Avui a la pàgina d'aquí a la dreta hi apareix una senyora que s'assembla molt a mi. No du ulleres de 3D i no fa broma. O no gaire. És l' alter ego que deixo pasturar per aquests mons de Déu. No té gaire glamur i explica la vida sense tanta gràcia, però en una cosa ens assemblem: ens agrada la imperfecció.
Lectura miserable
Estic molt ben acompanyada en aquesta doble pàgina. La columna del Gavaldà em fa petar de riure i m'emociona, perquè, entre altres coincidències, crec que el seu ja no tan petit menor d'edat a càrrec (MEC) té la mateixa edat que el meu ja no tan petit MEC. Gairebé puc afirmar-ho perquè jo també estic atrapada en l'assaig, gravació i concert de l'àlbum Les punyeteres taules de multiplicar. Lluís, si tens algun truc per a la remaleïda taula del 8 et prego, et suplico, que me'l transmetis.
I després hi ha les entrevistes de l'Orteu. La gent explica com és això de criar i pasturar MECs amb una profundidat que em deixa esmaperduda. Bé, no, em torna verda d'enveja. La meva, ho confesso, és una lectura miserable. Veig algú interessant i penso: "Sisplau, sisplau, una engruna de porqueria domèstica, per caritat". I m'ha semblat detectar que aquestes molles de fal·libilitat estan més presents en els progenitors senyors. Ells confessen més obertament que estan superats, perduts i desorientats. Elles també, però d'una altra manera. I crec que no és perquè se sentin més estupendes, sinó perquè accepten amb més alegria el pa que s'hi dóna i a les entrevistes, les molt punyeteres, ho expliquen amb un encant digne d'Audrey Hepburn. O potser perquè els costa més admetre que el GPS s'ha quedat sense bateria.
Reacció A i B
Com que la meva reputació està basada en l'explicació impúdica de les meves calamitats, no em dol dir-vos que, de fet, després de llegir les entrevistes reacciono de la forma A o B o la C. La A és d'alleujament o d'alegria. Descobrir que aquella actriu que surt a totes les sèries sense despentinar-se és de les que té la casa feta un femer m'entusiasma. Que aquell modern que domina el nom dels grups de música més impronunciables admeti que ha estat a punt de perdre la salut mental més d'un cop m'hi agermana. Igual que amb aquell altre intel·lectualment brillant que explica que els seus MEC s'atonyinen dia sí dia també.
La reacció B és de bomba de neutrons. La que explota dins meu quan llegeixo que hi ha MECs que mengen sushi sense transformar-se en Hulk, que caminen per la muntanya sense amenaçar de mort misteriosa els seus progenitors, que hi ha cases on no veuen la tele i encara no han demanat hora al psicòleg, que són propers i empàtics fins i tot a les quatre de la matinada... L'explosió, però, al final resulta una llufa, perquè ja sé que en realitat el que fan és com aquell que té al Facebook durant tot l'any la foto de quan està més ensenyable, feta en plenes vacances d'estiu. O sigui, que és veritat, però potser també hi ha coses lletges amagades sota la catifa.
Però després hi ha la reacció C. La que em fa exclamar "Caram!", perquè allò que et transmeten és de debò, profund, senzill i cert. L'Orteu és un tipus llest i per sort aconsegueix més entrevistes tipus A i C. Jo espero que la senyora del costat estigui a l'altura dels anteriors entrevistats i si no és així perdoneu-la, que aquell dia tenia una presentació d'un llibre que ha escrit, i estava nerviosa.
