El fenomen de les mares als 40 anys

La Cristina Roqueta és metge, especialitzada en geriatria, i va defensar la tesi doctoral als 38 anys. Llavors va ser quan, junt amb la seva parella, va decidir ser mare. Ara, amb 42 anys, està a punt de tenir el Marc, el seu primer fill. “Ha sigut una decisió conscient, pensada i mesurada”, explica la Cristina una tarda d’agost, i no sap si l’endemà mateix potser es posarà de part.

“A casa meva em van inculcar la importància dels estudis, i per a mi ha sigut una de les meves prioritats”, explica la Cristina. Estudiar medicina són sis anys, després un any de preparació de l’examen MIR i, finalment, en el seu cas, quatre anys de metge interna resident en geriatria. “Fins als 35 anys no vaig tenir un lloc de treball fix”, diu. I llavors, amb la plaça segura, és quan la Cristina va decidir preparar la tesi doctoral. “Tinc amigues que van estudiar altres especialitats i que als 23 anys ja treballaven, perquè havien acabat el grau universitari als 22”, explica.

Sigui com sigui, la Cristina assegura que la decisió de ser pares l’han pres de manera conscient. “Tant és així que hem explicat a la família durant l’embaràs com voldrem educar el Marc, perquè tothom respecti les nostres opcions de criança”, explica la Cristina. “Amb 42 anys tinc molt clares les idees de com vull educar el meu fill, i això em passa per l’edat que tinc i per la meva maduresa; no crec que abans hagués estat tan segura de mi mateixa”, afegeix.

Així doncs, l’edat ha deixat de ser una barrera. Mèdicament, perquè els ginecòlegs tenen molta experiència amb les mares grans i perquè les tècniques de reproducció assistida ho permeten. Socialment, fins i tot es podria dir que els embarassos tardans són els més normalitzats, fins al punt que hi ha països (com el Regne Unit) en què la mitjana d’embarassos a partir dels 40 anys és més alta que a la vora dels 20. Als Estats Units el fenomen també està normalitzat i ha creat un terme, moneyed older mom

MARES CONSCIENTS

La doctora i cap del servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, assegura que, segons la seva experiència, les dones que tenen embarassos amb 40 anys o més “són molt conscients i acostumen a estar molt ben informades” de l’embaràs. Ara bé, no és un camí de roses. Per començar, “moltes de les mares de 40 anys o més necessiten tècniques de reproducció assistida per arribar a gestar”, diu Carreras. Amb aquestes tècniques, hi ha estats, com alguns països nòrdics, que “ja tenen establert per llei que només es transfereixi un únic embrió”, que és el que la doctora Elena Carreras creu que sempre hauria de ser. “L’espècie humana està preparada per tenir una cria en cada gestació, malgrat que popularment hi ha la idea que amb dues criatures de cop la feina ja està feta”. No és una creença ben entesa, perquè el cos de la dona no hi està preparat, i si té 40 anys o més, encara menys.

I a partir d’aquí podríem obrir un capítol de complicacions de l’embaràs per a la gestant i el fetus, que passen per diabetis gestacional, pressió arterial alta, preeclàmpsia i probabilitats d’altres malalties del fetus, com assenyala la cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau, Elisa Llurba. Així doncs, la certesa fisiològica és que “la matriu de la dona envelleix igual que el cos i el reg sanguini”, afirma la doctora Elena Carreras.

Per entendre millor la fisiologia de la concepció, la doctora explica que el cos de la dona neix amb els òvuls que es tindran al llarg de tota la vida. “No se’n fabriquen de nous; per això, a mesura que el cos es fa gran els òvuls que queden també són més vells”, diu Carreras. En paraules de la doctora Llurba, “com més anys, menys qualitat dels òvuls i, per tant, més dificultats per a la concepció”. Pel que fa a la tècnica dels òvuls congelats (una de les habituals per saltar la barrera de l’edat), “encara s’ha de demostrar amb grans sèries que tenen més probabilitats de concepció inserits en cossos de dones de 40 anys o més”. Certament, “els òvuls poden ser millors, però l’úter continuarà tenint 40 anys”, conclou Carreras.

Tenir un fill no et fa ser mare. El que fa ser mare o pare és la generositat, i també l’amor

Emocionalment, no hi ha cap edat bona o dolenta per ser mare, tret de les maternitats precoces a l’adolescència, en una edat de formació i amb falta de maduresa per cuidar-se a un mateix. Més enllà d’aquesta edat prematura, no hi ha cap teoria ni pràctica que asseguri que és millor tenir fills als 20 que als 30, els 40 o els 50. “Tenir fills no et converteix en mare ni pare, de la mateixa manera que tenir un piano no et fa ser pianista”, assegurava el publicista nord-americà Michael Levine. La sentència, clarivident, la recorden els psicòlegs Jaume Soler i Maria Mercè Conangla, que també la van recollir en el llibre 'Ámame para que me pueda ir' (Amat Editorial). El que fa ser mare o pare és la generositat, i també l’amor, que no passen factura i pels quals “no s’espera res a canvi”, com remarquen els psicòlegs Soler i Conangla, impulsors tots dos de la Fundació Àmbit Ecologia Emocional. Els dos conceptes, generositat i amor, van lligats a un altre: “El temps que han de dedicar mares i pares als fills perquè es coneguin bé i per educar-los”. I, dit això, els psicòlegs afegeixen: “És normal i humà esperar rebre dels fills tendresa i amor”. Aquest fet “forma part del flux del saber donar i saber rebre amorós”, diuen. Seguint aquest fil, Soler i Conangla sostenen que els fills volen estima per créixer forts i segurs. I per donar-ne, d’amor, es pot estar preparat a qualsevol edat. Malgrat això, certament, “a partir dels 40 anys potser els adults estan més acostumats a una vida individual i de parella, però això no vol dir que no estiguin disposats a canviar-la per dedicar-la a cuidar, fer créixer i educar una criatura”, diuen els dos psicòlegs. És a dir, per estimar-la.

Així doncs, a l’hora de tenir un fill, a l’edat que sigui, la pregunta essencial que cal respondre és: “Per a què (la finalitat) vols tenir un fill?” Les respostes “poc generoses i mal plantejades”, segons els psicòlegs serien:

1. Els fills cola d’enganxar: quan la parella no va bé i creu que un fill pot ser la solució a la falta d’amor.
2. Fills tap: quan els fills es tenen només per cobrir un buit de la pròpia vida.
3. Fills possessió: els fills com un bé més. “Segons el filòsof Erich Fromm, la possessió maligna és exhibir els fills davant dels altres com si es tractés de pallassos petits”.
4. Fills tren: quan es tenen fills perquè es creu que toca, perquè si no se’ns escapa un tren.
5. Fills cuidadors futurs: es decideix tenir-ne com si es tingués una mena d’assegurança, perquè de grans algú ens cuidi.
6. Fills immortalitat: quan es pretén que els fills preservin el nostre patrimoni genètic.

Si el motiu de tenir fills coincideix amb una o més d’aquestes respostes, “el pitjor de tot és que, una vegada tinguts, els fills poden ser viscuts com una molèstia, com una complicació de l’existència individual i de parella, que abans de la criatura era més còmoda i més fluïda”, escriuen els psicòlegs a l’esmentat Ámame para que me pueda ir. Per acabar, al llibre Pares i fills. 'L’aventura de trobar-se avui' (Planeta, 2003), el filòsof Francesc Torralba escriu: “Portem fills al món per estimar-los, perquè frueixin de la realitat i descobreixin, amb nosaltres i a través nostre, la bellesa que hi ha al món”. Un motiu més que no hi entén d’edats sinó de decisions conscients.