Mestres que són referents

Han passat quatre anys des que l’empresa Trabajo.com va publicar una enquesta sobre l’impacte dels docents en els estudiants, i va revelar dades com que per al 58% dels enquestats els seus professors de primària van ser importants a la seva vida, que per al 21% ho van ser els de secundària i universitat i que aquesta influència es va deure als valors inculcats pels mestres i als coneixements adquirits amb ells. I malgrat el temps que ha passat, els resultats d’aquest estudi són més vigents que mai. El perquè cal buscar-lo en la realitat que viuen els estudiants del nostre país: des que tenen sis anys fins que compleixen els setze passen de cinc a set hores diàries al centre escolar. Allà, aprenen a sumar, a restar, a llegir i a escriure, el nom dels òrgans del cos humà o dels planetes, però també a estimular la curiositat, a desenvolupar la creativitat, a sentir-se valorats i reforçats, a respectar als altres. O... tot el contrari: a perdre les ganes d’aprendre, a sentir-se menys que els altres, a molestar per destacar.

I, encara que en el desenvolupament intel·lectual i emocional del nen també hi tenen a veure -i molt- la família i el grup d’iguals, la veritat és que els professors, igual que els pares i els amics, són un referent per als menors i ho són en les diferents etapes educatives. La manera com el docent es comporta a l’aula, es relaciona amb els seus alumnes o planifica les classes influeix en com l’estudiant assumeix l’assignatura, però també hi influeix com es percep i se sent l’alumne. Ho explica la doctora enpsicologia de l'educació, professora a la Universitat de Barcelona i col·laboradora del centre GRAT, Eva Lordán. També subratlla que, malgrat la importància de l’escola en el desenvolupament de l’infant, en qüestió d’educació no existeix una recepta tipus. Cada nen és un món i, per tant, la manera d’abordar l’ensenyament ha d’adequar-se a les seves necessitats i característiques. El que sí que existeix són una sèrie de pautes o recomanacions que poden servir de guia al professorat en aquest intent de millorar la seva relació amb els alumnes i la seva pràctica acadèmica. La més important? Considerar l’alumne protagonista del seu propi aprenentatge.

“Els alumnes s’han acostumat a seure en una cadira a veure què els explica el mestre. És important capgirar això, que el protagonista no sigui el professor que explica, sinó que l’alumne tingui una activitat mental però també física, que se li plantegin situacions en què hagi de buscar els coneixements, en què hagi de debatre amb altres”, comenta Lordán, que indica que, si canvia el rol de l’alumne a classe, també ho ha de fer el del professor. Això significa que, a més de ser expert en la matèria que imparteix, l’educador ha de tenir en compte en tot moment l’estudiant i adaptar-s’hi: explicar-li el que no entén, mostrar-li l’interès de la matèria que estudia i, per descomptat, potenciar el debat entre els seus companys.

EL PROFESSOR ATENT

Aquesta manera d’entendre el paper del docent dins l’aula té altres defensors. És el cas del doctor en psicologia, director del màster en relaxació, meditació i 'mindfulness' de la Universitat de Barcelona i responsable del programa educatiu Treva, Luis López Gonzalez. Ell, com Lordán, creu que els educadors són un referent per als menors i que tant la seva manera de comunicar-se amb els alumnes com la seva manera d’abordar les matèries a classe influeix en com aquests perceben les assignatures, el centre on estudien i, fins i tot, la seva relació amb ells mateixos. Potser per això es va decidir a escriure ' una guia que acaba de veure la llum a casa nostra i que ofereix una sèrie d’exercicis basats en el ' perquè els docents els interioritzin, els posin en pràctica a classe i, com el títol d’aquest llibre avança, gestionin l’aula de manera atenta i conscient.

Gràcies a aquestes tècniques de relaxació i meditació, diu l’autor, els mestres aprenen a utilitzar la respiració com a eina de relaxació, a controlar la seva postura i els seus moviments dins de l’aula, a modular la veu, a actuar de manera pausada davant dels conflictes i, molt important, a escoltar-se a si mateixos i als altres i a evitar emetre judicis de valor. I esclar, si un docent està atent al que sent i al que l’envolta, és capaç d’adaptar les classes a les necessitats de cada alumne. Sap si estan entenent l’explicació o no, si s’avorreixen, si necessiten ampliar la informació... I pot aprofitar aquests inputs per atendre els processos d’aprenentatge de cada alumne i per fer les classes més riques i dinàmiques.

“Mai se sap ben bé què passarà a l’aula. El docent que té fitxitis només està pendent del que vol proposar però no del feedback que s’estableix amb l’alumne. No sap gestionar la classe i no està atent al que pot sorgir. En canvi, el professor que té moltes taules i a qui no li importa que l’alumne li digui «Que avorrit que és això» o «No ho entenc», aprofita aquests comentaris per enriquir la classe”, explica López, que, a més d’incorporar tècniques de relaxació i meditació, aconsella introduir altres rutines que poden millorar l’ambient a l’aula. Parla, per exemple, de saludar els alumnes de manera personalitzada o de reforçar un comentari o una explicació mitjançant el contacte visual o tàctil. Gestos que habitualment utilitzem amb familiars, amics o companys i que són una mostra de respecte i estima als altres, però que a l’aula han sigut substituïts per un “bon dia” de compromís o pel timbre d’entrada i sortida a classe.

PROFESSORS I PARES

De com una simple mirada o un copet a l’espatlla pot repercutir en la relació de l’alumne amb l’assignatura i en la seva autoestima també en parla la psicòloga i terapeuta familiar i fundadora del centre psicopedagògic Pauta de Girona, Carme Sala. Explica que aquest tipus de gestos no tan sols ajuden a reforçar la matèria que s’està impartint, sinó també a implicar aquells que per timidesa, per inseguretat, per apatia o per por de no saber es mantenen en un segon pla a classe. I és que, segons explica Sala, en aules de 30 alumnes, només són visibles uns quants i no sempre per les raons adequades.

“Hi ha alumnes molt visibles i d’altres que no es veuen, i això els afecta. El professor hauria de poder passejar-se per l’aula i establir contacte visual i, algunes vegades, físic. Poder parlar, tocar el braç i donar reconeixement”, comenta Sala, que apunta que aquest no és l’únic canvi que s’ha de tenir en compte a les aules per millorar la comunicació entre el docent i l’estudiant. Sala també parla de la necessitat de modificar la metodologia, d’adaptar els espais o de reduir la ràtio a les aules. I recorda, com Lordán, que els mestres tenen un paper clau en el desenvolupament emocional i psicològic del menor però no són, ni de bon tros, els únics sobre els quals ha de recaure la responsabilitat del seu fracàs o triomf escolar. Els pares, diu, poden fer molt per reforçar l’autoestima del menor i encoratjar-lo en els estudis. I també, esclar, els mateixos alumnes.

Pel benestar d'alumnes i docents

Els temps canvien i la manera de relacionar-se amb els alumnes també ha de fer-ho. Perquè, siguem sincers, bregar amb 25 o 30 estudiants no és fàcil, i més si parlen, s’avorreixen o són molt moguts. Per això, com explica l’autor d’ El maestro atento, són útils les tècniques de relaxació per guanyar presència i tranquil·litat dins de l’aula, però també per millorar l’ambient de classe i recuperar la seguretat i motivació dels professionals de l’educació. ”Fa molt temps que es parla del malestar del docent. Els ministres i altres persones creuen que el que hem de fer els docents és estudiar més. Però no: hem de cuidar-nos més”, explica López, que, a més, recomana que es perdi la por a demanar consell als col·legues.