En família

La destral del Jordi

Quan George Washington tenia uns sis anys li van regalar una destral. I que satisfet que n’estava! Tot el dia tallant coses. Sospito que els seus pares es van penedir del seu regal. A mi em van comprar una trompeta de plàstic als quatre, i quin soroll que feia, la maleïda!

Un dia, el seu pare va trobar ferit de mort el seu cirerer favorit. Enfurismat, el senyor Washington va exigir responsabilitats. “Qui ha sigut?” “Pare, no puc dir una mentida: ho he fet jo, amb la meva destral”. Segur que la història deu ser falsa, creada per elevar el fundador de la República a la categoria de llegenda, per donar al jove país americà un mite fundacional. Però tots els nens nord-americans la llegeixen a escola des de fa dos segles, i en treuen una important lliçó: “I can’t tell a lie” [No puc dir una mentida]. Aquesta frase aparentment innocent, en un llibre infantil una mica ensucrat, ha tombat governs.

La culpa original del president Nixon no era gaire greu, només espiar la seu de campanya electoral dels adversaris. Res per destituir un president. Però els ciutadans nord-americans no poden tolerar que el seu president digui una mentida per amagar una falta. Els escolars aprenen una important lliçó sobre el comportament que s’espera dels nens, de les persones en general, i molt especialment d’un polític: no es poden dir mentides. Però també aprenen quin és el comportament que s’espera d’un pare. Tenen un important model sobre quina és la manera correcta d’educar un nen petit, què s’ha de fer davant d’una falta greu. I tenen la garantia que aquesta resposta és la correcta, perquè no produirà un nen malcriat o consentit, un disbauxat o un delinqüent, sinó un heroi i pare de la pàtria.

Què penseu que va fer el senyor Washington? ¿Va escridassar el petit George? ¿Li va fer una llarga explicació sobre la necessitat de respectar els arbres? ¿Va intentar que se sentís culpable (“No saps com m’agradava aquest arbre, ara no tindrem cireres”)? ¿Li va prendre la destral? ¿Sis minuts a la cadira de pensar? Aquesta setmana no jugaràs al jardí, perquè vegis que la conseqüència de fer malbé els arbres és que et quedes sense jardí! Doncs no. Res d’això. El va felicitar. Òbviament el va felicitar perquè havia dit la veritat, però ni tan sols ho va dir explícitament. Cap retret sobre l’arbre mort. No puc resistir-me a transcriure les seves paraules exactes: “Corre als meus braços, fill estimat. Estic content, George, que hagis matat el meu arbre, perquè m’ho has pagat multiplicat per mil. Un acte d’heroisme com aquest en el meu fill val més que un miler d’arbres, encara que tinguessin flors d’argent i fruites d’or pur”.