El diàleg impossible

Tornava del supermercat com fa més o menys tothom aquests dies, arrossegant els peus sota un sol abassegador, mirant d'aixoplugar-me en els escassos esquitxos d'ombra del meu carrer. Jo no sé si us passa a vosaltres, però l'ombra del meu carrer és un bé tan escàs que gairebé hi ha mastegots per fer-la servir. La raó és ben clara: els arbres, com els de la majoria de la meva ciutat, són arbres raquítics, esquifits i escampats amb una gasiveria gairebé masoquista, tan lluny l'un de l'altre que es diria que tenen una malaltia prou contagiosa com per fer impossible la proximitat amb un altre exemplar de la seva espècie. A mi no m'estranyaria, la veritat, perquè cara de molta salut no la fan. A fe de Déu que només els falta, perquè facin més angúnia, aquestes mutilacions salvatges disfressades de podes primaverals sobre les quals alguna protectora hauria de prendre mesures algun dia.

Bé, doncs, estava aprofitant l'ombra allargada del semàfor esperant que es posés verd per creuar quan vaig veure l'escena a l'altre costat d'avinguda socarrimada. Es tractava d'una parella de pares primerencs passejant el seu infantó nou de trinca que s'havien aturat davant uns coneguts del barri. No era prou a prop per sentir el diàleg, però no em va caldre. De fet, el vaig recitar de memòria mentalment mentre esbossava un somriure. "I què diu aquesta nena tan rebonica?", "Que bé que estem aquí de passeig amb el papes, eh?" "I què expliques tu, tan preciosa?". Sí. És, de tan tòpic, gairebé entranyable. Es tracta del famós diàleg impossible, aquest reguitzell de preguntes retòriques dirigides cap a un nadó que ni sap, ni pot, ni probablement voldria, contestar-les. Sort n'hi ha de la mama i el papa que, acostumats a patir el diàleg impossible a totes hores, es revesteixen de paciència i contesten per ella. Sí, perquè si la nena rebonica pogués parlar els diria que no està per gaires explicacions, entre altres coses perquè va plena de caca fins dalt i necessita fer un recanvi de baixos urgent. I perquè és la quarta vegada en deu minuts que algun conegut l'atura per fer les mateixes preguntes. I sobretot perquè cada vegada que la paren és sota el mateix bat de sol infernal que la té entemonida. Ai, pobreta! Sort que no parla, que si no diria: "Perdoneu, us sabria greu seguir aquesta conversa tan absurda sota aquell arbre esquifit d'allà? Gràcies".