La cal·ligrafia a debat

Llegir i escriure no és bufar i fer ampolles. Té lloc a l’hemisferi esquerre del cervell i també a la zona encarregada de les funcions cognitives superiors, l’escorça cerebral, que, curiosament, en la història de l’evolució humana és la que es va desenvolupar més tardanament, recorda el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats. Des que la criatura és petita en comença a aprendre. Com? Amb el reconeixement dels sons, que més endavant relacionarà amb unes grafies. “L’aprenentatge formal de l’escriptura a l’escola activarà noves connexions neuronals, i serà quan es posarà en marxa el sistema sensomotor, amb la participació de la mà”, afirma Prats.

Així, “l’aprenentatge de la lectoescriptura és un dels més complexos que arriben a fer els humans al llarg de la seva vida, perquè implica processos cognitius, habilitats motrius i mecanismes sensorials, en un tot que combina una base biològica amb referents culturals”, resumeix el professor Enric Prats.

I, malgrat la complexitat, a Catalunya, als 6 anys (1r de primària), ja es demana a les criatures un nivell considerable de comprensió lectora i d’escriptura. “No hi ha cap llei que digui que han de saber llegir abans dels 6 anys. Hi ha molts infants que a aquesta edat encara no estan prou madurs per a tot el que demana aquest aprenentatge”, afirma la pedagoga, professora de música, logopeda i professora de la UB Núria Bonet.

Per tot plegat, Bonet sosté que el que cal realment és “dedicar més temps a jugar molt amb les paraules, amb els sons, a distingir un mot llarg d’un de curt, a buscar mots que comencin igual o acabin de la mateixa manera... Cal deixar que els nens ens expliquin les coses, cal cantar i jugar amb els ritmes de les paraules, i descobrir que hi ha sorolls i sons, i contar-los contes, i explicar històries”.

Si es fes així, passaria com a la tan referenciada Finlàndia, on la canalla entra a l’escola als 7 anys i als 9 anys ja són els primers en comprensió lectora. Justament ha sigut Finlàndia el país que ha sacsejat la teoria de com ensenyar a llegir i a escriure amb el projecte de promoure’n l’aprenentatge amb el teclat d’un ordinador o una tauleta. “Si els humans deixem d’aprendre a escriure a mà, la implicació de l’hemisferi esquerre pot cedir espai a altres funcions, que potser ara estan inhibides o són desconegudes”, apunta el professor Prats.

PRIMER, MOTIVACIÓ

PRIMER, MOTIVACIÓA l’escola Projecte, a l’avinguda Tibidabo de Barcelona, la pedagoga Carlota Bujons explica que des que les criatures entren a P-3 treballen l’orientació espacial, la discriminació de formes i sobretot sobretot la motivació, perquè només si la canalla hi sent interès aprendrà a escriure i llegir.

Per promoure el més bàsic (llegiu-hi la motivació), els professors els llegeixen en veu alta contes i notícies dels diaris, i alhora els fan experimentar amb les lletres a través de mil i un jocs, com ara el de fer-los treballar amb lletres físiques, que agafaran amb les mans. “La idea és connectar la lectura amb la vida real”, diu Bujons.

I, per a la vida real, és important que els infants sàpiguen desxifrar missatges. Per això els seus aprenentatges passen per activitats diverses, com llegir els rètols dels carrers, intentar posar paraules a les imatges de les vinyetes d’uns còmics, o distingir, pel format, un poema d’una notícia o d’un conte. “És com intentem fer-los crear expectatives, perquè vulguin llegir i escriure”.

Sobre el projecte de Finlàndia, Bujons opina que la seva experiència li ha permès veure que, malgrat que es comença per la lletra lligada, a segon de primària totes les criatures saben llegir tot tipus de textos i sense complicacions. “Si comencem a descartar els coneixements que s’han d’ensenyar a l’escola partint de si són ensenyaments que serveixen o no, no anem bé”. I encara menys quan després socialment es diu que la canalla té mala cal·ligrafia. “Si fa mala lletra és probablement perquè s’hi dedica poc temps, perquè ara hi ha moltes més matèries al currículum escolar a les quals s’ha de dedicar més hores”.

NO NOMÉS PER ESCRIURE

NO NOMÉS PER ESCRIURE

Per la seva banda, Montserrat Fons i Esteve, mestra i doctora en filosofia i ciències de l’educació, i professora del departament de didàctica de la llengua i la literatura de la UB, afirma que a la universitat ensenyen als futurs mestres a entendre que cada infant aprèn a llegir i a escriure d’una manera única, malgrat que hi ha un patró universal per a les llengües alfabètiques. “Els ensenyem que aprendre a llegir i a escriure està vinculat a les experiències dels infants de comunicar-se i de situar-se davant de la vida”.

Fons, que és autora del llibre Llegir i escriure per viure (La Galera), sosté que a Catalunya es vetlla per la cal·ligrafia, que és el que Finlàndia vol deixar de promoure per ensenyar a aprendre a escriure mitjançant teclats. “Els mestres ensenyen el domini de la mà i del gest gràfic a través d’activitats artístiques com ara fer fang, retallar, enfilar, pintar, etc., però no creiem que s’hagi de fer repetint les lletres, perquè això fa confondre escriure amb fer bona lletra”. De fet, diu, “tenir un bon domini de la mà és necessari per cuinar, per vestir-se, per acariciar i també (però no només) per escriure”, així que la cal·ligrafia vindria a ser necessària per a totes les altres activitats de la vida.

La professora sosté que l’ús del teclat no hauria de ser necessari fins que l’infant no conegui l’escriptura i entengui el funcionament del codi. Mai abans. Un cop ho té assolit, llavors l’ús del teclat, juntament amb la lletra manuscrita minúscula, s’aprendran alhora, sobretot perquè “els pals ascendents i descendents de la lletra manuscrita sempre facilitaran la lectura de tots els tipus de lletres”. És més, només quan la mà ha estat treballada, per dir-ho d’alguna manera, és quan l’aprenentatge no necessitarà gaires hores més de dedicació, perquè arribarà sol.

A l’hora de repensar el procés d’ensenyar a llegir i a escriure, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional de la UB, creu que caldria canviar el mètode tradicional (sons i grafies) pel global-analític, perquè llegir frases amb sentit és més motivador que llegir lletres o síl·labes sense sentit: ma, me, mi, mo, mu. “Però cal dir que més de cinquanta anys de recerca no han aconseguit demostrar la superioritat d’un mètode sobre l’altre. Aixo és perquè és més important la implicació dels mestres que el mètode. La capacitat motivadora del professorat és més important que el mètode”.

Per a la criatura, la motivació, com afirmava la pedagoga de l’escola Projecte, Carlota Bujons, és bàsica, coincideix Bisquerra. “El coneixement dels interessos de l’alumnat és el pas previ a l’ensenyament. Un estudiant motivat pot aprendre el que es proposi. Si no hi ha motivació, no hi ha atenció ni aprenentatge. Per això és important desenvolupar l’enllaç entre motivació, atenció i escolta”.

Finalment, la professora honorífica Ana Teberosky conclou que el discurs promogut per Finlàndia “no té cap mena d’importància”, perquè el que és essencial de debò és que les criatures sentin la motivació de llegir cada dia de l’any. “I per aconseguir-ho, tots els recursos són útils, els digitals inclosos”.

Els pares i els mestres són claus per fomentar la lectura, llegint en veu alta, fent lectures teatralitzades, el que sigui. “I si aels nens se senten atrets pels codis escrits, voldran llegir-los i escriure’n”. O al revés, perquè “sovint els nens primer escriuen i després llegeixen”.

Teberosky compara aprendre a llegir i a escriure amb anar amb bicicleta. “Regalem una bici a la criatura perquè n’aprengui o l’hi regalem quan ja en sap?” Doncs, habitualment, se’ls donen els llibres abans que sàpiguen llegir-los perquè la família i l’escola són le lectorse al principi i després ho seran els nens.