L’equilibri entre el curs presencial i el virtual

En un nou curs escolar que es preveu ple d’incerteses, hi ha una cosa clara: hi haurà d’haver un equilibri entre les classes presencials i les virtuals, un fet tan cert com que les dues conformaran la realitat del curs 2020-2021. Aquesta situació passarà per “la flexibilitat d’horaris, en cas d’escoles massificades i en aquelles on es faci difícil la distribució d’alumnes i espais”, afirma Maria Victòria Gómez Serés, vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. I passarà també per la lògica social que aflora: “Si no s’admeten reunions de més de 10 persones, per què a l’escola les mitjanes han de ser tan altes?”, es pregunta la doctora en pedagogia, que respon que una solució possible, per a les classes presencials, seria “la reducció de grups estables amb pocs alumnes i amb poca mobilitat de mestres”.

Dit això, com són les classes digitals i les presencials? “Una classe online no és igual que una de presencial”, afirma la vicepresidenta del Col·legi de Pedagogia de Catalunya. “En una classe presencial hi ha complicitat entre el docent i els alumnes, hi ha llenguatge no verbal que fa proper l’aprenentatge, hi ha proximitat. Per contra, la virtualitat no és propera per a cada dia, és com el professor que s’amaga darrere la taula per marcar distància amb els seus alumnes”, afirma Maria Victòria Gómez, que afegeix que aquest és el motiu pel qual els pedagogs sostenen que “és molt important que el professor pugui veure tots els alumnes, les cares, a la pantalla”.

Per la seva banda, l’especialista en didàctica de la història i formadora de formadors, M. Eulàlia Ribó Bagaria, recorda que hi ha diferents opinions sobre el fet de veure a la pantalla tots els alumnes. “Hi ha un corrent que ho defensa per mantenir d’alguna manera el vincle emocional amb els alumnes, sobretot en el cas dels més joves, i n’hi ha un altre que sosté que veure tots els alumnes a la pantalla és una manera d’assegurar la seva presència i atenció”. Ara bé, també cal ser conscient que, quan els alumnes són a casa, “per raons de conciliació familiar, en què potser hi ha més d’un alumne a casa, o bé per raons tècniques, no sempre és possible que el professor vegi tots els seus alumnes”.

A l’hora de detallar les semblances entre les classes digitals i les presencials, Maria Eulàlia Ribó, que forma tutors en l’ensenyament i aprenentatge en entorns virtuals, suggereix una manera d’equilibrar-les. Quan siguin digitals, “es pot seguir el model anomenat flipped classroom, que s’aplica en moltes aules presencials arreu del món, en què el rol del professor és de guia i orientador dels processos d’aprenentatge, encarregat de dissenyar les estratègies més adequades per al seu grup”. Per la seva banda, “l’alumne té un paper actiu: investiga, classifica, ordena, jerarquitza, dedueix, crea, dissenya, resol i, fins i tot, s’autoavalua o avalua, a vegades, els companys”.

Per saber més sobre les ‘flipped classrooms’

Visiteu aquest enllaç

SEQÜÈNCIES D’APRENENTATGE

Així doncs, “la formació en línia i la presencial haurien de pensar-se com a parts de diferents seqüències d’aprenentatge, que incloguessin dues o tres classes online i alguna de presencial”, continua explicant la formadora Maria Eulàlia Ribó. Aquest fet implica que les classes en línia s’hagin de preparar molt més que les presencials: “S’han d’establir clarament els objectius, les fases en què s’organitzarà el procés d’aprenentatge, el producte final que se n’espera i la manera en què s’avaluarà”, diu. En aquest sentit, afegeix Ribó, “és fonamental que professors i alumnes comptin amb una plataforma que els permeti accedir a continguts, visualitzar classes, fer debats, penjar productes, fer consultes i dur a terme diverses manera d’avaluació”. El tutor virtual, però, “no pot exigir el mateix ritme de treball a tots els alumnes ni donar per fet que podran trobar tot el material necessari per assolir els continguts del curs”, alerta Ribó. A més, hi ha un altre fet essencial: “El tutor no pot estar absent, ha de tenir comunicació constant” amb els seus alumnes per les vies que acordin entre l’alumnat i el professorat.

En l’educació virtual el temps i l’espai no existeixen, malgrat que cal establir horaris per a una bona organització escolar. “Aquí radiquen alguns dels seus avantatges i també alguns dels seus reptes”, diu Maria Eulàlia Ribó. A la pràctica, una sessió virtual que dona inici a una seqüència d’aprenentatge en què es planteja la feina, es recuperen coneixements previs dels alumnes o bé es conclou una feina hauria de tenir un màxim de 45 minuts”, sosté l’especialista. A més, “el discurs teòric ha d’estar present en moments puntuals de la sessió: podria ser a l’inici o bé al final, quan el professor ha pogut copsar els dubtes o les possibles confusions de l’alumnat”, detalla Ribó. Hi coincideix la vicepresidenta del Col·legi de Pedagogia de Catalunya, que afegeix que si es passa una presentació, “ha de ser curta, mai no pot durar tota la sessió”.

Per acabar, la vicepresidenta del Col·legi de Pedagogia de Catalunya, Maria Victòria Gómez, coincideix en afirmar que en les classes virtuals “l’alumne és l’artífex del seu aprenentatge i, per tant, és qui l’ha d’anar construint gradualment amb l’acompanyament del docent”. “Anem cap a la personalització en l’aprenentatge. Per això es respecta el ritme de cada alumne i l’aprenentatge és global, com ho és el nostre pensament”, conclou.

L’èxit d’un recurs digital és el context en què s’inscriu

Segons la pedagoga Maria Eulàlia Ribó:

• L’èxit d’un recurs digital és en el context en què s’inscriu.
• L’ús indiscriminat de qualsevol recurs digital (sigui quin sigui) fa que perdi efectivitat i arriba a avorrir l’alumnat.
• Si es fan servir com a substitut del discurs del professor i constitueixen el total de la classe estaríem tornant a un model tradicional, que tampoc no és gaire reeixit en el context presencial.
• Si canviem el paradigma educatiu que impera des del segle XIX, i pensem en alumnes que aprenen fent, els recursos digitals són molt útils en mans dels estudiants i poden constituir el producte final d’una seqüència d’aprenentatge.

Per la seva banda, la doctora en pedagogia Maria Victòria Gómez comenta alguns dels molts recursos digitals que existeixen. “El que cal tenir clar és què es vol aconseguir, què es vol treballar i després aplicar el programa més adient. A més a més d’aquests programes lliures, moltes editorials ja plantegen les seves plataformes online”, afirma.

• L’entorn de Google ofereix Classroom i Meet
• Per organitzar idees, Bubbl, Popplet i Gliffy
• Kahoot serveix per comprovar si s’han assolit coneixements i fins i tot per avaluar-los
• Podscast per treballar les competències en qualsevol nivell educatiu; facilita el treball col·laboratiu, potencia l’oratòria com a eina per treballar les emocions i ajuda a millorar tota l’expressió oral
• Thinglink permet crear imatges interactives
• Voki permet crea un avatar educatiu que respondrà segons les ordres que rebi