TRINITAT GILBERT

Amb 18, deixo el niu

Entre el 2008 i el 2012 ha crescut el nombre de joves que no s'han emancipat. I els estudis revelen que si ho haguessin fet, un 61% tindrien una taxa de pobresa molt alta. Per tot plegat, i més en un context de crisi, la família és el coixí més important dels joves. Més que mai. Les oportunitats dels joves ara depenen de la família en què han tingut la sort de néixer. Però sempre hi ha excepcions, com la del Pere, protagonista d'aquest reportatge, que amb 18 anys decideix viure i treballar a Noruega durant un any

El Pere (18 anys) ha passat els últims dies de gener fent-se la maleta amb l'ajuda dels seus germans, el Martí (17) i l'Ignasi (15), i els pares. Ha decidit marxar a una casa de turisme rural de Noruega, on treballarà fent llits, col·laborant en les tasques de la granja d'animals i atenent els hostes. Cobrarà 500 € i la nova família amb qui viurà li donarà menjar i una habitació. "Va ser una decisió familiar, perquè el Pere ens explicava que no sabia què estudiar després d'haver acabat el batxillerat d'humanitats i entre tots vam pensar que el millor seria un any sabàtic d'estudis per enfrontar-se al món real", diu el pare, Germà Capdevila.

Els pares del Pere relaten la seva experiència vital. Tots dos saben què és començar en un país de nou. La mare, italiana, va emigrar amb la família a l'Argentina. El pare, català, va viure gran part de la seva vida a l'Argentina. I tots dos, amb els tres fills, van venir a viure a Catalunya el 2000. "Quan teníem divuit anys combinàvem estudis a la universitat amb la feina, i als vint-i-pocs anys ja estàvem casats". Per això, en aquesta casa les converses sobre la importància de viatjar per conèixer món, i sobretot per perfeccionar l'anglès, sempre les han tingudes. El fet que el Pere digués que no tenia clar quina carrera estudiar va ser l'oportunitat per aplicar-ho. "Potser els altres germans no ho faran, perquè el Martí, que encara no ha acabat el batxillerat, ja està dient que vol estudiar història, i l'Ignasi encara és massa petit".

El Pere passarà un any fent pràctiques remunerades a Noruega i el Germà ja balbuceja que el millor serà que no el vagin a veure tot aquest temps. Per què? "Perquè ha de tallar vincles per espavilar-se, per guanyar l'autonomia que vivint amb el confort dels pares no s'assoleix mai".

Aquesta és la teoria. Potser, a la pràctica, l'aniran a visitar, però de moment pares i fill gran pensen que marxar del niu familiar és una oportunitat vital. "Potser si no ho fan més joves és perquè no dominen l'anglès", creu el Germà, que alhora fa saber l'empresa amb què es van posar en contacte per buscar la casa rural on viurà el Pere: Sabàtica, de Mataró (sabatica.org).

'Rara avis'

Segons l'Observatori Català de Joventut, actualment, el 24,3% dels joves d'entre 16 i 29 anys estan emancipats. La xifra és inferior respecte de les dades del 2007, que reflectien un 32,4%. "És una caiguda extrema, perquè hem perdut un 8% i, per tant, ens situa al mateix nivell que estàvem el 2003", diu Pau Serracant, sociòleg tècnic de l'Observatori.

Encara més dades. Dels joves que van marxar del nucli familiar entre el 2003 i el 2007, un 14% han tornat a casa dels pares. I dels que ho van fer entre el 2008 i el 2012, hi han tornat un 19%. L'última dada: entre el 2008 i el 2012, els joves ja no han fet el pas de marxar. És més, les dades de l'Observatori reflecteixen que, si ho fessin, si marxessin de casa dels pares, un 61% tindrien una taxa de pobresa molt alta; és a dir, no tindrien recursos per mantenir-se.

Els joves que es van emancipar viuen en gran part amb parella (un 68%) mentre que un 10% ho fan sols, un 9% en pis compartit i un 9% amb altres solucions. És a dir, afirma el sociòleg de l'Observatori Català, "la crisi està reforçant els patrons tradicionals d'emancipació, perquè és més fàcil marxar en parella, amb dos sous: dóna més possibilitats per sortir-se'n".

Altres dades rellevants de l'estudi apunten que, el 2007, les trajectòries dominants estudiaven i tenien una inserció laboral còmoda i ràpida. Ara, en canvi, un 44% de les trajectòries són vulnerables, un fet que vol dir que tenen pocs estudis, molt atur, precarietat, poca inserció laboral. Encara avui l'aposta formativa és un marcador important, perquè la diferència de la taxa d'atur entre els joves que estudien i els que no és el doble. Malgrat això, "tenim unes taxes d'atur de joves amb estudis universitaris que abans no teníem", diu el sociòleg Pau Serracant. I un 70% dels joves a l'atur hi són des de fa més d'un any.

L'aixopluc

Per tot plegat, la família és el coixí més important dels joves. Més que mai. "Les oportunitats dels joves ara depenen de la família en què han tingut la sort de néixer". "Malgrat tot -matisa el director general de Joventut del departament de Benestar Social i Família, Toni Reig- la crisi econòmica alenteix l'emancipació dels joves i, de retruc, estimula la cooperació entre els diferents membres de la família. En aquest sentit, del total de persones de 20 a 34 anys que viuen a la llar d'origen, el 40% aporten més d'una quarta part dels ingressos totals de la llar; concretament, el 30% aporten entre el 25% i el 50% dels ingressos de la llar i el 10% més del 50%".

Finalment, la sociòloga Cristina Sánchez Miret, de la Universitat de Girona, recorda que Catalunya ja tenia, abans de la crisi, la mitjana més alta d'Europa de joves que no s'emancipaven. I ara, agreujat, perquè les famílies "han fet menys autònoms els fills, perquè els han educat més dependents que mai". "En temps de benestar, vam criar els fills com si fossin una classe mitjana benestant, perquè no s'haguessin de preocupar de treballar i fos tot el contrari del que els pares havien viscut". Van créixer amb una butxaca estable i amb la prioritat de divertir-se. "Era poc realista perquè el món es dirigia cap a un embut". I l'embut són joves que no troben sortida laboral, "quan hi ha llocs de treball per omplir". Però "el benestar familiar s'està esquerdant, i llavors què faran quan no sigui possible que els sostinguin?", es pregunta la sociòloga Sánchez Miret.