Recepta per ser un referent: confia i deixa ser

Qui no recorda algun mestre que el va marcar positivament? Segurament el recordem no tant pel que ens va ensenyar sinó per com ensenyava, per com ens tractava, en definitiva, per la relació que hi vam establir, perquè ens mirava i ens reconeixia com a persones en la nostra singularitat.

I és que “educar fonamentalment és un acte de relació”, assegura el psicòleg Joan Quintana, codirector de l’Institut Relacional a Barcelona. Per això recordem aquell mestre que confiava en nosaltres, que ens donava seguretat i que ens feia sentir que valíem, segurament més del que nosaltres mateixos pensàvem.

Quintana, que és l’autor del llibre 'Educació relacional. Deu claus per a un pedagogia del reconeixement' (Fundació SM), lamenta que actualment molta part del que s’engloba en la innovació, amb noves tecnologies i noves metodologies didàctiques, només serveix per seguir fent el mateix que es feia, i recalca que realment és el vincle entre mestre i alumne el que continua sent essencial, perquè “sense un vincle significatiu no hi ha aprenentatges significatius”.

En la mateixa línia, Louis Cozolino, autor de 'La enseñanza basada en el apego' (Desclée De Brouwer), explica en el seu llibre que la capacitat de l’alumne per aprendre està molt directament relacionada amb la qualitat del vincle no només amb els seus professors sinó també amb els seus companys. Cal un vincle segur per garantir el benestar general de l’infant i per millorar la motivació, regular l’ansietat i afavorir la neuroplasticitat, és a dir, la capacitat que té el cervell de canviar gràcies a l’aprenentatge.

AUTORITAT AMB RESPECTE I COHERÈNCIA

Deia Carles Capdevila en l’article Acompanyar, estimar i ser-hi, publicat a l’ARA el 16 de juliol del 2016: “Com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya, i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn”. Partint d’aquesta premissa, “s’ha de trencar definitivament aquesta relació d’autoritat del coneixement que només té el pare o el mestre i hi ha d’haver un diàleg molt més fluid”, assegura Joan Quintana. El respecte és fonamental. “La relació es regula des del respecte, no a partir de l’exercici de l’autoritat del personatge que ostenta el poder i el coneixement”, explica. I això és aplicable tant als mestres com als pares.

Per a Quintana, “el reconeixement és una dansa entre l’amor i els límits”. No es tracta de deixar que els nanos facin només el que vulguin, perquè necessiten límits per sentir-se segurs i també els serveix per comprovar que els prestem atenció i ens interessen.

Qui educa és la tribu

Cruz Pérez és catedràtic de la Universitat de València, editor del llibre de Louis Cozolino 'La enseñanza basada en el apego' (Ed. Desclée De Brouwer), i parla de com el cervell ha evolucionat a nivell social seguint la teoria de la selecció natural de Darwin, és a dir, “qui millor es relaciona més possibilitats té de sobreviure”. Segons Cruz Pérez, abans qui educava era la tribu i “a partir de la Revolució Industrial es van crear uns mètodes amb uns estàndards educatius amb proves que s’havien de superar i que qui no les aprova no passa”. Una manera de fer, alerta el professor de teoria de l’educació, que encara és vigent. És per això que Cozolino, en el seu llibre, proposa tornar a l’educació basada en el vincle, primer amb la mare però també amb l’entorn més pròxim. I aquest vincle -reclama el psicòleg Cozolino- s’hauria de traslladar a les aules per fer-les més humanes, més accessibles i atentes als alumnes amb més necessitats.

Cristina Ribot és professora de cicles en un institut i veu com molts alumnes li arriben amb una gran falta de confiança. N’hi ha que senten que no valen per als estudis o que venen de batxillerat, on no se n’han sortit. És per això que considera que els tutors poden jugar un paper molt important establint un vincle que els doni seguretat. En el seu institut ho potencien, per exemple, procurant que tinguin el mateix tutor durant els dos anys que dura el cicle.

EN LA FAMÍLIA

Òbviament el vincle és molt important amb els mestres però també amb els pares. Andrea Zambrano, cofundadora del projecte i coautora d’'Educar es emocionar' (Ed. Paidós) amb M.Ángeles Jové, també creu que s’ha de prioritzar la relació en l’àmbit familiar. Lamenta que, a vegades, pares i mares donem massa importància a qüestions quotidianes com que no tinguin una enrabiada, que s’acabin la verdura o que recullin les joguines, però ens oblidem de tenir cura de la relació amb ells, que en realitat és la via d’accés per connectar-hi i la manera de poder influir-hi. Així, Andrea Zambrano avisa que “potser amb esbroncades, crits o amenaces acabem aconseguint el que volem en aquell moment, però no a llarg termini, ja que l’únic que realment estem fent és carregar-nos el vincle”.

Precisament en les formacions del projecte Educar és Emocionar ofereixen eines i habilitats per tenir cura d’aquest vincle amb els fills i per connectar millor amb ells. Zambrano considera que s’ha de començar a establir aquest vincle amb els fills des del naixement i que ha de ser un vincle amorós, perquè en aquell moment la influència és pràcticament total i es construeixen els fonaments de la relació: “La manera en què es vincula amb la mare i el pare és la manera en què la criatura aprèn inconscientment a vincular-se a la seva vida”. Precisament per això recomana anar amb molt de compte amb quina mena de missatges els donem, perquè “hi ha moltes violències invisibles de què no som conscients”, com infravalorar-los, dir-los que són uns pesats, no tenir en compte els seus problemes o dir-los que no n’hi ha per tant quan ells consideren que tenen un problema important. En canvi, quan establim un vincle amorós, la comunicació millora, no hi ha tant conflicte i es genera més harmonia en les relacions. A més, afegeix Zambrano, aquest vincle ajuda l’infant a conèixer-se millor, i si posem el focus en el que fa bé en comptes de fer-ho en les seves mancances, això els empodera.

EDUCAR AMB CONSCIÈNCIA

Marta Butjosa és professora d’institut i terapeuta Gestalt. Acaba de publicar ' Educar amb consciència' (Boira Editorial) i és del parer que és fonamental “prendre consciència de quina mena de pare o mare volem ser, i això només es pot fer si ens coneixem una mica”. Assegura que “abans de tenir un fill molt poques persones es plantegen quin tipus de pare o mare volen ser, quina relació tenen amb els seus pares o quina relació tenen amb la seva parella”. Si tot això no ens ho plantegem, normalment el que fem és reproduir el que hem viscut com a fills i repetir patrons, perquè no tenim altres models. I en el cas que vulguem trencar amb el que vam viure de petits, afegeix Butjosa, “comencem a buscar de manera desesperada altres maneres de fer sense una reflexió serena i acabem anant d’una banda a l’altra sense saber ben bé què estem fent”.

Seguretat i confiança

“La seguretat és la sensació d’estar acompanyat, que si m’equivoco podem buscar junts una alternativa, que no em sento perseguit, que no em miren només per avaluar-me sinó per acompanyar-me, que entenen que jo soc jo i no el que l’altre vol”, explica el psicòleg Joan Quintana. Aquest enfocament, tot i que queda molt camí per recórrer, ja està molt present en molts projectes pedagògics. A l’Institut Relacional que Quintana dirigeix estan fent un estudi que encara no s’ha publicat sobre com ens fan sentir els nostres referents com a persones. Els enquestats majoritàriament donen dues respostes: “Em fa sentir confiat i segur” i “Em permet poder ser”. Quintana assegura que la qüestió fonamental és legitimar l’altre com és, no com algú que ha de complir un currículum o ser d’una determinada manera perquè si no no compleix les meves expectatives com a pare o mare. I justament per això cal fer-los sentir segurs i deixar-los ser.