LAURA PINYOL

Bones pràctiques per a la família digital

Per regular quina relació tenim com a família amb la tecnologia cal establir pautes, predicar amb l’exemple i compartir el marc d’entesa

Cal establir pautes, predicar amb l’exemple i compartir el marc d’entesa / GETTY Zoom

La cançoneta de “Quan podré tenir mòbil, jo?” i totes les seves versions -“Soc l’únic de la classe que no té mòbil”, “Quan sigui el meu aniversari em regalareu un mòbil” o “He demanat un mòbil als Reis i no me l’han dut”-és possible que soni per casa vostra si teniu fills preadolescents. Preadolescents i encara, perquè segons l’INE un de cada quatre nens de deu anys té mòbil i la xifra s’enfila fins a nou de cada deu si parlem de joves de quinze anys.

Les dades potser esgarrifen però les estadístiques les fem entre tots, i el cas és que la immensa majoria dels adolescents comencen primer d’ESO amb un mòbil a la butxaca. Aquesta realitat fa aflorar les contradiccions d’uns pares i mares que afronten aquest període de l’adolescència sense pautes i sense referents, perquè no s’assembla gens al que van viure ells. La primera generació de nadius digitals que han vist funcionar mòbils intel·ligents, tauletes i portàtils tota la seva vida escolten -atònits- com els adults continuen parlant de noves tecnologies.

“No hi ha una edat específica, però no és tan important el quan, sinó el com”, afirma Gerard Vilanova, formador en educació digital. La seva recepta seria adquirir el mòbil per al menor “quan tota la família estigui preparada”, i això implica “anticipar-se i educar l’infant donant-li exemple durant uns anys abans”. No fer-ho així, i començar als dotze anys, per posar una data, comporta “gestionar conflictes”. Per això cal que tota la família es vinculi amb aquesta educació “acceptant renúncies i consolidant uns usos adults responsables”.

Vilanova, autor del llibre El seu primer mòbil. Bones pràctiques per a la família digital (Horsori Ed.), parla també d’ètica digital compartida, “el trasllat dels antics valors socials i familiars al medi digital, incorporant-hi els valors específics” d’aquest nou entorn. Així, els valors positius han de “guiar les conductes digitals de cadascú d’acord amb els valors familiars”, que solen ser “coneguts, compartits, acceptats i practicats”.

Juanjo Fernàndez, consultor pedagògic, va publicar el llibre 30 manaments per tractar amb adolescents (Ed. Claret), on planteja com a recurs la fórmula de les 5 C: “Coneixement, confiança, comunicació, compromís i celebració”. Com a consultor recomana a pares i mares “abandonar el sentiment d’inseguretat o el complex de superioritat” davant un món en què els uns i els altres hi han arribat per vies diferents, i fa bona la metàfora que diu que “els pares no són penell sinó brúixola!”

EXPOSICIÓ I PRIVACITAT

Potser una de les dificultats més grans és com prevenir-los dels perills d’una circulació autònoma per internet i la interacció a les xarxes quan comencen a fer-ho sols. Sovint, els que avui són adolescents han crescut amb sobreexposició a la xarxa en els perfils de les xarxes socials dels seus pares i mares. ¿Si han conviscut amb aquesta exposició, falta de privacitat i aprovació social en forma de likes, què se’ls pot aconsellar? Respon Gerard Vilanova: “L’amistat és un valor que es modifica amb el medi digital, no és la mateixa cosa presencial que a la xarxa. I amb la intimitat passa el mateix”, i dona pas a un nou concepte, “l’extimitat, que és la intimitat publicada”. Aquesta exhibició passa pel que avançava just abans: les famílies s’han de preparar per actuar com un mirall abans que aquests patrons es transmetin als fills o es deixi a les seves mans. Per això cal desfer una part del camí recorregut i “assumir nous criteris de responsabilitat i funcionalitat”.

NADIUS I ANALFABETS

Vilanova és taxatiu. “Solem anomenar nadius digitals persones que, molt sovint, són analfabets funcionals perquè dominen la tècnica i la mecànica però no tenen valors apresos ni consolidats”. Aquesta és la part que assegura que cal educar també en les persones adultes, en família i a l’escola; perquè molts d’aquests pares i mares “no han estat educats per ningú en l’entorn digital”. Per això recomana un pla de xoc: “Incorporar l’educació mediàtica en comunicació als currículums educatius, com una matèria al mateix nivell que les altres”.

Per la seva banda, Silvia Barrera, policia i experta en seguretat informàtica, apunta també la necessitat de posar límits: “Si els deixem sols sense pautes o no en fem una certa supervisió, s’exposen a conductes de risc. Per això no les podem descuidar mai, no com un control, sinó com una mesura de protecció”. En tot cas, sigui com sigui, en l’ús del mòbil i les noves tecnologies, tot i el salt generacional, acaba prevalent el marc d’entesa que s’estableixi i comportar-se de manera que allò que dius i allò que fas no entri constantment en contradicció. Per estalviar-nos conflictes, prediquem amb l’exemple.