OLGA VALLEJO

La depressió postpart dels pares

Els canvis socials han contribuït a la depressió postpart de la parella, que és menys freqüent, més lleu i també més contextual que la materna

La depressió postpart  dels pares / GETTY Zoom

La depressió postpart és un quadre depressiu emmarcat en un moment molt específic de la vida, immediatament després de tenir un fill i durant els 6 mesos següents. Està generat per elements contextuals com el canvi de rol, la criança, l’estrès i també per canvis biològics promoguts pel gran canvi hormonal després del part, per això està molt més descrit en la mare que dona a llum. La psiquiatra Gracia Lasheras, coordinadora de la Unitat de Salut Mental Perinatal i Reproductiva de l’Hospital Universitari Dexeus, afirma que la causa de la possible depressió postpart de la parella és més contextual que biològica: “Està molt vinculat a un canvi social, passa quan canvia el paper que ocupen els homes [les parelles] en la criança i en la cura de la mare. És a partir d’aquí quan han començat a descriure’s aquests trastorns en els homes i se’n fan estudis”, comenta la psiquiatra. El factor predictiu més important associat a la depressió postpart paterna és que la mare estigui deprimida; és un factor de risc per a ells perquè el context és més difícil. Altres elements d’estrès que ja es poden percebre durant l’embaràs són un entorn econòmic baix, dificultats en les relacions familiars i una mala salut física. L’únic factor de risc biològic descrit és haver patit un quadre depressiu amb anterioritat, que es podria repetir durant el postpart.

ELS SÍMPTOMES

Per poder diagnosticar el trastorn hi ha d’haver una sèrie de símptomes que alteren el funcionament normal i no permeten estar bé: “Sentir-te sobrepassat pel que hauries de fer, l’humor més baix del normal i un cervell deprimit que tindrà més dificultats per dormir per si mateix les estones que els nadons dormen. Disminueix el to, la il·lusió i l’interès”, explica la doctora Lasheras. El factor diferencial entre la depressió postpart materna i la de la parella és la incidència i la intensitat. La materna és més elevada i greu. En el cas dels homes s’expressa a les 6 setmanes del part i la meitat dels casos es resolen o milloren als 6 mesos. Quan la intensitat del quadre és elevada s’ha de tractar farmacològicament. Si es tracta d’un cas lleu es pot abordar mitjançant un tractament psicològic i sense medicar.

La depressió postpart es considera un problema de salut important, amb conseqüències per a la mare, la família i la descendència en general. És per això que se n’ha de generalitzar la detecció sistemàtica. Als països més avançats en salut mental perinatal comencen a detectar els estats d’ànim a l’embaràs i al postpart, i hi incorporen també les parelles. Es tracta de donar suport a qui ho necessiti. Si es deprimeixen els dos progenitors -recordem que la depressió paterna [o de la parella] està molt lligada a la de la mare- pot suposar conseqüències per als fills si pateixen un model d’estrès precoç, que comportaria problemes a llarg termini en el seu neurodesenvolupament.

TRASTORNS EMOCIONALS

Gracia Lasheras assegura que constantment veu dones amb depressió postpart i malestar emocional. “En canvi em trobo amb poques parelles en aquesta situació. Sovint els seus quadres són menys intensos, i per això no es consulten”, argumenta. Quan no es tracta d’un trastorn sinó que és una qüestió més adaptativa que considerem normal, amb les possibles inseguretats i incerteses de començar una nova experiència vital tan intensa com la de tenir un fill, és important buscar suport extern, compartir com ens sentim i demanar ajuda si la necessitem. Repartir la càrrega de l’estrès pot millorar el nostre benestar.

EXPERIÈNCIA PERSONAL

Fa 20 dies que el Kai ha nascut. L’endemà el seu germà gran va agafar la grip. El pare, el Pau (34), reconeix que la primera setmana ha sigut complicada, perquè a més el Kai ha tingut icterícia i ha tornat a ingressar a l’hospital. Aquest postpart està sent diferent del primer: “Llavors vivíem a Austràlia, no teníem el suport de la família. A més et visita a casa una llevadora que es preocupa perquè el nadó i la mare estiguin ben cuidats i s’interessa per saber si el pare s’hi involucra”, diu el Pau. Amb el primer fill s’estrena com a pare des del desconeixement absolut. “Les èpoques que dorms poc et planteges si ho estàs fent bé i dubtes, sembla que només et passa a tu però amb el temps t’adones que li passa a tothom”, explica. En canvi, amb el segon ho té més per la mà. Comenta que ara la cosa més complicada és que el germà gran dugui bé l’arribada del petit, encara que sovint sent que han ocupat el seu espai.

Judit Guirado, doula acompanyant maternal especialitzada en lactància, reconeix que socialment no està ben vist mostrar-nos vulnerables: “Després del naixement hi ha un procés d’adaptació. De dubtes en tenim tots, la diferència és com gestionem les situacions emocionals, si fugim o acceptem que necessitem suport i estar acompanyats, perquè allò ens supera. És important valoritzar com ens sentim. La clau és reconèixer si necessitem ajuda, i demanar-la”, proposa Guirado. Sovint es fan plans de part però no de postpart. La parella ha de parlar sobre què els preocupa, posar-se d’acord sobre la manera de gestionar el postpart per evitar que sorgeixin conflictes, perquè és inevitable que hi hagi situacions d’estrès. La doula sap per experiència que cada parella és un món i ells saben més bé que ningú quina és la situació familiar concreta, amb qui poden comptar com a aliats i a qui caldria gestionar de manera diferent. “La mare sosté el nadó i a la mare la sosté la parella. Però qui els sosté a ells? És fàcil que es vegin sobrepassats. Les doules fem un acompanyament a la mare i també a l’entorn familiar. Les parelles ho agraeixen, sovint són les grans oblidades, i si se senten sostingudes per l’acompanyant maternal noten l’alleujament que no tot el pes cau sobre ells”, explica la doula.

El Pau i la seva companya havien parlat molt sobre les visites per conèixer el nouvingut: “Havíem decidit que només vingués la família més pròxima, tot i que amb els imprevistos que hem tingut ha sigut gairebé impossible rebre visites de cap mena”, diu. Sobre el suport rebut, els avis que estan jubilats els han ajudat molt, cuinant i cuidant-los en general.

Per a Cristina Silvente, psicòloga perinatal, el problema comença quan els programes de preparació al part se centren sobretot en l’embarassada, excloent-ne la parella.

INCLOGUEM LA PARELLA

Silvente reivindica una preparació per a aquesta nova paternitat: “És important dedicar atenció al pare que hi és durant tot el procés però no viu en primera persona els canvis biològics que pateix la mare. La parella també necessita adaptar-se a aquesta nova vida amb ritmes diferents, sensacions i sentiments que desconeixia, amb un bebè al seu càrrec i la cura de la mare”.

El Juan (37) admet que havia pensat com seria el postpart de la seva companya però no s’havia plantejat com se sentiria ell. És pare de la Leyre des de fa un mes i n’està encantat: “La veritat és que m’ho imaginava pitjor; esclar que per a la mare és més dur, però la Leyre ens ho posa fàcil”, explica. Porta realment bé el seu nou rol, convençut que a mesura que passa el temps millora amb les noves tasques que no havia fet mai fins fa 4 setmanes: “Vas millorant i vas desenvolupant els teus trucs”.

Cal recordar que demanar ajuda no suposa ser feble o no saber fer el que et correspon. Tothom es mereix estar millor i demanar ajuda psicològica o a l’entorn permet que puguis exercir la teva funció més feliç, i de rebot beneficia la parella i la criatura.