Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Com entenen la publicitat?

Ja estem en plena campanya de publicitat per a la canalla, tot i que, de fet, podríem dir que la campanya dedicada al públic infantil dura tot l’any. Malgrat que sempre hi ha el debat de si han de sortir les criatures als anuncis sembla que, en el nostre entorn, aquesta és una batalla perduda i, per tant, tenim models de canalla que juga segons l’objecte o joguina.

Quina és la idea de fons? Està clar que varia segons des de quina perspectiva es mira i no només des de la idea que ja tenim. La perspectiva empresarial i publicista és potenciar les vendes. Des de l’educativa és mirar la influència dels models que es donen i a què juga la canalla i què se’ls ofereix, ja sigui per vestir, menjar o jugar. El primer que cal valorar és la influència que té la imatge d’allò que veiem i que ens fa creure que si ho consumim podrem ser com la persona que es veu a la publicitat. No ens venen només el producte sinó la imatge de qui el consumeix i ens fa la proposta. “Jo vull ser com ella!”

Abans de mirar les joguines i la publicitat que la promociona cal veure la influència dels objectes que potencien el tipus de joc. Jugar és una necessitat per a tothom, com a activitat de lleure, diversió i adquisició de possibles habilitats. Durant la infància té un valor més transcendental, ja que permet a les criatures imitar les persones adultes i fer un entrenament del que poden ser de grans. És a dir, jugant poden tenir el rol que els permeti fer simulacions: jugar a pares i mares, mestres, metges... Per tant, va més enllà del fet de jugar, i les joguines ho determinen.

Per això té tanta importància la publicitat, que va donant imatges de com cal ser i què cal fer en aquests jocs, i no sempre, o poques vegades, aquesta imatge coincideix amb la realitat possible i desitjable. Que les nenes des de ben petites rebin, de manera tan contundent, imatges de com han de ser; que els nens rebin tantes imatges de jocs de risc, aventura, ús d’objectes de lluita, realment té influència i condiciona el seu joc. No ens ha de sobtar, per tant, que després, a les escoles, es reprodueixi aquesta imatge i se’ns digui que les nenes són més callades i complicades i que els nens són més moguts i arriscats. O que de més grans veiem més nois morts en accident o noies patint anorèxia. Són massa anys d’haver rebut l’impacte de determinades imatges.