Aprendre i ensenyar allà on la vida té una altra mesura

La Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, aprovada pel Parlament Europeu l’any 1986, recull el dret “a continuar estudiant durant l’estada a l’hospital i a disposar del material didàctic necessari que aporti la seva escola, sobretot si l’hospitalització és llarga”. I també que “l’estudi no ha de perjudicar el benestar del nen o de la nena ni obstaculitzar el seu tractament mèdic”. A Catalunya hi ha vuit centres sanitaris amb aules hospitalàries, que depenen del departament d’Educació. Són espais dins dels mateixos recintes que afavoreixen la possibilitat d’aprendre, comunicar-se, compartir i conviure durant les estades dels infants mentre reben cures per a processos aguts que impliquen un temps curt d’hospitalització, tractaments de llarga durada per malalties greus com el càncer o mentre es recuperen d’altres situacions, com les derivades d’un accident, per exemple. L’objectiu d’aquesta atenció és fomentar el desenvolupament integral i donar continuïtat al procés d’aprenentatge perquè l’infant pugui tornar a l’escola amb un nivell curricular similar al dels seus companys quan hagi rebut l’alta.

Com a l’Escola per a Infants de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, n’hi ha que només compten amb un mestre. En d’altres, com l’Escola La Magnòlia de Sant Joan de Déu o l’aula hospitalària de la Vall d’Hebron, n’hi ha quatre.

La Maria Urmeneta ha sigut durant 28 anys mestra de l’Escola d’Infants de l’Hospital de Sant Pau. Hi va anar per informar-se de com podia fer un voluntariat per jugar amb els infants en tractament, però, sent mestra, li van demanar si podia fer classes a alguns nens que portaven molt de temps ingressats. “En comptes de jugar, vaig començar a ensenyar”. Va coincidir que Pediatria s’estava plantejant introduir l’atenció educativa i, després de signar un conveni entre el departament d’Educació i l’hospital, es va acabar muntant l’Escola. “Aquí, després de tants anys, he vist morir molts alumnes. La majoria es curen! Però són molts anys, i alguns no”. La trajectòria de la Maria com a mestra d’hospital l’ha portat a escriure articles i a fer conferències a les universitats de formació de mestres per explicar-los aquest vessant de l’educació, “perquè és com un món a part, que no existeix, ningú explica als mestres que també tindran alumnes amb alguna patologia”.

Quines són les funcions d’un mestre d’hospital?

• Atendre les necessitats educatives dels infants i els adolescents per donar continuïtat al seu procés educatiu en col·laboració amb l’alumne i les famílies.
• Col·laborar amb els docents del centre educatiu d’origen per donar continuïtat, sempre que sigui possible, al mateix pla de treball i vetllar conjuntament per l’aprenentatge de l’infant, la comunicació amb els seus companys i la seva reincorporació al centre.
• Aprofitar les possibilitats de l’entorn sanitari i la situació d’ingrés hospitalari per incidir i treballar en temes d’educació per a la salut.
• Col·laborar amb la resta de serveis de l’hospital per a una millor i més completa atenció a l’infant.
• Donar un caràcter positiu i un contingut formatiu als temps lliures durant l’estada a l’hospital.

Una carrera a l’ensenyament des d’un hospital dona per explicar històries de vida molt diferents de les d’una escola convencional. Urmeneta hi ha conviscut al llarg de tots aquests anys. “He conegut mestres a qui els trencava el cor saber que tenien un alumne tan malalt”. També ha compartit la por i la tristesa d’infants que se sentien oblidats i la joia d’altres que se sentien part d’un grup, acompanyats en aquest procés. Una de les primeres activitats que fan els petits pacients hospitalitzats és una carta als seus companys de classe per explicar-los on són, per “afavorir el contacte i evitar que es quedin despenjats”.

RUTINA A MIDA DE CADASCÚ

“Aquí, l’escola ve a tu”, explica Aurora Fernández Estruch als infants hospitalitzats del Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Amb l’experiència que dona una carrera de mestra de més de trenta anys i havent-se especialitzat en educació especial i pedagogia terapèutica, és una de les dues mestres de l’hospital i aquest serà el seu 19è curs a l’aula hospitalària, que aquest any celebra els trenta anys. “Aquí, com a mestra, entens que el dret a l’educació va en segon terme, perquè la prioritat és la salut”, explica. Al Taulí, l’escola té molta presència dins la planta de pediatria i les mestres són una peça important. Quan un infant ingressa a l’hospital, la feina de la mestra és proposar treballar tal com ho faria a l’escola, seguint el pla individualitzat elaborat pel centre de referència de l’alumne i en coordinació amb el seu tutor i la resta del claustre i, fins i tot, els companys d’escola. I per als pacients que experimenten seqüeles que poden ser greus, les mestres d’hospital són “la connexió amb l’entorn previ” i fan “aquest camí amb els infants i les famílies”, explica Fernández Estruch.

D’on venen les aules hospitalàries?

L’escolarització als hospitals es va començar a França, durant la Primera Guerra Mundial. A Catalunya, la més antiga és la de Sant Joan de Déu, que va ser reconeguda l’any 1967 pel ministeri d’Educació i Ciència. Abans, però, es té constància que els germans de l’Orde Hospitalari ja feien classes de música i, al llarg del segle XX, la tasca pedagògica s’havia fet de manera altruista. A Catalunya hi ha vuit hospitals amb aules hospitalàries: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital Clínic, l’Hospital Germans Trias i Pujol, l’Hospital Sant Joan de Déu (ALTHAIA), la Corporació Sanitària Parc Taulí, l’Hospital Universitari Josep Trueta i l’Hospital Arnau de Vilanova.

A l’hospital no hi ha les rutines d’una escola i sempre depèn de com es trobi cada nen. Les classes, que es fan a les habitacions d’una manera individualitzada, a l’aula hospitalària o, fins i tot, a la unitat de cures intensives, s’adapten. I un dels aspectes clau d’aquesta relació del mestre d’hospital és la coordinació amb l’escola, de la qual l’infant malalt segueix sent alumne. Els alumnes solen fer els mateixos exàmens que els seus companys de classe i el mestre de l’hospital és el responsable de l’avaluació contínua amb els treballs que fa i els exàmens. Aquesta flexibilitat també es dona en les condicions en què els mestres d’hospital fan la seva feina: “Aquí sempre hi ha un risc vital i es dona un valor diferent a la vida”, diu Urmeneta. I és que la seva feina és mirar-se “el nen no des de la malaltia, que és el que marca els tempos, les intervencions i les reaccions anímiques, sinó des de l’acompanyament”, diu l’Aurora.

“LA MESTRA ERA AIRE PUR”

Quan la Sira tenia dos anys i mig va rebre un trasplantament de medul·la a l’Hospital de Sant Pau. Als quatre, va rebre un nou trasplantament. Albert Piñol, el seu pare, recorda el suport de la mestra de l’hospital. “Era un nou món d’oportunitats. Entrava i era pura energia, pura vitalitat. Ens feia estar molt tranquils, i després ja van venir els números, les lletres, els colors”. I és que fer de mestre és sobretot acompanyar l’infant hospitalitzat i la seva família, amb l’horitzó fixat en la seva recuperació.