BarcelonaEns vam conèixer en un curs d'escriptura. Jo aprofitava per fer catarsi després d'un embaràs complicat i ella feia poc que havia deixat la seva feina d'advocada per fer un "salt al buit". Un any després Leticia Sala (Barcelona, 1989) ja havia publicat el seu primer llibre. Va començar publicant els seus escrits al seu compte d'Instagram, que llavors només seguien els seus amics i, al cap d'uns mesos, un editor li va proposar transformar els seus textos fragmentats en un llibre. Avui té més de 100.000 seguidors a Instagram, és autora de poemes i relats, escriu lletres de cançons per a músics i ha publicat tres llibres: Scrolling after sex, In real life i l'últim, Los cisnes de Macy's (Reservoir Books, 2023), un recull de relats autobiogràfics i de ficció on la maternitat –va ser mare d'una nena fa dos anys– es cola d'una manera o altra en alguns dels textos. Conversem sobre el postpart una tarda d'estiu, quan encara no havia esclatat el cas Pedroche a les xarxes.
Ha plogut molt des d'aquell curs. He posat el teu nom a Google i a tot arreu et descriuen com a "escriptora mil·lennial". T'identifiques amb aquesta etiqueta?
— No, jo soc escriptora i ja està. El periodisme busca catalogar perquè la gent compri llibres. Una gran majoria dels meus lectors són dones que estarien en la franja mil·lennial, però també n'hi ha de la generació Z o més grans, de l'edat de la meva mare... Intento advocar per una literatura més universal, més enllà d’una generació.
¿Que en alguns dels relats del teu últim llibre s'hi hagi colat la maternitat ha sigut premeditat o era inevitable?
— M’ha sortit de forma natural. Vaig voler que en aquestes històries es plasmés l’emoció que imperava més en mi en cada moment i els últims relats em van enganxar en ple postpart i, inevitablement, el meu cap i les meves inquietuds eren allà i, per això, en alguns relats hi ha molta presència de la maternitat i en altres no.
Sovint la literatura que parla de maternitat es considera menor, com una cosa que només interessa a dones. Per què?
— Em fa molta pena, perquè per molt que es digui que no ho és, de menor, jo he experimentat que s'hi considera: que és només sobre nosaltres i per a nosaltres, que no interessa a l’home, per descomptat, però tampoc a l’adolescent ni a l’ancià. Que és per a un col·lectiu molt reduït, quan és un tema que hauria d’estar a tot arreu. Tots venim d’allà i toca tots els temes transversalment: des de la feina fins a la relació de parella, l’educació, temes emocionals...
Des que són les dones qui escriuen el relat de la maternitat, les ombres de la maternitat també estan més presents.
— Hi ha tendència a considerar les mares que presenten ambivalències pel que fa a la maternitat com a boges o com si tinguessin problemes: "Pobretes, no estan passant per un bon moment". I és cert que a les xarxes hi ha hagut gent famosa explicant les ombres de la maternitat i han tingut ressò, no és invisible, però en l’imaginari comú encara està molt present l’altre discurs, la imatge de la mare beata i entregada, i quan ens allunyem d’això encara provoca impacte. I té a veure amb el patriarcat: fins ara interessava més que portéssim fills al món i que no ens plantegéssim res més. I les mares que presentem un discurs ambivalent trobo que és més sincer amb el que realment és portar una persona a aquest món. Que una mare expressi algun patiment o inquietud no vol dir que no estimi les seves criatures o no li agradi ser mare. Però la societat tendeix a la polarització, vivim en un món de xarxes on imperen els discursos de blanc o negre, i la maternitat t’obliga contínuament a transitar pel gris, en una ambivalència constant.
Parlem del postpart, el gran oblidat.
— Recordo quan vaig anunciar que estava embarassada. Només una coneguda em va dir que es parlava molt del part però no del postpart i que no em sorprengués si tenia pensaments que no m’esperava. No vaig tenir un postpart especialment fàcil, però no vaig pensar que estigués boja per sentir determinades coses. I això és fonamental per maternar, és la lliçó número 1. Les mares que van maternar fa 50 anys probablement van sentir-se incompreses si no podien compartir els seus pensaments.
Dius que no vas tenir un postpart fàcil. Per què?
— No he escrit encara sobre això. En el meu part vaig viure violència obstètrica i, a més, tot i que no va tenir a veure una cosa amb l'altra, van haver d’operar la meva filla en el seu primer dia de vida. Això sí que surt en un dels relats del llibre. Ara ja es parla de la depressió postpart, que és quelcom clínic, diagnosticat i medicat, i hi ha mares que la pateixen. Però enmig hi ha molts altres grisos. Hi ha canvis a nivell psicològic i cerebral i estudis recents diuen que el cervell de la dona embarassada canvia, literalment. I em fa ràbia que es posi tot en el sac de la depressió postpart, perquè això també et pot deixar amb una sensació d’incomprensió. Jo llegia el que era la depressió postpart i no m'hi sentia identificada, però sí que va ser un moment difícil, vaig viure sensacions de dol.
Per què se’n parla poc?
— Fa 50 anys encara se’n parlava menys, les generacions d’ara estan intentant normalitzar-ho. Crec que té a veure amb el fet que s’ha volgut vendre la maternitat com una etapa en què tot és pura felicitat i facilitat, tot és meravellós i la dona està en estat de gràcia i desprèn llum, i tot el que contradigui aquest discurs ho tendim a obviar. No ens convé pensar que un embaràs pot acabar abans d'hora, que passaràs un dol trist o que la maternitat és molt dura a l’inici.
Tu vas sentir la necessitat de parlar de la pèrdua. Abans del naixement de la teva filla vas perdre un primer embaràs. Escrius: "Tots els embarassos fallits són invisibles. I, no obstant, passa tots els dies en panxes de dones vives i sanes. Poc es parla del que és invisible".
— Jo, en general, no sé des d'on escric, però aquest relat en concret sorgeix de la necessitat. Em va passar un 4 de juliol i el vaig escriure el 10 de juliol. Sorgeix d'un moment en què tot era tan inesperat, m'agafava tant per sorpresa, que era una necessitat escriure sobre això. Amb la llavor de totes estem fent molt perquè els nostres fills no se sentin tan estranys com ens hem sentit nosaltres.
També vas escriure en un post a Instagram que el vincle amb la teva filla no va ser immediat.
— Jo hauria desitjat –i pagaria per tornar al minut zero– viure aquest inici de què et parlen, però en el meu cas, després de 24 hores de part, cesària d’urgència, negligències i violència obstètrica, que encara avui no he posat per escrit, quan em van donar la meva filla en braços em va impressionar molt, però és veritat que jo tenia el dolor més gran que he sentit a la meva vida. I el psicòleg em va dir que això és una reacció humana, que el cervell humà està fet perquè quan sentis dolor et protegeixis tu, per supervivència. I que em digués això em va treure molta de la culpa que sentia, que estigués present en el meu dolor i no en la seva benvinguda és cerebral i completament normal.
El vincle es pot construir.
— No vaig poder arribar a sentir aquest enamorament fins al cap d'uns mesos, i des de llavors ha anat en increment. L'amor que se sent amb una criatura és com un amor adolescent, però no va ser immediat.
Quan et converteixes en mare et fas també invisible com a persona?
— Completament. Una altra de les coses que comença a canviar és el fet de preguntar a la mare com està. En els mesos foscos del meu postpart va ser una sorpresa estar jo una mica en l’oblit. La pediatra em va dir: "La nena menja cada tres hores i tu estàs en un segon lloc, ho saps, oi?" I sí, probablement hi estigui, però no m’ho diguis així perquè no em serveix de res i no és el que estem intentant fer: que el pare s’involucri més i que la mare pugui dormir o fer altres coses. Em va semblar un consell molt anacrònic per a algú que acaba de parir i que ha tingut un bebè a l'UCI.
Com impacta en la relació de parella?
L'arribada d'un fill uneix la parella, però també la separa, perquè la vivència no és la mateixa, perquè els pensaments i sentiments irracionals –que no sé com objectivar– que et remouen en la maternitat no són iguals que en la paternitat. Es produeix una separació al principi, però després un retrobament.