TRINITAT GILBERT

“La inclusió laboral per pena no funciona”

Els joves amb dificultats d’aprenentatge necessiten formació adequada a les seves inquietuds

“La inclusió laboral per pena no funciona” / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

“El món laboral no funciona per pena”. Gerard Costa, professor de màrqueting d’Esade, assegura, rotund, que les empreses estan desaprofitant oportunitats beneficioses quan no contracten personal amb dificultats d’aprenentatge i de desenvolupament, ja que es trobarien amb un servei diligent i eficaç i, encara més, perquè apujarien l’autoestima dels treballadors, que tindrien més bona percepció de l’empresa. En canvi, “si les empreses en contracten per pena, entrem en el món de la filantropia”, que és vàlid, esclar, però diferent i poc efectiu empresarialment.

En general, continua explicant el professor d’Esade, “el que preval a les empreses és el «Contractem-ne perquè s’ha d’ajudar socialment»”. Per tant, quan ho fan amb aquesta premissa, “ja no exigeixen al personal contractat ni eficàcia ni objectius”. De fet, la llei obliga a fer-ho, malgrat que “hi ha empreses que prefereixen pagar la multa per no arriscar-se a complir-la”.

Així doncs, el canvi real va més enllà de la bondat de les empreses “perquè passa per entendre la rendibilitat real del personal amb dificultats, que rendiran perquè les empreses els exigiran de veritat resultats”. I perquè aquesta premissa -a la qual també han arribat els alumnes del professor d’Esade gràcies a un treball- sigui una realitat “també s’hauria de produir un canvi estructural, que començaria per la formació”.

OPORTUNITAT LABORAL

A l’Escola Fàsia, concertada i d’educació especial, i a l’Escola Lèxia, un grup de mares i pares han engegat el projecte que anomenen Did-Àctica, amb el qual voldrien aconseguir que els seus fills, amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada, tinguessin una oportunitat laboral en acabar els estudis.

La Marta Canals, mare del Sergi (16 anys), explica que el seu fill sent passió pels animals, i que hi voldria treballar. “Sabem que no pot ser veterinari, però per què no auxiliar?” L’oferta formativa que troba actualment passa, després de l’Escola Fàsia, per anar a Santa Perpètua de Mogoda, a l’Escola Barcanova, on podrà fer un FP1 d’auxiliar de mosso de quadra. És a dir, “per estar amb cavalls, només amb cavalls, quan ell el que vol és formar-se amb tots els animals”.

"El canvi real passa per entendre la rendibilitat real del personal amb dificultats"

Gerard Costa - Professor d'ESADE

La Montse Tarridas, mare de la Fiona (a punt dels 18), recorda que la seva filla ho ha fet molt bé quan ha donat un cop de mà a criatures petites. “Se’n sortiria, perquè li agrada, perquè és l’entorn en què li agradaria treballar professionalment”. Per la seva dificultat d’aprenentatge, però, l’ofici de mestra és una aspiració difícil, però “sí que seria una bona auxiliar”. Malgrat els desitjos, però, no han pogut preinscriure-la en aquesta formació, sinó en un FP1 d’administratiu, ja que no existeix l’especialitat que ella voldria estudiar.

A la Sandra (17 anys) li agrada el mateix que a la Fiona. “La Sandra encara serà un any més a l’escola, i l’any que ve en aquestes dates haurem de plantejar-nos què fem, quan ella voldria ser auxiliar de llars d’infants o fins i tot de geriatria”. En la formació reglada, per als joves amb dificultats d’aprenentatge i de desenvolupament aquesta especialitat encara no existeix.

Per la seva banda, l’Esteve Isern, pare del Víctor (15 anys), repassa el que més li agrada al seu fill: cuidar la gent gran, “les persones més necessitades, per molt contradictori que pugui semblar d’entrada”. El Víctor és feliç quan va al parc amb els avis, quan els ajuda a asseure’s al banc, quan els ajuda en tot el que ells sols no poden fer. “Ara per ara aquesta formació específica, d’auxiliar de geriatria, no existeix”.

Amb el projecte Did-Àctica, els familiars han sabut que a Catalunya hi ha 2.000 joves d’entre 16 i 21 anys amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada que només tenen unes especialitats molt concretes a l’hora de formar-se: jardineria, ebenisteria, administració, lampisteria i fusteria metàl·lica, cuina i restauració. I, esclar, una demanda que supera l’oferta. “El Parlament de Catalunya ja ha resolt, després de les nostres pressions, la necessitat de crear més recorreguts formatius, a més de treure també la barrera de l’edat i allargar-ne l’estudi fins a quatre anys”.

És un pas important per aconseguir que el col·lectiu s’integri en la societat amb una feina, perquè, si no, el que acaba passant en la pràctica és que o bé es formen via la privada -amb tota la càrrega econòmica que comporta, quan ja està estudiat que una criatura amb discapacitat té un sobrecost de més de 24.000 euros a l’any per família-, o bé es queden a casa. “Sobretot passa amb les nenes, que són les que més es queden al món de la llar i ja no en surten, perquè comencen a encarregar-se dels avis o de les tasques pròpies de la casa”, explica Montse Tarridas.

SENSE ETIQUETES

Josep Maria Jarque, pedagog i terapeuta que ha treballat 20 anys en el servei d’educació especial del departament d’Ensenyament, fuig de les etiquetes, que fins i tot sovint arrosseguen els alumnes des de l’etapa de 0 a 3 anys, i amplia l’espai de la queixa. “El problema no són les criatures ni els joves, sinó el sistema educatiu, que no respon a les necessitats de tots els alumnes, siguin del tipus que siguin”.

Des del grup Did-Àctica, la Montse Tarridas en discrepa, perquè ells demanen que s’adapti la formació professional per als seus fills, “perquè si els inclouen en cursos de FP ordinaris, fracassen”. Segons dades del curs 2013-2014 que aporta Jarque, a secundària hi ha un 6% dels joves classificats amb etiquetes. “Quan arriben a 2n o a 3r d’ESO, el sistema els exclou, els fa fora i van a parar a centres d’educació especial, quan el que hauria de passar és que rebin una resposta adient a les seves necessitats”.

"El sistema educatiu no respon a les necessitats de tots els alumnes, siguin del tipus que siguin”

Josep Maria Jarque - Pedagog

L’escola inclusiva, doncs, la que personalitza, avalua les necessitats i els currículums segons les necessitats amb un pla personalitzat que té en compte la família, “seria l’ideal per a la formació i per a l’entrada posterior al món laboral”.

Si no és així, el que es fa és un itinerari allunyat de la societat, que crea una xarxa de serveis que cada cop aïlla més el col·lectiu. “Vivim en una societat tan competitiva, que ara a 3r de primària ja hem de fer una prova d’avaluació”, continua Jarque. Quan, de fet, el que s’ha d’acceptar, des de la infància, és que cadascú té la seva singularitat, sense etiquetes, i en el supòsit que en calguessin (la síndrome de Down, per exemple), ni així hi hauria un barem estàndard.

Jarque afirma que “l’escola ha de personalitzar la resposta des del cicle infantil, de manera que els infants poden trobar el seu lloc a la societat, perquè no tothom és bo en tot, però sí que ho pot ser en alguna cosa”. En canvi, el grup Did-Àctica assenyala: “La mancança greu del sistema és en l’etapa de preparació per a la vida laboral i adulta dels joves amb alguna discapacitat”. Però també tenen esperança perquè “la nova llei de la FP és una gran oportunitat per solucionar-ho”.