Mestres al carrer

Quan l’escola ocupa un titular als mitjans de comunicació sol ser un mal averany per a la seva (nostra) imatge pública: els pobres resultats a les proves d’avaluació externa, les decisions judicials sobre temes de llengua, les vagues de mestres... Es veu que parlar de l’escola en negatiu és molt llaminer per a un cert periodisme sensacionalista.

Aviat ens hi tornarem a trobar, si sindicats i administració no acaben de trobar la manera d'arribar a acords per desconvocar les properes vagues. La imatge pública del col·lectiu de mestres quedarà de nou exposada si no comuniquem bé la transcendència de les reivindicacions que fem.

Quan aquestes reivindicacions pivoten de debò sobre els eixos centrals de la qualitat de l’educació pública, els moviments de mestres, els sindicats d’estudiants i les federacions d’associacions de famílies les senten també com a pròpies i fan que el lector d’aquells titulars llaminers acabi entenent que el que demanem acabarà revertint en una millora real i tangible de l’educació pública, de l’escola dels seus propis infants.

Si demà, posem per cas, els sindicats, moviments i associacions de famílies demanen la derogació de l’infame article 12 del decret 282/2006 que regula les ràtios insultants del 0/3 a casa nostra (menors d’un any, 8 infants per adult; un any, 13 infants per adult; dos anys, 20 infants per adult, les més altes d’Europa!), els carrers s’omplirien de mestres, famílies i altres professionals preocupats per la qualitat de l’educació dels infants més petits.

També ompliríem els carrers per demanar que “escola” i “inclusiva” no siguin només dues paraules boniques per posar juntes. Sortiríem perquè avui les escoles estem sense els recursos que necessiten les diversitats desigualment repartides a les diferents escoles i que genera la segregació escolar que avui gestionen, amb massa solitud, equips de mestres només amb el seu compromís i professionalitat.

Aquests i tants altres motius tenim avui com a societat per generar oportunitats que apleguin sindicats de mestres, famílies, moviments i grups de mestres per mobilitzar-nos conjuntament, per sortir plegats al carrer sense córrer el risc que ningú confongui la defensa de la millora de l’educació pública amb les petiteses de les reivindicacions corporatives.

Mentrestant, a les escoles els equips de mestres continuem fent l’acte més revolucionari de tots: provar de treballar bé, de fer-ho cada vegada millor per donar suport a aquestes reivindicacions damunt de fets quotidians impregnats de la qualitat que moltes vegades se’ns dificulta. Així guanyarem autoritat, credibilitat i suport per part de la resta de la societat i contribuirem a desmuntar els titulars llaminers que massa sovint embruten la imatge de l’escola i del nostre col·lectiu.