Infants amb altes capacitats. Accelerem?

A l’estiu es va conèixer la notícia que Laurent Simons, un nen belga de 8 anys, acabava d’entrar a la universitat, després de finalitzar els cursos d’educació secundària deu anys abans del que la seva edat preveia. Aquest cas se sobreposava a un altre també conegut recentment, el del nen mexicà Carlos Santamaría Díaz, que amb dotze anys va entrar a l’estiu a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) per estudiar física biomèdica.

La pregunta és: ¿estan preparats els infants -encara que tinguin tan altes capacitats- per anar a la universitat? Aquest salt tan dràstic podria comportar problemes emocionals i de socialització, segons asseguren Ramon Duch i Raúl Tárraga, professors dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, que apunten cap a les adaptacions curriculars per acompanyar els nenes i nenes amb altes capacitats. Quan es planteja una acceleració escolar cal mesurar molt bé els beneficis educatius, però també les repercussions en l’aspecte emocional i en l’adaptació social. Alguns d’aquests riscos són les poques possibilitats que tindrà l’infant d’interactuar amb nens de la seva edat, el fet que se sentirà fora de context i la pèrdua d’experiències pròpies de la infantesa.

Esclar que el cas de Simons i Santamaría són excepcionals. A Catalunya l’atenció a la diversitat es planteja en tota la legislació com un element de qualitat del sistema educatiu, adreçada a reduir o eliminar les barreres d’aprenentatge i la participació de tot l’alumnat. L’escola, per tant, s’ha d’adaptar a aquests alumnes amb sensibilitat i recursos per garantir-los una educació de qualitat, basada en el model de l’escola inclusiva, centrat en quatre principis: tots els alumnes poden aprendre junts (inclusió); tots han de rebre un programa educatiu adequat (normalització); tothom és igual però cadascú té característiques personals, per la qual cosa cadascú rebrà un currículum apropiat (personalització), i caldrà donar més recursos als alumnes que els necessitin per assolir els objectius d’aprenentatge (igualtat d’oportunitats).

Les necessitats educatives d’un alumne d’altes capacitats no són mai homogènies, sinó estrictament particulars i condicionades per les capacitats personals pròpies de cada cas. Així ho recull la guia Les altes capacitats: detecció i actuació en l’àmbit educatiu, editada pel departament d’Ensenyament. Però, a grans trets, les necessitats que presenten aquests alumnes i a les quals cal donar resposta són les següents: un entorn que estimuli les seves potencialitats; autonomia, independència i autocontrol; sentiment de pertinença al grup de companys; acceptació i confiança per part de les persones de l’entorn; un ensenyament adaptat a les necessitats i el ritme personals d’aprenentatge; una oferta curricular flexible que permeti aprofundir en els continguts; l’accés a més recursos educatius addicionals; flexibilització en l’ensenyament en aspectes com horaris, recursos, materials o agrupaments; planificació i avaluació, i acceleració del curs.

AVANCEM CURS?

L’acceleració és, doncs, una de les mesures que una escola pot prendre per donar cobertura a les necessitats d’aprenentatge de cada infant. Però en el model català en cap cas seria possible una acceleració com la dels alumnes citats anteriorment, que per a Tárraga és “una barbaritat”: es perden “l’entrenament social del dia a dia i tot allò que no té a veure amb continguts i currículums”. “Saber-se comportar al pati, fer bromes amb els amics i socialitzar-se entre iguals repercuteix en la construcció de la identitat”, assegura.

Jaume Roca és director del CEIP Ginesta. Fins al curs passat cap alumne de l’escola havia pres part en una acceleració. A mig curs de cinquè, una alumna va passar a sisè: “L’acceleració per als alumnes amb altes capacitats és una sortida a l’avorriment o a les ganes de fer sorgir tot el potencial d’aprenentatge. Però també pot donar peu a frustracions si la família o el mateix alumne se senten poc compresos o atesos. No pot ser mai l’única adaptació”, diu Roca. Precisament, com hem assenyalat anteriorment, la llei preveu que l’escola inclusiva s’adapti a tots els perfils d’infants, i l’acceleració “és una de les mesures d’atenció a la diversitat, però com a societat estem més avesats a conèixer les d’alumnes amb dificultats”.

L’Anna és la mare d’una nena que quan tenia sis anys va passar de primer a segon curs de primària. En el seu cas, l’escola tampoc havia pres mai aquesta mesura. Des del Gabinet Psicopedagògic Mentor els van plantejar tres possibilitats: l’adaptació curricular, l’acceleració parcial o l’acceleració total. Després de deixar-se assessorar i acompanyar molt, van prendre la decisió del salt de curs, “amb molts dubtes sobre si era la millor de les opcions”, comenta. La seva filla havia mostrat, de ben petita, un alt aprenentatge lectoescriptiu, molt vocabulari i molt contacte amb l’adult. “Ho vam viure amb angoixa, perquè ens deia que s’avorria”, i quan l’hi van plantejar va tenir una reacció molt positiva. “Va ser un alleujament i ens va ajudar molt que l’escola s’adaptés, fes un comiat i una benvinguda entre un curs i l’altre; com a mare els poso un 10”.

No hi ha receptes úniques, diu l’Anna. “Nosaltres fugim de fer servir etiquetes. Ella aprèn diferent, però no ens hem d’imaginar unes notes brillants, de fet no ho són. L’avaluen igual que als altres companys i cal tenir en compte que funciona per interessos. Li agrada crear, dibuixar en 3D, inventar, escriure, fer llistes i la música. Ara bé, tocar sí, però no aprendre la gramàtica musical. Fa servir la deducció però et dirà que no té cap sentit aprendre les taules de multiplicar si sap fer servir la calculadora”. L’experiència de l’Anna serveix per entendre que un infant amb altes capacitats, sobretot, té processos diferents d’aprenentatge.

Però els pares no sempre actuen amb aquesta serenor. De fet, un dels riscos que la UOC detecta és que, sovint, és la pressió dels pares la que promou l’acceleració. Esperança González, professora del màster universitari de dificultats d’aprenentatge i trastorns del llenguatge de la UOC, adverteix que el salt de curs pot fer sentir “molt pressionats” els infants. “Que el nen tregui un set en una matèria pot ser una frustració per als pares, que pensen que amb la seva capacitat sempre hauria de treure un deu”. Davant d’això, diu que cal canviar la mirada: “No s’ha de veure mai l’infant només com un nen que té altes capacitats i s’ha de deixar que jugui”.

VALORAR EL CONJUNT

Jaume Roca també creu que abans d’una acceleració cal tenir molt en compte “les habilitats socials a l’hora de relacionar-se amb els altres, la maduresa personal, les expectatives davant del canvi i els seus interessos en l’aprenentatge”. És cert que, normalment, “aquests infants ja tenen més maduresa que els seus companys i acostumen a trobar coincidències d’interessos i motivacions amb nenes i nenes més grans”. També hi ajuda que “tinguin seguretat en la seva personalitat i en el control del seu aprenentatge”, fet pel qual es veuen capaços de fer aquest salt “sense por ni dubtes”.

Cal tenir present que aquests infants mostren una alta competència a l’hora d’afrontar reptes i sobresurten a l’hora d’assolir resultats, tenen gran facilitat d’assimilar nous coneixements i mostren molta motivació per anar més enllà, en comparació amb els companys de la mateixa edat. Poden destacar en una o en diverses àrees de coneixement. Tenen un grau significatiu d’autonomia personal, raonament i manipulació, i un interès per l’aprenentatge i aprofundiment de coneixements. Acostumen a mostrar avorriment per les tasques d’aula o a tenir problemes de relació amb els companys de la mateixa edat.

“Si mostra competència en alguna àrea de coneixement o habilitat, estarem parlant d’alumnes talentosos, per als quals es plantegen mesures d’atenció enfocades a reforçar només aquesta àrea perquè desenvolupi el seu potencial”, diu Roca. “Però -adverteix- mantenint-se en el mateix curs i grup o classe, en funció d’un pla individualitzat que descrigui les adaptacions i ampliacions que requereixi per moure’s dins la seva capacitat”. També es poden fer altres adaptacions, com l’ampliació curricular i el treball en inquietuds personals.

Per plantejar una acceleració cal que l’alumne mostri una elevada competència en totes les àrees, “i caldrà valorar també el seu moment maduratiu i de competència social”. Roca creu que la mesura “acostuma a corregir les situacions d’avorriment i motivació a l’aula”, però és poc recomanable emprendre-la si no es té present “l’equilibri socioemocional” amb la nova situació. Que sigui sempre a fi de bé.

Altes capacitats. De què parlem?

Basant-se en la definició que l’any 1993 va fer el departament d’Educació dels Estats Units a l’informe National excellence. A case for developing America’s talent, recollit en la guia 'Les altres capacitats: detecció i actuació en l’àmbit educatiu', els nens i nenes amb altes capacitats demostren respostes notablement elevades, o el potencial necessari per aconseguir-les, comparats amb altres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. Tenen alts nivells de capacitat en les àrees cognitives, creatives i artístiques, mostren una capacitat excepcional de lideratge o destaquen en matèries acadèmiques concretes. Les altes capacitats es poden trobar en infants i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana. A grans trets, se’n distingeixen tres perfils:

• Superdotació. Quan tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat tant de raonament lògic com de creativitat, i una bona gestió de memòria i de captació de la informació. Es manifesten en el raonament verbal i el matemàtic i en l’aptitud espacial.
• Talent, especificitat i diferències quantitatives. Quan l’aptitud és elevada en un àmbit o tipus d’informació o en un tipus de processament. Podem parlar d’un talent simple quan només es presenta en un àrea concreta o de talents complexos.
• Precocitat. No és un fenomen intel·lectual sinó evolutiu, i implica un desenvolupament més ràpid.