Recursos per educar contra la LGTBIQ-fòbia

El passat 17 de maig celebràvem el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, just quan vivim en un moment de la història únic en què les diferents maneres possibles d’estimar-se estan cada cop més socialment visibilitzades, però malauradament encara no estan prou respectades i tolerades per tota la societat. La LGTBIQ-fòbia, com moltes altres fòbies al que se surt de la norma, encara existeix i se'n registren episodis als mateixos centres educatius. Així ho demostra un estudi de Stonewall, l'organització benèfica per a la igualtat de persones lesbianes, gais, bisexuals i transgènere (LGBT) del Regne Unit, on la meitat dels alumnes LGBT afirmen que senten insults homòfobs "amb freqüència" o "sovint" a l'escola.

Què passa quan encara a l’hora del pati se sent un "marieta"? Com explica Sylvie Pérez, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, “pot tenir conseqüències negatives en la mesura que l'adjectiu s'assimila a un atribut o condició negativa de la persona. El que reben és que tot el que està relacionat amb l'homosexualitat és negatiu i menyspreable". Però la cosa va més enllà, ja que utilitzar aquests insults també provoca dificultats en relació amb la salut mental per sentir-se exclòs i estigmatitzat respecte al grup d’iguals. I també hi ha el perill d’acabar interioritzant l’homofòbia en un moment vital com l’adolescència, que és quan es desenvolupa la identitat personal i l’orientació sexual de cada persona.

Una mostra d'això és que, segons l'estudi esmentat, quatre de cada cinc joves trans s'han autolesionat, igual que tres de cada cinc joves lesbianes, gais i bisexuals, cosa que els experts relacionen amb un sentit d'automenyspreu que es genera després d'un rebuig de l'entorn. "No és estrany que això passi quan els discursos socials heteronormatius oprimeixen la llibertat individual i la diversitat en l'expressió sexual i de gènere, tot i que autolesionar-se no és un mecanisme que es produeixi exclusivament en la comunitat LGTBI", subratlla Adrián Montesano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

Però no tot és negatiu. Segons una enquesta que va fer fa dos anys COGAM, el 89% de l'alumnat es mostra "gens d'acord amb el fet que l'orientació afectivosexual s'hagi d'amagar", mentre que també un 89% de la població percep les famílies homoparentals tan vàlides com les altres famílies. En això hi ha pogut influir que cada vegada hi hagi més models a la societat d'èxit professional i personal de persones que es declaren obertament LGTBI. 

En aquest sentit, cal seguir trencant amb l'heteronormativitat des de casa, generant espais de comunicació amb els fills de manera natural i adequada a cada edat; només cal conversar, argumentar i acompanyar. El més important és que sentin que tenen l’espai i el suport per aclarir els seus sentiments i la seva identitat en un moment clau de la vida.

El paper de l'escola

Però l’escola també juga un paper important en tot plegat. Cristian Olivé, professor de literatura a l’escola Joan Pelegrí de Barcelona, comenta com “en els adolescents d’avui es percep un avanç inclusiu. Les noves generacions han fet una ruptura amb els tradicionalismes i amb els codis estereotipats del que és masculí i del que és femení”. I afegeix: “La visibilitat i la quotidianitat són la millor eina per reivindicar, reconèixer i promocionar els drets de les persones LGTBIQ+. No té sentit deixar aquesta qüestió fora de les aules. En el meu entorn laboral, per norma general, percebo una comprensió que no sempre es dona en altres centres educatius. S'ha avançat molt, però cal avançar encara més”.

Així doncs, és important reconèixer els referents i les bones pràctiques que van apareixent, com Alice ha desaparecido, una proposta àmpliament premiada i que l’editora Barcelona Devir Iberia acaba de treure aquí. Aquest joc de rol ficciona la desaparició d’una adolescent en una petita ciutat i entre tots cal esbrinar què pot haver-li passat. Cada jugador assumeix el paper d’un dels personatges implicats i durant els 90 minuts que dura la partida es comuniquen entre ells en una mateixa sala però en silenci, a través del mòbil amb missatges de xat o altres sistemes de missatgeria.

El que realment fa diferent el joc és que els seus jugadors poden triar el gènere i la seva orientació sexual si s’escau. A més, dins la seva trama es fa referència directa a les agressions i abusos derivats de la LGTBI+fòbia o la violència de gènere. “El que ens va agradar és que no hi ha res igual aquí, i que realment és un joc que té una sensibilitat especial respecte a la diversitat afectivosexual. Per tant, després de jugar-hi pot donar peu a treballar aquests temes de manera transversal amb els més joves. I, sobretot, que té una sèrie d’eines de seguretat en les seves normes perquè ningú prengui mal emocionalment”, explica Vanessa Carballo, editora del joc.

Per això, l’editora ha buscat la col·laboració amb l’ONG Movimiento por la Paz, i dona el 3% de les vendes del joc als projectes d’atenció a dones que han patit violència i proporciona exemplars del joc perquè puguin fer tallers de sensibilització. Juan Maza, del seu departament de mobilització social i comunicació, comenta: “El que veiem actualment de forma majoritària als mitjans, a les xarxes, o a la imatge pública en general no ajuda a crear bons referents en l’imaginari dels adolescents. Aquest joc ens pot ajudar a abordar-ho a l’aula amb els nois i noies, però sobretot cal formar els docents perquè coneguin i entenguin la diversitat sexual i de gènere perquè la facin present a les seves classes”.

Bons referents culturals

En el món de la literatura juvenil ja fa temps que veiem títols que aposten per visibilitzar totes les realitats de gènere i opcions afectivosexuals possibles. Aquest és el cas d’El cap als núvols, del desaparegut Bernat Cormand, dirigida a nens i nenes a partir de 10 anys. Una novel·la breu que explica com l’Elies, d’onze anys, s’enamora d’un company de classe. La preadolescència precisament és una edat en què l’infant es reafirma com a persona i en què es descobreixen els sentiments i les emocions relacionats amb l’amor. Aquest any també hem pogut llegir Bruna. Una mirada trans, de Jaume i Xavier Cela. La història, per a majors de 14 anys, parla en primera persona de la transició del Bru cap a la Bruna. Un encert per comprendre que si l’adolescència és una etapa de canvis i descobertes, a vegades complexa, encara ho és més per a les persones transsexuals.

Justament, una de les últimes sèries estrenades a Netflix està basada en una novel·la gràfica, Heartstopper, d’Alice Oseman. És una sèrie meravellosa per a adolescents a partir de 12 anys, amb una clara mirada optimista i gens tortuosa o irreal d’aquesta etapa de la vida. Ens permet viure l’enamorament del Charlie, un noi que ja ha sortit de l’armari, i el Nick, que amb aquesta relació descobreix que és bisexual. Les emocions a flor de pell dels actors –que per sort tenen edats similars a les dels seus personatges–, els detalls gràfics i la banda sonora en fan una sèrie perfecta de la qual tothom ja n'espera la segona temporada. En molts moments és idealista, però també tracta realitats d’assetjament escolar que es viuen a l’institut, la diversitat de gènere i afectiva i la diferència entre amistats i relacions sanes i tòxiques.

Si ens fixem en sèries d’aquí, cal destacar Ser o no ser, que explica la història del Joel, un adolescent trans de 16 anys que estudia el batxillerat d’Arts Escèniques. En el seu dia a dia veurem els reptes emocionals als quals s’enfronta des que inicia la seva transició, i la importància de poder comptar amb la família, els amics i una professora. És el debut a les pantalles del jove actor trans Ander Puig.

Finalment, dalt dels escenaris actualment hi podeu veure propostes realment bones com Família (Im)possible, de Carol López, una comèdia que visibilitza nous models de família i parla dels prejudicis que encara tenim sobre la diversitat de gènere, o Cr#sh (tothom pot caure), de la companyia de teatre Mea Culpa, que retrata amb encert l’edat de les hormones i de la importància de parlar sobre salut mental. Aquesta es va presentar a La Mostra d’Igualada i es podrà veure a la propera edició del RBLS Festival Teatre Jove. També és interessant Amors, amb text i direcció de Pere Anglas i música de Clara Peya. Un espectacle que narra un sopar íntim d’amics i que vol sensibilitzar la ciutadania vers la diversitat sexual i de gènere. Es va estrenar a Mataró, fa poquet ha estat al Teatre Gaudí de Barcelona i ara ja està de gira per diferents poblacions de Catalunya.