Girona«Vaig arribar a connectar amb la meva intuïció com mai ho havia fet. A vegades, sentia l’Akai, el meu fill, quan només tenia mesos, fent un sorollet des de l'altra punta de la casa on era amb el seu pare i els cridava de lluny: "Té pipí!" El Dani, que em donava 100% de suport amb la idea, li posava l’orinal i al cap d’una estona el sentia respondre tot excitat: "No pot ser! Està fent pipí. Com ho has sabut endevinar?”», explica Alina Moser, la mare. L’Akai és un nen sense bolquers. En tota la infància només ha gastat 4 paquets de plàstic. De tela, també ben pocs. Majoritàriament ha fet pipí i caca en cubells –mentre mamava, si era el cas–, o a la pica en posició de granota i, més endavant, al lavabo.
Amb aquesta pràctica, anomenada sense bolquers o higiene natural infantil –molt estesa encara en països com l'Índia o la Xina, i que s'està recuperant en d’altres, com Alemanya, Anglaterra o els Estats Units–, també es produeixen accidents, esclar: un pipí o una caca que surt de forma inesperada. Però la realitat és que el vincle entre el nadó i el cuidador s'estreny tant que és habitual detectar-ho a temps. No només perquè d’alguna manera “se sap”, tal com indica Moser, creadora de Lamamalina, quan el nen o la nena han d’evacuar a través d’aquesta “intuïció”, sinó també a partir de l’observació: els nadons no volen embrutar-se i mostren uns senyals quan volen fer alguna cosa. “Els bebès estan preparats per comunicar-te quan tenen la bufeta plena o ganes de fer caca. No vol dir que ho controlin, sinó que se senten plens i ho expressen a través de moviments del cos, com ara la pelvis, o fan un tipus de plor o una queixa... Si la mare o el pare estan prou oberts i presents podran percebre-ho”, exemplifica Carlota Sala, divulgadora de criança conscient. “El bebè és un mamífer i porta gravat a l'ADN l’instint de mantenir-se net. Neix amb un mínim control dels esfínters. Prova d’això és que quan obrim el bolquer fan pipí o caca, o que si els canviem ho fan al bolquer net”, detalla Cynthia Sánchez, consultora de Maternar Libres.
Tot i això, aquest mètode no busca fomentar el control d’esfínters. Així ho assegura Imma Campos, llevadora. “La intenció no és que acabin fent pipí o caca al vàter abans, sinó que el temps en què maduren i fan aquest procés de control d’esfínters, nosaltres els acompanyem i trobem fórmules perquè puguin evacuar sense la necessitat d’estar 24 hores amb el bolquer com si fos una segona pell”, comenta. Els inconvenients de portar aquest embolcall moltes hores, de fet, són diversos. “Dificulta el moviment pelvià de l’infant i l’articulació de les seves cames. A més, amb el bolquer, els bebès no es noten mullats, cosa que no permet crear la connexió neuronal d’acció-reacció: em noto ple, buido i em mullo”, concreta Sala, que fa tallers sobre educació conscient i criança respectuosa. Per contra, anar sense bolquer ajuda a conèixer-se més bé els genitals, tal com assenyala la sexòloga Elena Crespi: “Si el nadó va sense aquest embolcall és molt més fàcil que la genitalitat formi part de la seva vida. Podrà haver-hi un aprenentatge visual de com és externament aquest òrgan. Per tant, és molt positiu com a autodescubriment sexual i com a facilitador d’aquesta autodescoberta”.
Reduir despeses
Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), usar bolquers reutilitzables (de roba) durant 30 mesos té un cost de 540 euros, davant dels 1.215 euros que costa usar bolquers d’un sol ús. No obstant això, practicar aquest mètode tampoc vol dir no gastar, sinó reduir despeses (almenys en cremes, perquè disminueixen les irritacions produïdes pels bolquers) o invertir en altres elements com orinals, gases de cotó, empapadors o split pants (pantalons amb una obertura a la zona dels genitals i el cul). “El problema del bodi és que has de treure-li tota la roba al bebè si s’embruta”, afirma Tona Sala, artesana i creadora de Depipicaca, que comercialitza aquest tipus d’indumentària més funcional.
Txell Ferriol, mare de la Gina –nena que va anar sense bolquer dels 4 als 13 mesos–, explica que les coses canvien quan és el moment de tornar a treballar. “Vaig deixar de veure els senyals que em revelaven quan necessitava fer pipí o caca”, admet. Però lluny de sentir-se frustrada, Vicky Mateu, doula i traductora del primer llibre a l’estat espanyol que aborda aquesta temàtica (Un orinal para mi bebé), recomana “no atabalar-se i gaudir-ne”, i “fer-ho quan és assumible i es manté el contacte amb la informació corporal de l’infant, perquè si no tot és més difícil”. Sala, que ha seguit aquesta pràctica amb tres dels seus cinc fills, assevera: “Que regeixi la curiositat, no pas l’exigència de fer-ho. Això no et farà ser millor mare”. O cònjuge, perquè “en moltes famílies són els pares (o l’altre membre de la parella) els que s’ocupen d’aquesta tasca”, conclou Sánchez.