En els últims anys, l’ecografia del sòl pelvià ha aportat molt de coneixement sobre per què s’originen les diferents patologies de la zona, quins són els factors de risc que s’hi associen i com podem tractar-les. Per a Jordi Cassadó, “la història clínica i l’exploració de la dona ja ens donen molta informació, però l’ecografia aporta el coneixement del que no veiem i que només sospitem”. Per tant, objectivar les lesions a través de la imatge “ens permet decidir amb més precisió diagnòstica quin és el millor tractament”. Aquesta prova només es realitza en l’àmbit d’unitats especialitzades en patologia del sòl pelvià, com la que hi ha des de fa més de dues dècades al servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Universitari Mútua Terrassa, centre que des de fa nou anys també imparteix un curs sobre ecografia morfològica i funcional al qual han acudit més de mig miler de professionals. Una tasca que busca, segons Cassadó, “acostar una tècnica no invasiva com és l’ecografia, que permet millorar la precisió diagnòstica de la patologia del sòl pelvià i l’interès per la qual no només ha crescut entre els ginecòlegs, sinó també entre rehabilitadors, uròlegs, llevadores i fisioterapeutes”.
La valoració del sòl pelvià de la dona, cabdal
Fent una prevenció adequada és possible preservar l’estat idoni d’aquesta part del cos especialment vulnerable durant l’embaràs i el part
El sòl pelvià abasta un conjunt de músculs i lligaments antigravitatoris ubicats a la base de la pelvis. Tot i que a les consultes de ginecologia cada vegada se’n sent parlar més, fins ara era un dels grans oblidats. De fet, fins que el seu debilitament no provocava algun símptoma que comprometia clarament la qualitat de vida de la dona, aquesta ni tan sols es plantejava treure el tema al ginecòleg. I és que, tot i que la prevalença sigui alta, Jordi Cassadó, coordinador assistencial del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Universitari Mútua Terrassa, diu que “encara es fa difícil saber-la amb exactitud perquè moltes dones no consulten per vergonya o perquè ho acaben vivint com a cosa inherent al fet d’haver gestat, perquè a la seva mare o a la seva àvia ja els passava”.
La patologia del sòl pelvià inclou disfuncions que afecten la qualitat de vida de la dona, com ara la incontinència urinària o fecal –de femta o gasos– o el prolapse genital o rectal, amb descens d’òrgans com la bufeta i l’úter a través de la vagina o les parets rectals a través de l'anus cap a l’exterior. També poden aparèixer disfuncions sexuals i dolor pelvià crònic. Les més freqüents, aclareix Lluís Amat, ginecòleg responsable de la unitat de sòl pelvià de l’Hospital Sant Joan de Déu, “són la incontinència urinària, que arriben a patir un 50% de les dones després de la menopausa, i el prolapse”. La incontinència rectal en determinades etapes pot oscil·lar “entre el 5% i el 10%”.
Factors de risc
Hi ha factors que predisposen la dona a patir alguna patologia del sòl pelvià. Tal com apunta Amat, “d’una banda hi hauria la genètica pròpia de la dona en dones les mares i àvies de les quals ja patien alguna disfunció, fet que està relacionat amb les alteracions del col·lagen, una de les proteïnes que formen part dels teixits, inclòs el sòl pelvià”. El també professor associat de la UB destaca que també hi ha factors de risc relacionats “amb el nostre estil de vida actual, com l’obesitat o el restrenyiment, o hàbits com el tabaquisme, causa al seu torn de bronquitis i cops de tos que impacten en la pelvis i acaben provocant incontinència o prolapse”.
Tot i això, els moments més crítics continuen sent l’embaràs, quan el sòl pelvià es ressent de la pressió que el creixement de l’úter provoca a la pelvis, i el part, quan l’estructura pateix especialment, sobretot si el part és molt instrumentalitzat. Cassadó destaca al seu torn com, entre els factors sobre els quals no podem actuar, “hi ha l’edat materna, el col·lagen que heretem i el pes del nadó”.
Prevenció des d’abans de l’embaràs
Entre els factors sobre els quals podem incidir, Cassadó i Amat citen “el control de l’augment de pes i la pràctica d’exercicis de Kegel durant la gestació”, cosa que ajuda a prevenir aquest tipus de disfuncions. “Són exercicis que, en la cultura oriental, a les adolescents ja els els ensenyen per reforçar el sòl pelvià, i en aquests països s’ha demostrat una menor incidència de disfuncions del sòl pelvià”, revela Amat. Reforçar la zona durant l’embaràs però també abans, per tant, “ajuda molt, i seria interessant que ho integréssim a la nostra rutina”.
Durant el part, en paraules del ginecòleg, “hi ha determinades pràctiques que, minimitzant-les, afavoreixen la preservació del sòl pelvià”. Després, un cop passada la quarantena, la dona ja pot començar a treballar en la recuperació del sòl pelvià amb l’ajuda d’aquests exercicis. És fonamental, però, que les primeres vegades ho faci sota supervisió, i és que, alerta Amat, “uns exercicis de Kegel sense tenir ben identificada la zona poden ser fins i tot perjudicials”. Habitualment, durant l’embaràs, les persones que acompanyen la dona, com les llevadores, ja els ensenyen a fer-los correctament. “Després, si hi ha hagut algun problema associat al sòl pelvià, cal que la dona segueixi un pla de recuperació amb l'ajut d’algun fisioterapeuta expert en la seva rehabilitació”, continua Amat.
Marge de millora
El ginecòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu apunta que les disfuncions del sòl pelvià es tracten des de les àrees bàsiques que fan seguiment de l'embaràs. També apunta que “hi ha hospitals en els quals es fa seguiment dels parts de risc, més medicalitzats, per detectar de forma precoç aquestes disfuncions i poder començar a treballar en la seva recuperació com més aviat millor”. Els professionals de ginecologia i obstetrícia que els conformen, celebra Amat, “treballen també per fer conscients les dones que, tot i que ara no pateixin cap disfunció del sòl pelvià, les disfuncions poden aparèixer al cap de 20 anys i la prevenció cal que comenci avui”.
La bona notícia és que sempre que es treballi de forma preventiva i proactiva en el sòl pelvià durant l’embaràs i el postpart les disfuncions es minimitzen. “Tampoc tenim una vareta màgica per erradicar-les en tots els casos –reconeix Amat–, però el que expliquem a les pacients és que treballant de forma sistemàtica, la seva qualitat de vida i el seu benestar poden veure’s incrementats”. I és que, conclou, “és molt estrany que quan s’intervé en la matèria, encara que de forma tardana, a través de pràctiques conservadores com la rehabilitació o d’altres com la cirurgia reconstructora, tant la incontinència urinària com el prolapse no millorin”.