"Que ningú toqui el nadó i marxeu cap a casa"

BarcelonaL'Alícia Andrés recorda "la tensió" i "la por" que es vivien a l'hospital el 12 de març del 2020 quan va parir el seu primer fill, el Liam. Una infermera va entrar plorant a l'habitació i els va dir a ella i a la seva parella que ningú toqués el nadó i que marxessin ràpidament cap a casa. Els pares de l'Alícia havien arribat en cotxe des de Màlaga, on viuen, per conèixer el seu primer net. L'endemà desfeien el camí per tornar abans que es tanquessin les carreteres. El 14 de març del 2020 es decretava l'estat d'alarma per la pandèmia de covid. A la Gemma la van separar de la seva filla només néixer perquè va donar positiu de covid. Només la podia agafar per donar-li el pit. Segons el restrictiu protocol que llavors s’aplicava i que més endavant es va flexibilitzar, s’havia de separar els nadons de les mares positives de covid, no es permetia fer contacte pell amb pell, se les obligava a mantenir una distància de dos metres entre el llit i el bressol i es feia un tall precoç del cordó umbilical. La Laura va parir sola, la van lligar durant la cesària, no li van permetre agafar la seva filla i no va trobar ajuda amb una lactància complicada.

Durant la pandèmia de covid, de la qual ara es compleixen cinc anys, les dones embarassades també van patir les conseqüències d'un virus del qual es coneixia poc o res. "Encara tinc pacients d'aquella època que van desenvolupar trastorns d'estrès posttraumàtic i els ha costat molt sortir d'allò. Dones amb seqüeles físiques encara presents i també amb seqüeles psicològiques, que no han volgut tenir més fills per no tornar a passar pel mateix, o d'altres que han vingut en un segon embaràs amb por i remogudes pel que van viure", explica Iliana París, psicòloga perinatal i terapeuta de parella.

Altres seqüeles són la pèrdua de confiança en els sanitaris, l'evitació del sexe, la ràbia o el rebuig per tot el que estigui relacionat amb embarassos o nadons. També Paola Roig, psicòloga perinatal, constata que cinc anys després continuen trobant-se a consulta "amb dones que van patir parts traumàtics i violència obstètrica per la covid, problemes de vincle o culpa..." Roig considera que durant la pandèmia no es va tenir prou en compte aquest grup de població i recorda que va ser un moment en què la salut mental privada "es va desbordar" perquè la pública no podia atendre la demanda.

Parts intervinguts

Hi ha dones que van parir soles, van ser separades dels seus nadons o van patir situacions de violència obstètrica en nom de la seguretat, la por i la incertesa. Durant la pandèmia "es van fer coses que feia anys que ja no es feien i de manera molt impositiva, sense que les dones poguessin participar com a ésser actius en la presa de decisions", assegura París. "També hi va haver parts molt intervinguts i es van accelerar processos per escurçar l'estada a l'hospital. Situacions que poden semblar que no són tan greus però que s'han d'emmarcar en un moment vulnerable per la dona", afegeix aquesta psicòloga.

Gemma Cazorla és llevadora i durant el 2020 treballava a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell. Explica que dones que van parir llavors i que posteriorment han tingut un nou embaràs, els "comparen molt". "Recorden que fa cinc anys van viure una situació d'estrès, de por i de moltes restriccions en les ecografies, en les visites, molta solitud i molta assistència telefònica -explica Cazorla-. Teníem tanta por, també els professionals, que no hi havia naturalitat, hi havia situacions molt forçades".

Recorda, especialment, el cas de la Gemma, la primera embarassada amb covid que va parir al Parc Taulí el 2 d'abril del 2020. "Pràcticament no podia tocar la seva filla, l'agafava amb guants i mascareta per donar-li el pit i l'havia de tornar a deixar. Veure-ho era molt dur, i viure-ho, encara més". En aquell moment hi havia 800 pacients covid a l'hospital i una sola planta que compartien pacients embarassades de risc, dones que acabaven de parir i pacients de pediatria. Aquesta planta la van batejar com l'Arca de Noé. "Es van fer actuacions des del desconeixement d'una pandèmia i es feia el més restrictiu possible per la por al contagi. Ens sap greu, però tot es va fer perquè crèiem que era la manera de no propagar el virus", explica.

Postparts en solitud

El confinament va accentuar la solitud dels postparts i algunes dones, explica París, van desenvolupar simptomatologia ansiosa per por que elles, la parella o el nadó agafessin la covid. Altres dones ho van viure com "un regal": una oportunitat per fer vincle amb la parella i el nadó, per cuidar-se o per evitar intromissions familiars no desitjades. I altres ho van viure amb pena per no poder compartir un embaràs, que va quedar quasi ocult, o perquè la família i els amics van trigar setmanes a conèixer els seus nebots o nets. "I això és una pèrdua important. Hi ha dones que necessitaven tribu i no la van poder tenir", constata París.

L'inici de la quarantena de l'Alícia va coincidir amb l'inici del confinament. No va tenir suport a la lactància ni suport emocional. Es van suspendre tots els cursos i grups per a mares. El seu fill va néixer amb una alteració cardíaca i van trigar sis mesos a visitar-lo. "Em va quedar clavada l'espina de no poder tenir un postpart normal i ja no me la podré treure", assegura. Després del Liam va patir la pèrdua de dos embarassos, i el 13 de març del 2023 va néixer el seu segon fill, que va néixer prematurament a les 27 setmanes de gestació. "Tenia l'esperança de reparar el primer postpart, però tampoc va poder ser", explica ja des de l'acceptació.

Si bé el procés de sanació dependrà de cada persona, París explica que després de qualsevol vivència traumàtica, el "primer pas és que hi hagi un reconeixement d'aquesta vivència per part dels altres". No hi ajuden frases com "no passa res", "esteu sans", "tens un nen preciós"... "Hi ha dones que estan molt agraïdes per tenir els seus fills però que també pensen que han pagat un preu alt, que passar per aquell part els ha trencat dins alguna cosa que no poden reparar, i es tracta d'aprendre a viure amb això", afegeix la psicòloga.

Aquests dies, els nens que van néixer durant el confinament més restrictiu celebren el cinquè aniversari. I és normal que això remogui, porti records agredolços o generi malestar en algunes dones, si van patir parts traumàtics. "Remou perquè hi ha una barreja de sentiments. Hi ha alegria per veure créixer el teu fill, però també és l'aniversari d'una cosa greu que t'ha passat a tu", diu París. I què ha de fer l'entorn? "Doncs dir que els sap greu, que sí, que va ser una putada, i donar espai per expressar-ho sense sentir-se jutjada i no dir que ja ho haurien d'haver superat, perquè potser sempre quedarà una espineta", conclou Iliana París.