Robots per aprendre a pensar

Una mà robòtica que s’obre i es tanca feta amb canyetes per beure i un motor. Uns guants musicals que emeten sons quan un dit es mou. O una tauleta interactiva amb sensors per jugar al tres en ratlla o al Simon, el conegut joc de memòria dels anys vuitanta. Aquests són els projectes que els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Badalona 7 (B7) van presentar a la fira final del programa Impulsem la Robòtica d’aquest any al CosmoCaixa. Ho van fer per lliure, sense haver estat seleccionats per participar-hi, però enguany sí que han estat un dels cinquanta centres cridats a formar part del programa per la seva dilatada experiència en aquest àmbit. “Som nous al programa, però no a la robòtica”, assenyala Jordi Villar, professor de tecnologia del B7, que afegeix: “Ja feia quatre anys que treballàvem pel nostre compte”.

Es van iniciar amb el material de robòtica educativa més popular entre els menors de 12 anys, el Lego Wedo, un conjunt especial de peces de Lego que inclou un motor, un sensor de distància i un sensor d’inclinació i que té el seu propi entorn de programació. La bona acollida que va tenir aquest primer tast els va esperonar a seguir amb l’Arduino, una placa electrònica programable amb la qual es pot fer des d’un robot fins a una aplicació domòtica per controlar llums o l’obertura de portes i finestres d’un habitatge. Ara els han lliurat unkit per fer nous projectes que presentaran al CosmoCaixa l’any vinent, però ja de manera oficial.

APRENENTATGE PRÀCTIC

Villar defensa els beneficis de la robòtica educativa entre l’alumnat, que pot consistir a fer un robot i donar-li vida o a programar per crear, per exemple, aplicacions per a mòbils: “És un aprenentatge pràctic que defuig les lliçons magistrals i que es fonamenta en l’assaig i error, i aquesta és la part més interessant, que s’equivoquin i raonin per girar la truita”. L’altra gran avantatge, a parer seu, és l’autoaprenentatge: “Aprenen a aprendre, entren a l’aula, agafen el material i busquen per internet la informació. No hi ha instruccions del professor, s’han de buscar la vida amb el valor afegit que comparteixen la informació que troben en un treball col·laboratiu en què tots aprenem, jo també”. Xavier Eguiguren, professor d’informàtica de l’Escola El Cim de Teià, un altre dels centres que aposten per la programació, comparteix aquesta opinió: “El nano aprèn a pensar buscant solucions, treballant hipòtesis, perseverant i insistint, i transferint coneixements, i ho fa en equip”. Ell va ser qui va proposar a la direcció de l’escola fer programació quan va arribar fa quatre anys al centre, perquè n’havia fet els quatre anys anteriors sent un dels pioners a aplicar l’Scratch, un programa de referència a primària, amb una gran acollida per part de l’alumnat, que es motivava més.

No és un cas excepcional. Tot i que el departament d’Ensenyament va incloure fa tres anys els continguts de robòtica en l’àmbit digital tant a primària com a secundària, encara són una minoria els centres catalans que aposten de manera decidida per la programació. Carlos Casado, professor d’informàtica, multimèdia i telecomunicació de la UOC, revela que “el departament proporciona materials a tercer i quart d’ESO per crear aplicacions mòbils, però tot es fa de manera voluntària”. Un error, a parer seu, tenint en compte el context en què vivim: “Les empreses tecnològiques es queixen que no tenen prou gent, la producció industrial s’està tecnologitzant, tot es controla per ordinadors en una tendència que anirà a més, i es crearan nous llocs de treball perquè es necessitarà personal que sàpiga fer servir aquests mecanismes, en un procés semblant al de la Revolució Industrial”. En aquest sentit, la Comissió Europea, que considera la programació una habilitat bàsica, calcula que d’aquí tres anys hi haurà 825.000 llocs de treball sense cobrir a Europa a causa de la falta de professionals en aquest àmbit.

DOCENTS POC PREPARATS

L’oferta a casa nostra, però, va en augment i cada cop és més present en escoles, ja sigui en horari lectiu o com a activitat extraescolar, o en casals d’estiu, que opten per aquesta especialització. Eguiguren s’atreveix a parlar d’un boom: “En molt poc temps podria ser curricular com ja ho és a Navarra. Els professors no han deixat de formar-se els últims anys i s’estan posant les bases per aconseguir aquest rang, perquè la programació t’obliga a raonar mentre abordes matèries troncals, com matemàtiques, d’una manera desenfadada”. Malauradament, Casado creu que en general el professorat encara no està prou preparat per fer aquest tipus d’activitats a les escoles i és important no convertir-les en una matèria obligatòria, en una assignatura més, perquè no tothom té les mateixes facilitats: “No és fàcil perquè s’hi han de dedicar hores i només es porta a terme si la direcció hi està interessada o el professor d’informàtica s’hi posa, la resolució de problemes en l’ensenyament és útil, però la barrera és gran perquè no tothom sap programar”.

Villar exculpa els docents de la seva falta de preparació: “És un problema d’estil educatiu més que dels professors, que han de reservar temps per formar-se, estudiar, estar en contacte amb altres professors o seguir certs blogs”. El docent considera que la clau perquè arrelin aquest tipus de projectes és la continuïtat: “El més complicat és que se segueixi una línia de treball perquè la mobilitat, l’interinatge dels professors, fa que no tothom que agafa el relleu d’una àrea continuï amb la tasca del seu antecessor”.

Una altra de les assignatures pendents és captar l’interès de les noies. Casado subratlla que els estudiants consideren la informàtica una professió molt complicada, una percepció que encara és més acusada entre les noies. “Remarquen que es veuen poc capaces de programar, quan tenen les mateixes habilitats que els nois”. Ho corrobora Eguiguren, que assenyala que la millor alumna que ha tingut va ser una noia: “Els nois hi tenen més tirada que les noies, i no només en la programació, en el món digital en general. Les empreses de videojocs treballen en noves propostes per arribar al públic femení i d’aquí un temps se’n recolliran els fruits. Les diferències no vénen marcades per una qüestió de gènere, sinó d’interès perquè tenen les mateixes capacitats”. Amb la voluntat de donar visibilitat a la robòtica educativa, Eguiguren explica que faran una jornada de portes obertes: “Farem l’Scratch Day perquè les famílies i els germans petits vegin el que fem i que és un món senzill i engrescador”. Una de les grans virtuts de la programació per a Casado és “posar els alumnes en contacte amb les tecnologies com a creadors i no com a usuaris, cosa que fomenta la seva imaginació”.

Una activitat extraescolar a l'alça

La demanda de les escoles per implantar la robòtica educativa com a activitat extraescolar no para de créixer. Ho confirma Sílvia Cardona, directora d’Aprentik, una empresa d’Osona especialitzada en programació que es va crear fa cinc anys i que és una de les més potents a la Catalunya Central: “La demanda ha crescut, sobretot els últims anys, i ja som presents en una quarantena d’escoles”. Les xifres parlen per si mateixes. Si el 2013 tenien 300 alumnes, l’any següent ja s’hi havien apuntat el doble i enguany la xifra s’ha enfilat fins als 700 estudiants de primària i secundària. La màxima responsable ho atribueix al fet que “la robòtica et permet treballar totes les competències i moltes habilitats com llengua anglesa, un dels idiomes amb què es pot fer aquesta activitat”. La seva metodologia de treball consisteix a explicar “els conceptes bàsics de la robòtica adequant-los a les competències curriculars, i apostant pel treball en equip, la creativitat i la pràctica”. La directora d’Aprentik, que també realitza activitats en horari lectiu i formació per a docents, admet que el 90% dels alumnes són nois: “Ens costa molt que s’hi apuntin noies i estem mirant de revertir-ho amb noves propostes”.