Per què encara posem arracades a les nenes?

BarcelonaFins fa no gaire, ningú es qüestionava la conveniència de posar arracades a les nenes acabades de néixer, una pràctica que es porta a terme, sobretot, en països de cultura catòlica i llatins. Els motius culturals i estètics eren els que més pesaven i quan les nenes acabades de néixer ja havien passat per proves com el test d’Apgar o la prova del taló, el subministrament de col·liris i de vitamina K, encara havien d'afrontar la perforació dels lòbuls de les orelles i la posterior col·locació d’unes arracades. De fet, era un servei que els hospitals oferien –alguns de franc– abans que mare i filla rebessin l’alta hospitalària.

Ara, però, el panorama és lleugerament diferent i els progenitors refrenen cada cop més l’impuls de posar arracades pel sol fet de ser una tradició normalitzada. Tal com apunta la llevadora Duna Subirana, “cada vegada més ens plantegem el perquè d'algunes intervencions que realitzem rutinàriament, especialment si no es tracta de nosaltres, sinó de la nostra criatura”. La llevadora advoca per una mirada crítica: “Hi ha moltes qüestions a valorar. És una actuació dolorosa, la finalitat no té res a veure amb la salut i no beneficia la petita. Quin sentit té? ¿Diferenciar les noies dels nois des del naixement? ¿Volem fer-ho?” Subratlla, a més, que "també hi ha un risc potencial d'infecció", ja que es fa una ferida a les orelles del nadó.

Plantejar-se la finalitat, cabdal

Fruit d’aquestes reflexions, Subirana explica que cada cop hi ha més famílies que decideixen esperar que sigui la filla, quan creixi, "qui valori si vol posar-se arracades o no”. A les famílies que a consulta li plantegen el tema, la llevadora les insta “a plantejar-se la finalitat de fons i, en cas de voler-ho tirar endavant, fer-ho de manera segura i higiènica”, utilitzant arracades hipoal·lèrgiques que no continguin components que afavoreixin cap enganxada. Ja no es tracta d’un servei que, com abans, s’ofereixi a tots els hospitals: “Al nostre hospital de referència, el Parc Taulí de Sabadell, ja fa temps que aquesta pràctica no es realitza”, diu.

La psicòloga, sexòloga i feminista Elena Crespi afegeix que si bé abans es posaven "de forma massiva a les farmàcies", ara cada cop són més "les que es neguen a fer-ho quan són tan petites, perquè el risc és molt elevat”. I destaca: “Potser hauríem de prendre consciència d’aquests riscos i de per què necessitem fer-ho; també de per què ho fem amb elles però, en canvi, si ho féssim amb els nens ens escandalitzaríem”.

Marcar el gènere

Preguntada per quines raons existeixen perquè molts pares i mares continuïn posant arracades a les filles, Crespi assenyala que les de caràcter cultural i estètic “són raons patriarcals, encara que no en siguem conscients”. I prossegueix: “Posem arracades a les nenes perquè necessitem marcar el gènere per poder dirigir-nos cap a aquella persona, ja des de nadó. Si jo veig una criatura amb arracades, sabré que és una nena i, per tant, la tractaré com a tal. I, si no, suposaré que és un nen i, per tant, la tractaré com a tal”. Això, en la pràctica, tal com apunten els estudis i recull la psicòloga i sexòloga, “significa que a les criatures que llegim com a nenes, les tractem amb més delicadesa i un to de veu més afectuós, les abracem i toquem més, els hi diem coses emocionals com "T'estimo" i, sobretot, sempre ens fixem més en temes estètics i diem frases com: "Que bonica que ets”. En canvi, si no du arracades i es pressuposa que és un nen, "els estudis ens mostren que se’l toca menys, se l’encoratja més a ser valent, a parlar més, a liderar..."

“El sistema patriarcal vol diferenciar-nos perquè cadascú de nosaltres ocupi el seu lloc a la societat: les dones a casa, fent tasques domèstiques i de cures, sent boniques per al sexe masculí, i els homes fora de casa, competint pels millors treballs i ocupant-se del que és públic i polític, i ho fa des que som nadons", afegeix l’activista feminista Iria Marañón.

Un guarniment... innocu?

Marañón, autora de llibres com Educar en el feminismo i Educar a un niño en el feminismo, també fa referència al fet que al nostre país la perforació de les orelles per posar-hi arracades "no està mal vista i es considera un guarniment innocu” quan, a parer seu, té un significat que "va més enllà”. Per començar, apunta, és una pràctica "agressiva" que s’aplica exclusivament a les nenes i que els està dient que "la seva fita és ser boniques i guarnir-se, tot i que això els provoqui dolor”. Es tracta, diu, “d’una de les infinites formes que té el patriarcat de posar-nos al nostre lloc, juntament amb les joguines i la construcció cultural de la feminitat”. Què podem fer pares i mares davant d’aquest costumisme heretat? Marañón subratlla que “si som conscients del sistema en què vivim, que oprimeix i penalitza les dones, hem de ser responsables a l’hora d’educar els nostres fills i filles i, en aquest cas, prioritzar la seva futura llibertat d’elecció”. I conclou: “Ja decidirà la nostra filla si es posa arracades o no”.