La paternitat encongeix el cervell

No és gens estrany que l'embaràs i el part, nou mesos que introdueixen canvis enormes en el cos d'una dona, li canviïn també el cervell. I sí que l’hi fan canviar perquè n’encongeixen algunes zones. D’entrada, semblava que els pares no s’havien de veure afectats per aquest fenomen. Però resulta que sí. Hi ha proves que el cervell també se’ls encongeix. Un article que acaben de publicar a Cerebral Cortex Magdalena Martínez-García, de l'Institut d'Investigació Sanitària Gregorio Marañón de Madrid, i els seus col·legues en revela tots els detalls.

L'estudi de Martínez-García ha fet seguiment de 40 futurs pares, 20 d'Espanya i 20 d'Amèrica, i també, com a grup de comparació, de 17 espanyols que no esperaven cap criatura. Perquè els poguessin mesurar els canvis que s’havien produït en els seus cervells, els voluntaris es van sotmetre a dues ressonàncies magnètiques (RM), separades aproximadament per un any. En el cas dels pares primerencs, una d'aquestes ressonàncies es va fer abans del naixement del nen i l'altra, després.

Els investigadors van fer servir les ressonàncies per comparar el volum i el gruix de l'escorça cerebral –la part del cervell responsable, entre altres coses, de funcions com la percepció sensorial, el llenguatge i la cognició– amb els de la subescorça, un conjunt divers d'estructures, com ara l'hipocamp (que intervé en la formació de la memòria a llarg termini) i l'amígdala (que regula la por). Van concloure que, després del naixement d’un fill, es produeix en els nous pares una petita però constant disminució del volum de les escorces.

Aquest encongiment, però, no es distribueix amb uniformitat. Les reduccions més grans s’observen a la zona que hi ha a la part posterior de l'escorça, on es processa i interpreta la informació de la retina, i a la xarxa neuronal per defecte, un sistema de circuits neuronals distribuïts en tres àrees corticals diferents, que s'associa amb el somieig, les divagacions mentals i pensar en un mateix i en els altres. Aquest patró imita en part els canvis que s'observen en el cervell de les mares primerenques. Per exemple, un estudi publicat el 2017 a Nature Neuroscience per alguns d'aquests mateixos investigadors va treure a la llum que les zones de les xarxes per defecte del seu cervell també s’encongeixen. Les diferències en el cervell dels pares primerencs són menys acusades que les que es produeixen en les mares, i també més variables –i, segurament, tenen causes diferents–. Però per diferents mitjans fisiològics es pot arribar a un mateix objectiu evolutiu.

Intensitat del lligam afectiu

Hem de suposar que aquest objectiu és ser una mare o un pare millors. Els autors d'aquest estudi del 2017 també van donar a les mares primerenques un qüestionari en què els preguntaven quines eren les seves sensacions quan passaven temps amb els seus fills, si creien que entenien els senyals dels nadons i si sentien alguna mena de ressentiment contra ells. Van descobrir que els canvis del volum cerebral després del part permeten predir la intensitat del lligam afectiu amb el fill, així com l'absència o presència d'hostilitat.

Aquest últim estudi de Martínez-García, que ha mesurat l’activitat cerebral d’uns pares espanyols mentre miraven imatges del seu fill i d'altres nadons, ha descobert un efecte semblant. Ha demostrat que els que han experimentat una reducció més gran del volum cerebral tenien, segons les ressonàncies magnètiques, les reaccions més fortes davant de les imatges del seu fill en comparació amb les imatges dels altres.

Esbrinar amb exactitud com es produeixen aquests canvis neuronals relacionats amb la paternitat va molt més enllà de les capacitats actuals de la neurociència. Però és curiós observar que, si més no en el cas de l'Homo sapiens –un estrany exemple de mamífer en què tant els pares com les mares crien els seus fills–, sembla que s'estan desencadenant actituds postpart semblants en tots dos sexes.