‘Impossible Is nothing’
No hi ha res impossible. Així ho creuen els professors i alumnes de l’Escola Thau Barcelona, que, gràcies a un projecte que porta aquest mateix nom, ens recorden que la millor manera de normalitzar és integrar
La societat és plena de prejudicis, d’idees que ens limiten i ens impedeixen avançar i millorar. Per sort, existeixen institucions i persones que trenquen barreres i neutralitzen judicis de valor sense fonament. Aquest és el cas de l’Escola Thau i dels professors i alumnes que en formen part. Fa sis anys van iniciar el que avui s’ha donat a conèixer com a ' Impossible is nothing': una sèrie d’iniciatives que ens demostren que no hi ha res que sigui impossible, que si volem podem.
Tot va començar quan a Marcos Martínez, professor d’educació física del centre, el van informar que a la seva classe hi havia un nen, Jordi Valle, amb atròfia muscular espinal, una malaltia genètica que l’obliga a anar en cadira de rodes. Davant d’aquesta situació podia fer dues coses: o seguir l’exemple d’altres escoles i mantenir-lo exempt de fer esport o pensar en solucions perquè participés en les mateixes activitats que la resta dels seus alumnes. Ell va optar per la segona. Més difícil, però molt més enriquidora per a alumnes, per a professors i, esclar, per al mateix Jordi.
Va començar amb una proposta molt senzilla: col·locaria un xurro de piscina darrere de la cadira de rodes del Jordi i, en funció de la seva posició i de l’esport que practiquessin, indicaria que el Jordi havia enxampat o placat algú o al revés. Però, a mesura que avançaven els anys, i la confiança en el projecte i la felicitat del Jordi creixien, la complexitat dels invents també va anar creixent: van crear una raqueta que, en comptes de xarxa, portava una tela que li permetia capturar les plomes de bàdminton; una cistella de bàsquet a la seva alçada perquè pogués encistellar; una rampa des d’on llançar pilotes i, potser l’invent més ambiciós, una cadira de rodes perquè els companys del Jordi juguessin amb ell en les mateixes condicions.
NO HI HA LÍMITS
“Vivim en una societat en què la persona amb mobilitat reduïda s’ha d’adaptar a la quotidianitat. Nosaltres vam capgirar la situació. Vam dir: aquesta vegada la quotidianitat s’adaptarà a la persona amb mobilitat reduïda”, explica el Marcos, que recorda que, per materialitzar aquests invents, no va estar sol. L’equip de manteniment del centre, els professors i, el més important, els seus alumnes el van ajudar a fer realitat cadascuna de les idees que sorgien de la seva ment. Van ser ells els que van haver de reaprendre regles de joc de cada esport i les van adaptar a la pista perquè el Jordi en pogués formar part activament. També els que, al costat del Jordi, van dissenyar la cadira de rodes que després utilitzarien per jugar a handbol, a bàsquet o a bàdminton.
VOLER ÉS PODER
Una experiència, la de practicar esport amb la resta dels seus companys, que per al Jordi va suposar un abans i un després. Primer, perquè li va permetre compartir temps i vivències en una assignatura fins a aquell moment reservada a les persones sense dificultats de mobilitat. Segon, perquè va servir perquè els seus companys es posessin en la seva pell i per demostrar una de les premisses que sovint oblidem: la pitjor barrera de totes és la ment.
“Aquesta iniciativa va anar bé per demostrar que si un vol pot. Les activitats es poden modificar per participar-hi tots”, comenta aquest jove de 16 anys, que, malgrat que ara no fa classe d’educació física, continua gaudint dels esports i dels seus companys de tota la vida. Tota una experiència sense barreres.
Un exemple a seguir
Les persones amb mobilitat reduïda són vistes, moltes vegades, com a febles, amb una mica de pena. A l’Escola Thau Barcelona passa tot el contrari: el Jordi és un exemple a seguir. Ho és perquè cada dia ha de superar barreres físiques i mentals que la resta desconeixem i perquè, amb la seva força de voluntat i actitud, demostra que “tots tenim múltiples capacitats i diferents habilitats”. Ho afirma el professor d’educació física del centre, Marcos Martínez. Li dona la raó Lluc Carmona, un amic i company de classe del Jordi, que, com altres alumnes, creu que posar-se en la seva pell li ha servit per aproximar-se a la seva realitat. “T’adones que per al Jordi tot és més difícil. Tot el que tu fas sense pensar, per a ell té una dificultat extra”, reflexiona.