també infligeixen un sentiment de culpabilitat. Els nens de ben petits desenvolupen aquesta tècnica de manera natural”, diu el Sergi.

I els fills, també ens fan xantatge? “Quan parlem d’infants la paraula xantatge no és l’adequada per definir la seva conducta. Aquestes actituds, que ens poden semblar oposicionisme, desafiament, rebequeria, amenaça..., compleixen una funció, i els adults hem de ser capaços de poder-la llegir. Entendre i atendre les seves necessitats”, conclouen Tosas i Ollé.