Com han de ser les aules del futur?

Esplugues de LlobregatEl primer que sobta quan s’entra a l’escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat, és que a les aules els infants circulen lliurement a l’hora de fer les activitats que li proposen les docents. Ho fan en un únic espai que comparteixen els alumnes de diversos cursos. Així, a Infantil, els alumnes d’I3, I4 i I5 estan subdividits en quatre grups de 16 alumnes, una ràtio que permet no només una atenció més individualitzada, sinó també atendre molt millor la diversitat coexistent en el si del grup. Passa el mateix als cicles inicial, mitjà i superior de primària, en els quals els alumnes de primer i segon, tercer i quart, i cinquè i sisè, respectivament, treballen junts.

Propostes multinivell

Tal com assenyala Marta Riera, coordinadora del cicle inicial de primària, “cal pensar propostes prou obertes perquè cadascú les abordi des del seu nivell”, cosa que permet que tot l’alumnat, aquells amb més dificultats i aquells amb més facilitat, arribin a assolir els objectius. Riera apunta que acostuma a haver-hi una proposta en què es pot jugar a terra, una altra que precisa l’ús de taula i cadira, “ja que cal adquirir hàbits de treball, de com seure bé, agafar bé el llapis, etc.”, i es van alternant. Els infants, d'aquesta manera, tenen total llibertat per circular pels espais, “també per anar al lavabo i beure aigua, simplement cal que ens avisin, no que demanin permís”. A infantil, al seu torn, la canalla circula per un total de quatre espais educatius: l’ambient de joc simbòlic, el de llum, el de construcció i el de natura. “Allà hi ha una proposta de lletres, una de nombres, una de lectura...”, explica la directora del centre, Sònia Giménez. Allò que sí comparteixen tots els nivells és l’espai destinat a la rotllana que serveix per trobar-se en arribar a escola o després del pati, per esmorzar, per fer assemblees o atendre explicacions grupals.

Aquesta forma d’organitzar els espais –que es va començar a implementar el curs 2016-17 a infantil i ha anat estenent-se com una taca d’oli– responia a una intencionalitat pedagògica. L’objectiu, recorda Giménez, era millorar el benestar de l’alumnat i les metodologies, “la qual cosa implicava transformar l’espai, ja que aquell del qual disposàvem no donava resposta a les accions pedagògiques que volíem que passessin a l’aula”. Sortosament, un gran gruix de docents ja tenien aquesta mirada, la qual cosa, assenyala Giménez, “va ajudar a convèncer aquells altres que, a priori, no ho veien tan clar”.

Procés participatiu

Les famílies dels alumnes també es troben molt en sintonia amb el projecte del centre. Tant, que emprendre la transformació dels espais no va ser cap problema. “Més aviat al contrari”, sosté la directora. Les d’infantil, que havien viscut aquesta manera de treballar i d’estar a l’escola, volien que, quan els fills passessin a primària, això continués. “Això també va ser un punt de força per tirar-ho tot endavant”, assenyala. Un procés en el qual han participat docents, famílies i alumnat, quelcom clau “per fer seu cadascun dels espais remodelats i també per tenir-ne cura”, i per al qual l’escola va confiar en Smart Classroom Project, un grup de recerca interuniversitari sorgit arran de la necessitat de repensar els espais d’aprenentatge per tal d’encabir les noves metodologies educatives i, sobretot, per oferir benestar a tothom que en faci ús.

Les propostes internivell que tenen lloc en el si d’aquests espais no només busquen que l’alumnat assoleixi uns continguts, “sinó posar aquests continguts en pràctica i fer d’ells i elles persones autònomes, que sàpiguen prendre decisions i treballar en equip”, afirma Giménez, que afegeix que “això només serà un èxit si l’alumnat i el professorat estan bé en aquest espai i si l’entorn acompanya”. Es tracta, tot plegat, d’una metodologia “que apodera i ajuda a tenir més èxit tant a aquells alumnes que tenen facilitat com als que tenen més dificultats”, prossegueix la directora del centre.

Evidència científica

Tal com apunta Guillermo Bautista, professor i investigador de psicologia i ciències de l’educació de la UOC i cofundador d’Smart Classroom Project, cal que els espais s’adaptin a les necessitats de docents i alumnat de manera fàcil i ràpida, que permetin el treball grupal i incorporin de manera còmoda el màxim de recursos. En suma, afirma, “que facilitin i acompanyin el canvi metodològic”, la qual cosa, a parer seu, “també vol dir considerar que els espais d’aprenentatge no són només les aules, són els passadissos, el pati, la biblioteca, el menjador, l’entrada del centre...”. Que l’arrel de tot sigui l’evidència científica, en paraules de l’Anna Escofet, professora de la Facultat d’Educació de la UB i cofundadora d'Smart Classsroom Project, serveix per demostrar que la necessitat de modificar aquests espais “no és una moda ni tampoc es fa perquè així el centre pugui quedar millor”. Destaca que els canvis s’han de basar “en les necessitats de la comunitat educativa de cada centre i en els coneixements fonamentats en la recerca desenvolupada internacionalment des de fa ja uns anys”. Una recerca que, tal com recull Bautista, revela que “els factors ambientals que configuren l’espai escolar, com la llum, la temperatura, l’acústica, la ventilació, les textures, els colors i les formes, la connexió visual amb l’exterior, etc. afecten els processos cognitius vinculats amb l’aprenentatge”.

Des d’Smart Classroom Project són conscients que “no hi ha una solució universal per a tots els espais ni tots els centres”, cosa que s’ha fet palesa en la trentena de treballs duts a institucions educatives de diferents nivells, des d’escoles d’infantil i primària fins a universitats, així com en el disseny d’una aula de ràdio i televisió en una escola d’alta complexitat i d’un HUB de recerca d’una universitat.

Cooperació i autonomia

“Cal plantejar-se quin tipus de dinàmiques es volen implementar a l’escola i, després, transformar els espais”, diu Alba Barranco, especialista de llengua estrangera d’anglès i representant de cicle mitjà. La també coordinadora digital del centre apunta que les taules “no es necessiten tot el dia”, per la qual cosa, en tenir rodes, poden moure’s i apartar-se, “fent que l’espai sigui més flexible i s’adapti millor a allò que s’està fent en cada moment”. El covid va obligar els alumnes de primària a treballar en grups reduïts multinivell, tal com ja feien a infantil. En reprendre la normalitat, el curs passat, es va preguntar a les famílies com creien que funcionaven aquestes comunitats, i la resposta va fer palesa la seva satisfacció. “Van valorar positivament que els grups es barregessin perquè així podien trencar-se determinades dinàmiques que es creen en el si dels grups-classe”, afirma Barranco, per a qui treballar amb grups d’aprenentatge de 17 alumnes “és una meravella”. Que convisquin infants de dos nivells fa que els alumnes cooperin entre ells: "Un any tu tens el rol del petit d’aquell cicle i l’any següent, ja tens les dinàmiques molt integrades i pots ajudar i acompanyar els petits”.

La Marta Riera, al seu torn, explica com ha viscut de primera mà l’evolució. “Ara és molt més relaxat i les criatures no necessiten contenció, s'autoregulen molt bé.” Tot flueix perquè les propostes educatives ja els permeten moure’s a l’aula, una dinàmica que també ha comportat “que la figura del mestre hagi passat de dirigir a acompanyar”, destaca. La part positiva de tot això, prossegueix Riera, és que la canalla treballa “sense la necessitat d’una figura adulta que els marca tota l’estona allò que han de fer”, per la qual cosa “ja saben que quan acaben una tasca, poden ajudar un company, anar a l’espai de contes, deixar un missatge, etc.”