“Els que es dediquen a l’ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt”

BarcelonaQuan la professora de filosofia de l’educació de la Universitat Ramon Llull (URL), Anna Pagès, va anunciar a casa que volia estudiar pedagogia, el seu avi matern li va dir que anirien a veure algú. En un pis de l’Eixample, els va rebre Angeleta Ferrer Sensat, professora de l’institut escola republicà del Parc de la Ciutadella. La trobada va ser “xerinola total” entre l’avi i la pedagoga, recorda Pagès. “Quan érem a la porta, ja marxant, em va dir: «Si vols dedicar-te a l’educació, has de tenir molta cultura i una gran curiositat intel·lectual»”. Pagès ho recordava aquest dijous davant mig centenar de persones –entre les quals, educadors angoixats– a la tercera sessió del cicle Diàlegs de Pedralbes que organitzen l’Ajuntament de Barcelona i el monestir amb la col·laboració de l’ARA i la presentació d’Antoni Bassas.

El provocador títol, Nen, calla! L’autoritat a l’escola!, ha servit de punt de partida per abordar el grau de permeabilitat de l’educació en una societat hostil. “És un lloc on els mestres ensenyen lliçons en un entorn protegit. És una mena de camp de proves on es poden experimentar coses bones que, d’adults, podran aplicar a la societat i, així, fer un món millor”, segons la ponent. El nivell d’aïllament ideal, però, és discutible: “Hannah Arendt tenia molt clar que l’escola havia de ser un lloc on les criatures poguessin experimentar pau, solidaritat, cooperació, perquè així, quan fossin adults, traslladessin aquesta experiència a la societat. John Dewey, però, no hi estava d’acord: l’escola ha de preparar per a la vida, però també ha de ser la vida mateixa. Ha d’haver-hi conflictes”, ha apuntat Pagès. Però compartien un convenciment: l’escola ha d’anticipar l’ambient d’una “societat demòcrata” per traspassar-lo al món exterior, voluntat pròpia de “l’optimisme fundacional dels pedagogs”.

Parlar menys

En aquest entorn relativament segur, el paper de l’educador ha de ser, sobretot, preguntar i escoltar molt i parlar menys. Tornar als orígens, al principi de la civilització occidental: “El pedagog, a l’Antiga Grècia –ha recordat– era l’esclau de la família que acompanyava els nens a l’escola. No era una cangur que corria pel carrer: l’esclau hi parlava. No era lliure, però no era ximple: sabia moltes coses, era el ChatGPT de l’època”, ha bromejat. Sabia més, ha afegit, que tots els membres de la família junts, fins i tot que els ciutadans de ple dret. L’educadora d’educadors ha reivindicat els mestres dels grups escolars de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana i s'ha mostrat partidària de tenir uns mestres que preguntin i escoltin, tal com els va definir Rousseau: “El mestre ha de tenir una conversa senzilla amb els infants. Parlar al nen de manera normal, fer-li moltes preguntes i interactuar-hi d’una forma socràtica. Si parlem massa als nens, no parlaran mai. No han de ser observadors sinó conversar-hi”.

Pagès ha confessat que està preocupada pel que considera una preponderància excessiva de la metodologia i per la invasió dels adults del món dels infants: “L’adult ha d’estar en un lloc diferent del del nen, ha de respectar el món del nen, no colonitzar-lo ni irrompre-hi”. I ha afirmat taxativament: “L’educació de les emocions és una cosa nociva. El problema de les emocions el tenen els adults, no els nens”.

L'autoritat dels mestres

Alhora ha reivindicat l’autoritat de mestres com Angeleta Ferrer. “No havien de fer res perquè els infants els escoltessin. Els reconeixien com a interlocutors que respectaven. L’autoritari és el que reprimeix perquè no té altra manera de fer-se valer”. I ha fet una crida al retorn als coneixements: “Avui tothom parla d’aprendre i ningú d’ensenyar. Ja està bé que aprenguem, però qui ensenya? Els nens han estat feliços, però què els heu ensenyat?”. I va fer una última reflexió sobre els continguts: “Els que es dediquen a l’ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt”, ha reclamat, fidel a aquella valuosa ensenyança de l’Angeleta en un replà de l’Eixample.