Combatre el racisme a les aules

A finals del 2021 el Govern va presentar la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei contra el racisme, una llei que vol erradicar la desigualtat, la discriminació i la violència etnoracial que afecten les persones racialitzades o migrants a Catalunya. Una llei necessària si tenim en compte l'últim informe anual de SOS Racisme, del 2020, (In)Visibles. L'estat del racisme a Catalunya, que conclou que han augmentat el racisme en els diferents àmbits de la societat i el percentatge de situacions no denunciades, a la qual cosa se suma l’excepcionalitat del confinament, que ha dificultat la capacitat d’actuació i que ha generat més impunitat. A més, els informes d’organismes internacionals de drets humans denuncien que l’auge de la ideologia d’extrema dreta a la Unió Europea contribueix a l’increment dels discursos i els delictes d’odi per motius racistes.

Fins a quin punt l’educació pot ajudar a combatre el racisme? Des de SOS Racisme asseguren que l’educació és una peça clau per aconseguir que l’escola sigui un espai segur i còmode en què tothom se senti a gust: “L’escola és un espai important on es va forjant la identitat d’infants i joves, on viuen un munt d’experiències i on sovint es viuen per primera vegada experiències racistes”, apunta l’activista i formador de SOS Racisme Marcel Alcántara. 

Un fenomen complex

“Sempre veiem imatges d’ells arribant en pasteres, però no tenim ni idea de la vida que els espera. Només coneixem la migració que es reprodueix als mitjans de comunicació, tot i ser un fenomen molt més complex del que ens mostren”, explica Marta Pons (23). Guillem Castelló (23) i ella formaven part de l’Agrupament Escolta i Guia Rudyard Kipling de Barcelona el 2016, era el seu últim any com a escoltes i tenien ganes de tirar endavant un projecte sobre les persones migrants quan són al nostre país. Van decidir recopilar informació per entendre la realitat dels immigrants, i fruit d’aquesta recerca va néixer Fronteres Invisibles, un projecte per comprendre el fenomen de les migracions i lluitar contra el racisme a través d’un joc de taula que exposa la realitat de les persones migrants a espais educatius com escoles, biblioteques, centres cívics o esplais. “El joc, que recorda al Monopoli, és l’excusa, un instrument que ens ajuda a mostrar i entendre la seva realitat”, comenta en Guillem.

Passats uns mesos, i després d’haver dut a terme el projecte amb infants i adolescents, trobaven que necessitaven crear noves dinàmiques i instruments. En Guillem explica que, a més del joc de taula, han creat el mateix joc en format gegant, el conte L’òliba Oliva i un escape room perquè els participants explorin la situació de les persones migrades quan es troben aquí: “Tot plegat ens permet arribar a un públic més divers. I també dinamitzem alguns tallers acompanyats de Diomcoop, la cooperativa formada per antics manters que dona resposta a les necessitats d’inclusió social i laboral de persones immigrants en situació de vulnerabilitat”. En principi la cooperativa no es dedica a la sensibilització, sobretot perquè no havia trobat la manera de fer-ho, però de la mà de Fronteres Invisibles se li ha obert una porta que li permet aportar els seus coneixements i la seva perspectiva, “que ajuda a entendre millor la seva realitat”, apunta la Marta. 

El poder de l'educació

I com reaccionen infants i joves als seus tallers? Expliquen que sempre es troben amb un públic obert al diàleg i disposat a debatre sobre allò que proposen. “Això sí, quan visitem la primària ens trobem uns infants amb una voluntat i una creativitat extraordinàries, que sovint no tenen unes idees tan consolidades de les coses; primer se sorprenen de la realitat dels migrants i després solen tenir una actitud constructiva aportant idees per canviar la realitat”, explica en Guillem. “Hi ha una gran diferència entre els centres que treballen la diversitat de forma integral i els que només ho fan puntualment. Els joves de centres que eduquen des de la interculturalitat posant èmfasi en la diversitat són molt més receptius”, explica Bianca Galusca, tècnica d’igualtat de tracte i no discriminació a la Fundació Secretariat Gitano.

A la Fundació treballen, entre altres qüestions, la sensibilització en temes de racisme i discriminació als instituts que sol·liciten els seus tallers: “Tot i que els centres on hi ha pocs migrants no sol ser un tema que es tracti, crec que és clau treballar-ho des de l’adolescència independentment de si tenen diversitat a l’escola”. Galusca assegura que el problema és que després surten al món real i es troben amb una manca considerable d’informació sobre diversitat. “No podem oblidar que sobretot Catalunya és superdiversa”. Als tallers fan una part de memòria històrica –d’on venen els gitanos, el que va suposar la repressió i la violència, els crims contra la població gitana o per què encara pateixen moltes desigualtats– i sensibilitzen sobre les desigualtats que encara ara pateix la població gitana. “També treballem com es formen els estereotips i els prejudicis, que siguin conscients de fins a quin punt els seus pensaments provenen del que han sentit als mitjans de comunicació i no són fruit d’experiències pròpies”, explica.

Fa 14 anys que la Bianca (28), mestissa migrant de Romania, va arribar a Catalunya. Reconeix que ella no va patir racisme ni a l’institut ni a la universitat, on va estudiar antropologia social i cultural. “Llavors no hi havia gaire immigració i el meu físic no respon a l’estereotip que t’imagines d’una gitana, potser això va ajudar a fer que tingués una bona rebuda”, comenta. Tot i això, creu que alguns comentaris que li feien i podien considerar-se racistes no tenien mala fe i es devien més a la ignorància o al desconeixement. Encara que el seu institut era poc conflictiu, sí que tenia companys de l’aula d’acollida que patien racisme, encara que el professorat feia tot el possible per resoldre-ho. 

Normes consensuades

La comunitat d’aprenentatge Mare de Déu de Montserrat de Terrassa treballa la convivència amb el model dialògic de prevenció i resolució de conflictes. La Marina Mateu, directora del centre, que compta amb el 98% de l’alumnat immigrant, explica que aquesta eina de diàleg és una norma consensuada entre tota la comunitat –alumnat, professorat, famílies i barri– creada perquè es compleixi. “Es crea una norma quan es determina que hi ha un conflicte que cal resoldre. La vam crear el 2015: fins llavors havíem tingut problemes de convivència com insults pel color de la pell o els menjars diferents que duien per esmorzar”, recorda la directora.

Treballen la norma a les tutories a partir del conte El club dels valents (Ed. Cruïlla), deixant clar que els valents es posicionen contra les injustícies i el racisme i al costat de la víctima. Quan s’aconsegueixen els objectius es decideix en assemblea si continuen amb la norma, i, a banda, cada 4 o 5 anys tornen a consensuar-la amb l’alumnat nou que arriba a l’escola. Ja fa un temps que han aconseguit l’objectiu de respectar els companys i totes les persones de la comunitat, de no agredir cap persona ni físicament ni oralment, de no obligar ningú a fer una cosa que no desitja, i de no discriminar per diferència de religió, color de pell o menjar, però la pandèmia els ha obligat a ajornar l’assemblea.